18.01.2023 - 21:40
No sé quin és el criteri per a ordenar-los, ni per què no hi marquen cap accent, però tal com els ha escrit el jutjat d’instrucció 15 de València, els copio. Són els noms dels acusats: Alejandro Ramirez Mendoza, Miquel Fabian Gil, Gustavo Eleazar Castillo Carzuza, Vicente Rico Manzanares, Juan Manuel Bustos Vazquez, Vicente Javier Estruch Cortes, Vicent Rincon Carrasco, Nestor Franco Castello, Florin Robert Drus, Faustino Ortiz Perez, Javier Cervera Sales, Ruben Año Año, Blai Breso Benet, Gustavo Jose Soriano Feliu, Francisco Javier Mico Estelles, Victor Manuel Ramos Calvo, Vicente Igual Gutierrez, Raul Ibañez Milesi, Manuel Villafranca Ibañez, Daniel Puche Martinez, Francisco Moreno Moreno, Jose Antonio Garcia Herrero, Francisco Jose Sarguez Muñoz, Jose Bernardo Manzanaro Anreus, Aritz Gazte Gainza Peribañez, Salvador Serrano Rosello, Antonio Alemany Solsona i Alejandro Fuertes Martinez.
Aquests vint-i-vuit individus han estat citats a declarar com a acusats al judici que començarà a València el pròxim 25 de setembre per les violentes agressions perpetrades contra la manifestació del Nou d’Octubre de 2017. Acusats, concretament, de desordres públics, amenaces, danys, coaccions, lesions, de vulnerar el dret de manifestació, de delicte d’odi i d’integració en grup criminal.
Finalment, sis anys després de l’atac rabiós contra el dret de manifestació i les persones que l’exercien, vint-i-vuit dels assaltants hauran de seure al banc dels acusats. Acusats i acusats i acusats. I és important, això que passarà a partir del 25 de setembre, això que s’ha aconseguit que passi. Tal com explica la Comissió 9 d’Octubre (la plataforma que cada any convoca la manifestació commemorativa i reivindicativa que aplega entitats culturals i cíviques i partits i sindicats, que coordina Acció Cultural del País Valencià i que en aquest cas exerceix una de les acusacions particulars), el sol fet d’haver arribat a judici, d’haver-los dut a judici, ja és un èxit “tenint en compte el context”, és a dir, “la tradicional impunitat que ha tingut l’extrema dreta al País Valencià”.
Aquesta és la clau, segurament. Perquè no caurem pas en la candidesa d’esperar, de les resolucions de l’oximorònica justícia espanyola, condemnes exemplars que fins ara mai no s’han donat contra els practicants de la violència d’extrema dreta. De fet, si ara pretengués enumerar les sentències que demostren aquest buit tan significatiu, no acabaria l’article ni demà-passat, així que ho podríem resumir en dos casos paradigmàtics: la sentència arran de l’assassinat del jove independentista i antifeixista Guillem Agulló, que va absoldre tots els acusats llevat de l’autor confés de la ganivetada mortal, Pedro Cuevas, el qual en cosa de quatre anys ja tornava a ser al carrer, i la sentència de l’anomenada operació Panzer contra el grupuscle violent Frente Anti Sistema, amb la confiscació de parafernàlia nazi i d’armes de tota mena (llançagranades inclòs), que va acabar amb una absolució general (entre els absolts, per cert, el mateix Pedro Cuevas) i, finalment, fins i tot amb indemnitzacions per als encausats perquè en el procés, atenció, els havien destruït l’arsenal.
Entenguem-nos, per tant: que si els condemnessin, encara millor, però que el fet és que avui ja ho podem apuntar com un acte reeixit, com un èxit, sí, de les entitats i les persones que s’han entestat a no deixar-ho passar, a no acabar assumint els atacs de l’espanyolisme violent com una part inevitable del paisatge valencià. Perquè això han fet, des de fa tant de temps i amb persistència explícita de l’octubre del 2017 ençà: insistir-hi, insistir-hi i tornar-hi a insistir. Revisar vídeos (visca els telèfons mòbils, sí, i les xarxes socials i la capacitat col·lectiva que tenim de deixar constància dels fets que temps enrere se’ns negaven), contrastar perfils desagradables, connectar i, finalment, identificar. Aquesta feina ingrata que han dut a terme persones com vostè i com jo, estimat lector, estimada lectora, i gràcies a la qual han pogut ser identificats els individus de la llista que ha quedat transcrita més amunt, els mateixos que fins ara es pensaven i constataven que sortia de franc insultar, amenaçar, agredir les persones que, per idees, per pertinença nacional, per color de pell, per manera de vestir, per condició sexual, pel que sigui que els odiosos prejudicis dels feixistoides vulguin marcar, resulta que consideren insultables, amenaçables, agredibles.
I és que, precisament, una de les qüestions que explica la Comissió 9 d’Octubre és que aquesta feina no ha estat duta a terme, oh sorpresa, per la policia espanyola (que és qui se suposa que en té els mitjans, i les fitxes, i les coses): igual com no van garantir el desenvolupament normal de la manifestació i que, de fet, a la pràctica van permetre els atacs dels grupuscles violents de l’espanyolisme, després no van ser capaços d’identificar els agressors ni d’aportar proves per a la instrucció de la causa. I aquest fet, per passiva o per activa, és explicitar negligència o complicitat.
Però no és d’això, que volia parlar avui. En realitat, aquest article només vol ser un agraïment, un petit reconeixement a aquestes persones que deia abans, les que s’han entestat a demostrar-nos com els temps canvien si els fem canviar, les que no han donat per bona la impunitat que semblava inevitable, inamovible, indenunciable, les que han aconseguit dur a judici l’atac contra la manifestació del Nou d’Octubre. Perquè aquest sol fet, junt amb la repercussió mediàtica que tingui el seu desenvolupament, ja permet i permetrà de mostrar que la societat valenciana ha deixat de prendre’s la violència d’extrema dreta com un què hi farem o un jo què sé qui és. Que té conseqüències. Que perd impunitats.
