Confesso que, aquests dies de gener, en relació amb la investidura de Pedro Sánchez, la fins aleshores irreductible oposició meva a cap mena de pacte amb els partits espanyols, col·ligats en nom del ‘progressisme’, s’ha desplaçat cap a un possibilisme circumstancial que, com a independentista, m’ha arribat a preocupar molt. Tant, m’ha arribat a preocupar, que m’he hagut d’empescar raons dialèctiques per mirar d’entendre’m a mi mateix.

Començaré per les meves proposicions, que he fet arribar oportunament –i inopinadament– a l’espai on tocava de fer-ho. I que eren les següents: hem de tenir cintura per a canviar de posició en tot moment: que una diputada s’absenti del congrés i que un diputat hi voti abstenció; o a la inversa, tant li fa. O fer que tots dos se n’absentin, del congrés.

Abstenció, raonava jo, per a congraciar-nos amb les classes populars catalanes desitjoses de veure un canvi i aprofitar-se’n; abstenció per a no deixar la ‘política’ a mans exclusivament d’un independentisme adaptatiu com el d’ERC; abstenció per a atènyer un poder moral i simbòlic enfront de les batalles polítiques que ens esperen a la pròpia Catalunya.

I absència (o absències) de l’hemicicle, raonava jo, com a expressió de l’independentisme de combat, que no pretén de substituir el poder del moviment ni de tancar-lo entre les parets dels professionals del joc de cromos, com el que hem vist aquests dies al congrés espanyol entre turiferaris del PSOE, oportunistes d’ERC, calculadors del PNV i de Bildu, o colons perifèrics del País Valencià, de les Canàries, o de Galícia.

Però, tot amb tot, arribava jo a la conclusió que pagava la pena de deixar el neofranquisme de PP, Vox i Cs aïllat; que pagava la pena de visualitzar el nostre antifeixisme militant; i que pagava la pena de no sortir en la foto fixa que lliga el vot de ‘extrema dreta’ amb el de ‘extrema esquerra’. Perquè, ens agradi poc o ens agradi molt, la imatge, el titular, la xarxa creen, en aquests moments, política, fan ideologia, desplacen suports, generen adhesions, proclamen rebuigs. I no és fàcil de revertir-ne l’efecte, fent com qui no en vol saber res, o pensant-se que sempre l’encertes. En aquest sentit, raonava jo, el fet de participar en un dic antifeixista no vol dir fer bloc ni front amb cap govern progressista espanyol, sinó obrir una via que proporcioni una nova iniciativa a Catalunya en la fase que s’obrirà i, en particular, en els nous jocs de poder al parlament i la Generalitat. Fet i fet, l’estabilitat d’Espanya, del govern progressista d’Espanya, dependrà de l’estabilitat de Catalunya, la qual, estratègicament, s’ha de fonamentar, necessàriament, en un tripartit PSC-comuns-ERC per a tornar amb un nou estatut i esdevenir una part més del joc d’escacs de l’estat espanyol i el seu ‘disseny territorial’.

Potser la dialèctica que anticipa aquestes reflexions, o que les justifica (i, tal vegada, les emmascara), sigui el moviment de les contradiccions principals i de les contradiccions secundàries, que, dit sigui de passada, a mi no m’han fet mai el pes, si és que me’l feia la interpretació ortodoxa de la dialèctica. Però, en fi, en aquests moments, la contradicció principal amb Espanya diu que rauria en el manteniment de la legalitat democràtica o en la pujada d’un neofranquisme exaltat per la ben contrastada tàctica del cop d’estat democràtic permanent (marca PP, esdevingut ventríloc de Vox), que tant ha acollonit el PSOE i, ja veurem, si Podemos: mobilització al carrer en nom de la pàtria, recurs als cossos de l’estat per a fer encallar cap reforma, ús de la justícia com a instrument per a anihilar adversaris, tot amanit amb el racisme, la xenofòbia i la persecució dels més dèbils que els és innata. (Com es desprèn d’aquesta estratègia, l’anomenada ‘dreta’ espanyola ja no podrà tornar a la ‘moderació’, el dia que disposi de nou del poder executiu. I ja veurem si l’esquerra espanyola aguanta l’embat.)

No cal ser una llumenera per a advertir que la resolució de la contradicció aquesta, en els termes amb què s’hi ha implicat ERC amb el govern progressista del PSOE-Podemos, només pot anar en contra dels interessos a mitjà termini de Catalunya, encara que, ocasionalment, li proporcioni certes ‘mercès’ (mai de gorra): estudi de ‘indults’ als presos, garanties per al retorn dels exiliats, millores en finançament, treva lingüística i cultural, inversions, etc., és a dir, totes les generositats colonials a què ens tenen acostumats des dels temps que teníem ‘ministre català’ als governs franquistes. I no solament anirà en contra dels interessos de Catalunya, a causa del caràcter de legitimació simbòlica de l’estat espanyol que adquiriran, sinó també, i sobretot, en termes de neoautonomisme inconfés, ficat dins el contenidor buit que anomenen ‘diàleg’: així, l’independentisme que anomenem adaptatiu es farà definitivament subordinat dels moviments interns de l’estat (avui, toca ‘democratisme progressista’, demà, tocarà ‘neoautoritarisme democràtic’; passat demà, tocarà…) i durà a la neutralització i l’anul·lació política del moviment, convertit en ideologia asèptica de partits.

Aquestes contradiccions, confesso que no les sé resoldre pas en termes de participació política: al si del congrés espanyol (personalment, jo no era partidari d’anar-hi) restem en l’àmbit de les escenificacions simbòliques i els discursos abrandats per al consum de la parròquia de l’independentisme d’esquerres, però sense capacitat material per a capgirar consciències col·lectives, si no és per a demostrar als espanyols que, a més d’independentistes, també som anticapitalistes. Però el fet rellevant és que, finalment, se’ns imposa un nou govern; i per activa (ERC, JxCat) o per passiva (CUP, entitats, voluntats individuals, moviment independentista en el seu conjunt), ja tornem a ballar-la amb el més bonic de la sala de balls de la conjuntura espanyola.

I també comprovem que ‘desestabilitzar’ o ‘fer ingovernable’ no és pas un joc de criatures ni un lema electoral, quan hi ha una munió d’aspirants a pactar amb l’estat a canvi de prebendes locals, sinó que cal una estratègia i una organització disruptives, insurgents, continuades, que no tenim. (No sé pas si va ser aquí mateix on vaig deixar caure que, amb l’activisme de carrer –potser pensava en Urquinaona–, no en tindríem prou, mentre els que disposen d’estratègia i d’organització s’aplegaven rere un altre contenidor immaculadament buit: el rebuig de la ‘violència’…)

Les contradiccions, producte del moviment de la realitat dialèctica o no, generen moviment que torna a la realitat i la poden canviar. L’independentisme ha restat en al·luvió, és a dir, estancat. Caldrà remoure’n les distintes capes i saber usar-les per crear nous terrenys en els àmbits de mobilització, de parlament i de govern.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.