Contra la tirania, no deixem créixer més el dolor democràtic

«És un error presentar tot això que ens passa dient que l'estat espanyol té una democràcia de baixa intensitat o de baixa qualitat, com si fos una disculpa que nosaltres haguéssem de tenir en compte»

Vicent Partal
Vicent Partal
10.05.2017 - 05:57
Actualització: 10.05.2017 - 07:57
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Quan estàs malalt aprens de seguida què és allò que en diuen el llindar del dolor. És una línia a partir de la qual el dolor deixa de ser una molèstia suportable i esdevé una nosa enorme que et paralitza, que no et deixa fer res. Els metges, amb l’ajut dels calmants, sempre miren que no el superes, aquest llindar. Per la molèstia que implica, però també perquè quan ja no tens el dolor controlat en un nivell acceptable es fa molt difícil de tornar-lo a reduir.

A l’estat espanyol, per al cas català –sobretot, però no únicament–, des de fa mesos el dolor democràtic es va enfilant a nivells d’autèntica bogeria, intolerables, igual com si fos una malaltia humana. El PP, massa sovint amb la complaença dels altres partits del règim, intenta normalitzar un seguit d’actuacions que no casen gens amb la democràcia i que n’amenacen els fonaments més bàsics. Amb un doble objectiu. D’una banda, malden per paralitzar-nos als partidaris de la independència, però, d’una altra, pretenen acostumar tots els ciutadans a un nivell molt més alt de tolerància a l’autoritarisme, a un llindar més alt de dolor democràtic.

I així ens trobem embolicats amb discussions que ni tan sols s’haurien de poder posar sobre la taula. Com la famosa qüestió de l’obediència o no del parlament a la llei. Un debat increïble, perquè, com recordava bé ahir Josep Costa, un parlament no pot obeir. Un parlament ha d’expressar i representar la voluntat popular. Un parlament no hi és per a complir lleis, sinó per a fer-les. Altrament, deixa de ser un parlament i aleshores la separació de poders i, consegüentment, la democràcia, queda feta miques.

Ahir Genís Vendrell m’ho expressava en un correu molt interessant, en què deia: ‘No es pot caure en la sensació que totes les barbaritats que l’estat fa són normals perquè són previsibles i coherents amb la naturalesa d’un país que es diu repetidament que és poc democràtic. El sentiment que s’hi ha de fer correspondre no pot ser sinó l’escàndol, per respecte a la sensibilitat de l’enorme majoria demòcrata catalana i pel context dins el tarannà de la versió que ens agrada d’Europa. Sorgeixen notícies de parlaments d’arreu que no poden evitar, per dignitat, d’inclinar-se a prendre posició contra la judicialització de la política catalana, sense tenir res a guanyar-hi. I mentrestant, aquí hi ha gent que ho troba massa normal. La gent és com és i Catalunya ve de patir tant com ha patit, però potser seria hora de reflexionar sobre la necessitat d’encertar més en la línia que separa allò que es considera normal en una democràcia de poca qualitat i allò que ha de ser considerat un abús intolerable i indignant.’

I ho rematava així: ‘Hi ha gent, i alguna de molt important, que no ha pensat mai que dient “l’estat espanyol és x” com a resposta a tot el que passa no només no convenç ningú de desvincular-se’n (qui ho ha volgut ja ho ha vist), sinó que està normalitzant la seva actuació involuntàriament i convertint-la en un fet natural, com una tempesta, que no ha de desencadenar cap altra reacció sinó quedar-se tancat a casa esperant que passi.’

Té tota la raó, Vendrell. Tota. És un error presentar tot això que ens passa dient que l’estat espanyol té una democràcia de baixa intensitat o de baixa qualitat, com si fos una disculpa que nosaltres haguéssem de tenir en compte, àdhuc de comprendre. Perquè no ho és. La persecució del Parlament de Catalunya, atemptant contra les seues funcions més elementals, l’intent de negar el valor i la voluntat del vot dels ciutadans en les eleccions del 27-S, és un escàndol d’una proporció inaudita i, per tant, no hi ha res que la puga ni disculpar ni atenuar. Siguem, doncs, més directes i contundents en la condemna, més potents en l’avaluació dels fets, mes precisos a l’hora d’assenyalar les conseqüències del que ells volen aconseguir. I reprenc ací Josep Costa: ‘Allò que no existeix enlloc ni mereix tal nom és la democràcia sense urnes. Prioritzar la llei a les urnes és el principi de la tirania.’ Això mateix. I dit d’aquesta manera precisa.


[Bon Dia] –Compromís va consolidant un grapat de bons parlamentaris a Madrid, que canvien molt la percepció del País Valencià allà i de la política valenciana ací. Ahir el CIS destacava Joan Baldoví com el diputat més ben valorat i ahir també al senat Carles Mulet feia aquesta intervenció que sens dubte portarà cua, perquè hi va estripar una fotografia de la presidenta andalusa, Susana Díaz. Díaz havia dit fa uns quants dies que Compromís era ‘l’esquerra inútil’.

–L’última, ara per ara, situació de pressió diplomàtica espanyola sobre Catalunya va passar ahir quan el delegat del govern a Àustria va ser objecte dels crits i insults de l’ambaixada espanyola. Els nervis espanyols eren motivats per la presència avui de la presidenta Forcadell a Budapest en la conferència dels presidents de parlaments membres de l’organització de la francofonia. Molta gent s’ha preguntat aquestes darreres hores com és que Catalunya forma part de l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia i és això precisament que expliquem en aquest article.

–Chelsea Manning, la soldat nord-americana que va filtrar 700.000 documents de l’exèrcit americà a WikiLeaks, va confirmar ahir que serà alliberada la setmana vinent. Barack Obama va commutar la seua condemna a 35 anys de presó pocs dies abans de deixar de ser president. Manning, com Edward Snowden i altres, va honorar la tradició de denunciar el propi govern quan fa coses que amenacen seriosament les llibertats. Per tant, no puc sinó alegrar-me que aviat siga al carrer de nou i puga reprendre la seua vida normal.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
09.05.2017  ·  22:23

A hores d’ara, el comportament general de l’Estat Espanyol ja passa de taca d’oli. Mentre s’amenaça a ciutadans pel mer fet de parlar català, el partit governant té cada vegada més càrrecs (a hores d’ara ja en són centenars encapçalats pel propi president del govern) condemnats, imputats o investigats per corrupció. I es permeten no dimitir, que es publiquen enquestes segons les quals encara guanyarien unes eleccions i no passa res. Ben cert és que són casos aïllats. Tots els centenars són aïllats. I si se’ls condemna, se’ls indulta. És un país on et poden perseguir per opinar però no per robar (especialment si eres dels que s’ha de ser). I les seues actuacions en política exterior són de calibre de pinxo de barri vingut a menys. La separació de poders ni és ni se l’espera. I encara ens parlen de llei. El que cal és fer via el més de pressa possible. Resten 143 dies. Cada dia, un menys.

Jordi Zamora
Jordi Zamora
09.05.2017  ·  23:09

Si, com dius, “pretenen acostumar tots els ciutadans a un nivell molt més alt de tolerància a l’autoritarisme”, això també va pels espanyols. Si ells han de ser els següents a patir l’autoritarisme, se n’haurien de començar a preocupar.

Enric (EPM) Pelegrín
Enric (EPM) Pelegrín
09.05.2017  ·  23:26

Molt encertat el plantejament del teu editorial Vicent. Cada dia veiem com volem encerclar-nos en un tancat més petit. La perseverança colonitzadora ens atraparà si no ens sacsegem les orelles. Cada dia repeteixen que el referèndum és il·legal i que no es farà. Fins i tot, alguns, dins el camp sobiranista, posen en dubte que es farà.
Intenten fer un món de les petites coses. Sempre s’adrecen als catalans com a súbdits, dia rera dia, ignoren les nostres institucions. Volen que això ho prenguem com a normal quan és un escàndol. Manipulen la instrucció dels casos de corrupció per marcar l’agenda del dia, com si ells no estiguessin tips, mirant de fer que la realitat no els espatlli els titulars. No, la corrupció és una trista seqüela del règim nascut a la Transició.
I amb tot això, només busquen una cosa: robar-nos el futur. No, el que és normal pels catalans és lluitar per un futur en llibertat i el que resulta intolerable és que vulguin emmanillar-nos a tots els que el defensem. Ens cal anar amb tranquil·litat, però sense perdre el nord ni un instant.

Antoni Elias
Antoni Elias
10.05.2017  ·  00:42

És ben veritat. Aquests dies estava pensant coses semblants.

No hauríem ja de preparar accions judicials contra els qui violen els principis democràtics?

Directament ara, presentant les denúncies corresponents o el què pertoqui.
O preparant-ho obertament per a quan tinguem la independència.
O bé, fins i tot, dins els judicis que es fan des de l’ Argentina?

L’escàndol és majúscul.

I el paper del PSC, C’s, PP, i fins i tot CSQP, i de tantes i tantes “personalitats” diverses , és escandalosament antidemocràtic.

Són els qui ataquen les llibertats els qui haurien de ser jutjats.

Enric Blanes
Enric Blanes
10.05.2017  ·  00:53

La nostra obligació, com a ciutadans lliures que som, és lluitar contra la tirania. L’Estat espanyol no mereix governar-nos. — Això és una paràfrasi de la justificació de la declaració d’independència de 13 colònies nord-americanes, un principi moral indeclinable.

Víctor Serra
Víctor Serra
10.05.2017  ·  00:55

Totalment d’acord. Cal passar a l’atac. L’Estat espanyol no és gaire millor que la Turquía d’Erdogan i per això cal denunciar-ho amb tota fermesa i actuar en conseqüència.

Han perdut tota legitimitat a Catalunya davant la majoria de ciutadans.

Ramon Perera
Ramon Perera
10.05.2017  ·  00:57

L’evolució política de l’estat espanyol és com aquella història de la granota. Si la poses de cop en aigua calenta, fa un bot per escapar-se i salvar la vida. Però si la temperatura de l’aigua on viu la granota va pujant poc a poc, la granota s’hi va acostumant i quan vol reaccionar ja és massa tard i mor escaldada. Així mateix, la temperatura ‘tirànica’ d’Espanya va pujant i molta gent no se n’adona. Nosaltres estem fent el bot per escapar de l’escalfor, i a part d’anar divulgant la temperatura del termòmetre ens hem de concentrar en que el bot sigui reeixit.
Potser encara és més trist pensar que hi ha regions d’Espanya que encara no s’han recuperat dels quaranta anys de dictadura franquista, això malgrat els quaranta anys següents sense Franco.

Josep Martín
Josep Martín
10.05.2017  ·  00:58

Si.El metge té l’obligació de no deixar que el dolor es converteixi en una cosa inhumana.
A Catalunya el nostre metge som nosaltres mateixos. La comunitat de l’esperança en un País lliure d’opressors.
Fa vint anys sentíem la gent dels Balcans quan deien que no estaven preparats per tant d’odi com rebien. Havien cregut en la convivència.
Passa que és duríssim veure i sentir en pròpia pell que España no té cap pudor ni vergonya per demostrar-nos que estan disposats a fer el que sigui per fer tot el mal possible. Molt de mal. I el volen fer. I seguiran fent mal amb tot tipus de trampes incloses.
Nosaltres mateixos ens hem de comportar com el metge de tot el País amb la confiança de que tenim la raó democràtica i també històrica. Catalunya tenia les seves constitucions i les recuperarem.

Ja falten pocs mesos.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
10.05.2017  ·  00:59

Molta gent espanyola o per part d’unionistes que viuen a Catalunya, se sent repetidament que si hi ha judicis és perquè els càrrecs electes s’han saltat la llei i per això estan a judici, argument que només amb un mínim anàlisi ja es veu que és completament fals. I ara que parlem del valor de les lleis és un bon moment per fer-ho.

Tothom admet que necessitem lleis per poder viure en una societat civilitzada però cal saber que les lleis no neixen per generació espontània ni surten del pensament d’algun il·luminat sinó que vénen quan una agrupació de persones preocupades per la convivència que ha estat escollides democràticament, s’ajunten a un parlament i allà proposen noves regles de comportament i es voten a favor o en contra segons els grups polítics que composen d’aquest parlament. En el cas d’Espanya, aquestes lleis es parlen a 600 Km. de distància sense tenir en compte els desitjos majoritaris de la seva ciutadania i per tant són lleis completament injustes, fetes, molts vegades, massa vegades, per coartar la llibertat del poble català de poder decidit el seu futur. Davant d’aquestes lleis prostituïdes, el que ha de fer el parlament català que ja té una majoria política per fer-ho, és rebutjar-les i crear-ne de noves que permetin al poble català que pugui arribar a ser lliure per poder viure la seva vida amb dignitat i sense que una parlament estranger li digui què pot fer i què no pot fer.

Per això del que es tracta aquí és abandonar progressivament les lleis espanyoles fins arribar al punt que les lleis a Catalunya siguin les úniques vàlides i estiguin fetes pel Parlament Català. Per tot això els càrrecs electes inculpats han incomplet una llei injustes que van contra els interessos de les persones que hi , per fer cas de les legítimes demandes del poble català i per això cal donar-los tot el nostre suport.

Josep Maria Armengou
Josep Maria Armengou
10.05.2017  ·  00:59

Un editorial absolutament pertinent.
Perdre la capacitat de sorpresa és el principi de ľesclavatge

Carles Balbastre
Carles Balbastre
10.05.2017  ·  01:00

Encertadíssim, Josep Costa: ‘Allò que no existeix enlloc ni mereix tal nom és la democràcia sense urnes. Prioritzar la llei a les urnes és el principi de la tirania.’
No puc afegir res que ho clarifiqui més.

Eulàlia Gili
Eulàlia Gili
10.05.2017  ·  01:00

Molt d’acord. Estem en aquest llindar en el què ja no suportem més els atacs del govern espanyol i agrairem una actitut encara més desafiant de les nostres Institucions. I tota aquella gent que ens plantem davant el TSJC cada vegada que hi som cridats volem plantar-nos ja davant una urna i votar. Posem data i pregunta i enfrontem si cal una DUI per defensar la nostra llibertat i la nostra dignitat. No som víctimes, som demòcrates que exigim poder viure en un país normal. Comencem a estar cansats de jugar al gat i la rata.

Roger Civera
Roger Civera
10.05.2017  ·  01:01

D’acord que no ens ha de parèixer normal el que no ho pot ser mai, però és que no nosaltres (un cop on s’han clavat ells solets) no faríem el mateix?
………
Llàstima que a l’escriptura no es pot fer un llarg silenci, i tampoc rebre tot el conjunt de retrets que se vos deuen estar passant per el cap…
Esteu ja més tranquils, doncs ara argumentaré el meu primer paràgraf amb una notícia també d’avui.
Que vos ha semblat que no permeterem cap compareixença a la comissió Vidal? A mi perfecte, però molt poc democràtic. Perfecte ja que estem “en guerra”, guerra freda si voleu, però les truites no es fan sense trencar ous.

jaume vall
jaume vall
10.05.2017  ·  01:06

Aquesta normalització de la indecència que es denuncia a l’editorial, que s’obté a base de la gradualitat en la malícia respon a un efecte conegut. Passar de fred a molt calent provoca els nervis i activa l’instint de supervivència, tot escapant. Passar molt lentament a través de la tebior adorm els mecanismes d’autodefensa fins que ja és massa tard per reaccionar.
Recíprocament, el procés també ha anat consolidant poc a poc un discurs de inevitabilitat. Anant verbalitzant, amb terminis llargs i que s’han anat complint, amb “petites” desobediències a l’autoritat, tot i tenir un cost, ha servit per acostumar bona part de la ciutadania espanyola -hi ha la temptació de denominar-ne, els súbdits espanyols- sobre la determinació dels catalans, i de les autoritats catalanes, fins a fer que el xoc de trens, per previst, sembli una mica menys cruent. Per tant, prenguem aquesta mena d’actuacions de augment gradual de la temperatura, -o de pluja fina, seguint una altra metàfora- per la part que ens afavoreix. Ha creat una acceptació tàcita , encara que no desitjada, en seguidors i votants de Podemos, però també del partit socialista, i fins i tot dels populars.
Aquest raonament serà només vàlid si el procés per votar el referèndum de setembre és inexorable , definitiu.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
10.05.2017  ·  02:22

A un nivell, ens podem limitar a dir que Espanya és el PP, que el PP és l’herència directa del franquisme, i que el franquisme és el resultat directe d’uns quants militars, enquadrats en la Unión Militar Española, decidint salvar Espanya contra el criteri d’una població que sense ells hagués estat d’allò més tranquil·la (i viva). A un altre, no és que sigui una democràcia de baixa qualitat (o directament de cap qualitat), és que és la Segona Restauració Borbònica. I en els aspectes més fonamentals és idèntica a la primera (1875): monarquia constitucional quan els dóna la gana, bipartidisme mecànic entre dos partits preestablerts i quasi idèntics, cacics locals, corrupció, centralisme, exaltació de les Forces Armades, anticatalanisme… És normal que hi estiguem acostumats, no hem conegut res de diferent. Però també és normal que cada una d’aquestes restauracions hagi acabat amb un lletot descomunal (El Desastre d’Annual el 1921 per la primera; la nostra marxa, per la segona). Normal, perquè no saben fer cap altra cosa que cometre errors i estar-ne orgullosos. Que si nosaltres hem comès algun error? Bé, sí, un: intentar canviar Espanya, convençuts que es podia i que hi podíem tenir un encaix. Per sort, hem despertat.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
10.05.2017  ·  08:28

A tot el que hi estem dient uns i altres se’m acut que potser no ens cal anar tant de guanyadors “morals” d’aquesta guerra amb Espanya. Una victòria “moral” dona un missatge de derrota. Denunciar, sí, que Espanya utilitza la guerra bruta contra nosaltres. Però, es que a cas hi ha alguna guerra que sigui neta? I al final de totes les guerres l’únic que compta es qui la guanyat i qui la perdut. Portem tres cents anys amb victòries “morals” sobre Espanya. I el que volem, es una victòria material i real.

El primer que cal fer es assumir la realitat de les coses. Si ens engresquem en una lluita a mort amb un os, en lloc esta escrit que els os no pugui recórrer a tota mena de accions netes i brutes.

Que nosaltres no volem recórrer a accions brutes per a guanyar res? Val. Però, això no obliga el contrari a complir la mateixa regla del joc. Hem d’admetre que el contrari te la llibertat de fer el que més li convingui. Igual que nosaltres.

Ja ens a anat prou be guanyar la “raó” de la nostra postura amb Espanya davant els estaments internacionals. Malgrat nomes es un mitja, no una finalitat en si mateixa. Obtenir que lo internacional no sens posi en contra ja es molt. Ben diferent és que aquest internacional sens posi a favor. No hem d’oblidar l’enorme egoisme i cinisme de tots els estats.

Volem que se’ns accepti com a nou estat i que per si de cas l’OTAN no li permeti l’estat espanyol utilitzar l’exèrcit contra nosaltres. I fins i tot, diria, que el mon ens admeti que tenim també el dret de la autodefensa de la nostra terra; en forma bèl•lica si no hi ha altre remei i proveir-nos de material d’alta tecnologia, molt dissuasiu, que això ho podem obtenir fàcilment amb no massa calerons.

Josep Segura
Josep Segura
10.05.2017  ·  08:47

Que en fa de temps que reclamo la progressiva substitució del “seny” sardanístic per actituds més pròpies de la “rauxa” trabucaire ! Davant d’un país on l’extrema dreta està integrada en el poder, l’única manera de contrarestar-lo és la contundència. Que de moment sigui verbal i factual. Més endavant, si cal, ja ens arremangarem. Però, sisplau, prou d’indignar-nos entre nosaltres cada cop que ens engeguen un míssil carregat de caspa i comencem a enviar càrregues de fons amb més mala lluna. Més estil Rufián, per entendre’ns.

Pep Agulló
Pep Agulló
10.05.2017  ·  08:49

Molt d’acord. Què vol dir democràcia de baixa intensitat? Sempre he defensat que la bastida democràtica de l’Estat no cassa amb el contingut ideològic franquista. Espanya no és una democràcia.
També he criticat el mecanisme, tant utilitzat, de respondre als atacs, al “dolor democràtic”, amb ironia sobre la irracionalitat de l’Estat i passar full. A les bales els oposen acudits. En aquest casos, la ironia com a única resposta, com mecanisme d’autodefensa, amaga la impotència i justifica la brutal normalitat de les agressions, com si no tinguessin conseqüències, deixant-les sense resposta i desarmant a la ciutadania.
Faig meva la frase: “Siguem, doncs, més directes i contundents en la condemna, més potents en l’avaluació dels fets, mes precisos a l’hora d’assenyalar les conseqüències del que ells volen aconseguir”.

Pep Agulló
Pep Agulló
10.05.2017  ·  08:55

Molt d’acord amb el comentari d’en Josep Segura que acabo de llegir.

Albert Miret
Albert Miret
10.05.2017  ·  09:22

Totalment d’acord amb el teu editorial Vicent, des del principi al final. M’ha deixat però amb ganes de parlar d’un sector que crec que contribueix i molt a formar aquesta sensació de conformitat davant de l’animalada contínua. Son la ràdio i la televisió. Al nostre país, amb tot el respecte per les emissores no tant importants, dissortadament tenim a la pràctica només dues emissores de ràdio i dues de TV en català, que debatin i parlin de política catalana i que es puguin sentir i veure a tot el país. Amb ràdio, una és la Catalunya Radio i l’altre és la RAC 1. De TV, una és la TV3 i l’altre és la TV8. La RAC 1 i la TV8 son privades i la Catalunya Radio i la TV3 són públiques. En aquest escenari realment pobre, que les notícies polítiques es filtrin segons criteris parcials a les privades i que els debats i entrevistes siguin sobretot amb individus anti-independentistes és relativament natural, o com a mínim ja ens hi hem acostumat ja que el capital és qui mana, i no té cap interès en canviar res de res. Però que el mateix passi en les cadenes públiques, em sembla completament injust, donat que les paguem tots. Si les eleccions les vam guanyar nosaltres per majoria absoluta, i el 9N el vot del si va ser incontestable, no crec que sigui just que les úniques grans emissores públiques que parlen en català, duguin a terme un tractament tant “imparcial”, que gairebé podria ser qualificat de “bonista” amb els sectors que volen seguir depenent d’un país que ja no sap com demostrar-nos que ens odia. D’emissores que ens maltractin amb arguments que insultarien la intel·ligència d’una formiga i invariablement replenes de mentides, en tenim per a tirar-nos-les pel cap, mentre les que ens haurien de donar un tractament fidel al que la gent va votar a les urnes, volen ser tant “bones” amb els que ens insulten, que se’ns estan tornant “acostumadores” i “estockolmitzadores” d’una situació absurda, anti-democràtica i cada vegada més tirànica.

Pep Agulló
Pep Agulló
10.05.2017  ·  09:37

Albert Miret, t’has deixat la TV d’ El Punt. Possiblement la més digna del país en l’analisi polític del procés i en general en la defensa de la majoria del parlament.

David Badia
David Badia
10.05.2017  ·  09:54

D’acord Albert Miret, uns exemples, només cal escoltar de 2/4 de vuit a vuit del mati en Baste de RAC1 quan fa un repas de la premsa , sempre parlar de l’ABC, La Razon, El Mundo, El Pais, La Vanguardia i El Periodico, molt poques vegades del ARA , PUNT AVUI, i no cal dir d’en Cuni de TV 8al Dia l’altre dia sense anar més lluny a la Diputada al Parlament i a la seva Mesa Sra, Anna Simó només preguntar-li per la desobediencia que fan, una vegada i un altre. Ah i dels diaris digitals també els editats a Madrid , quasi mai els de Catalunya com Vilaweeb etc.

Albert Miret
Albert Miret
10.05.2017  ·  10:16

Tens tota la raó, Pep. M’ha passat perquè darrerament tinc una antena desastrosa i no la puc veure. La faig arreglar immediatament. Gràcies!

Pauli Morer
Pauli Morer
10.05.2017  ·  12:26

No crec que dir que l’estat espanyol te una democràcia de baixa qualitat sigui una forma de disculpar les seves pràctiques autoritàries, como no ho es quan es diu de països com Turquia, Rússia o el Marroc. Mes aviat es el contrari, exactament com quant es parla de pràctiques pròpies de repúbliques bananeres o ex-soviètiques referint-se a la “democràcia a la espanyola”.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €