La polèmica que viu França al voltant d’una molt lleu reforma ortogràfica sembla demostrar que si les revolucions poden generar contrarevolucions, deu ser inevitable que un intent de rectificació generi reflexos d’immobilisme. És, amb tot, sorprenent que aquest afany d’immobilitat esdevingui un d’afer d’estat. De què es tracta? El 1990 l’Acadèmia Francesa va validar una proposta de simplificació ortogràfica proposada pel Consell de la Llengua Francesa, una mena de comissió creada sota l’autoritat del primer ministre d’aleshores, Michel Rocard. Aquestes simplificacions es van començar a aplicar només el 2008, i sempre al costat de les formes tradicionals que continuen essent plenament vigents. I, aquest any, els editors de llibres de text s’han posat d’acord, finalment, per a esmentar com a forma ortogràfica de referència la simplificada. O sigui que s’accepten que desapareguin alguns guionets i uns quants accents circumflexos i es corregeixen algunes aberracions com ara mots de la mateixa família fins ara escrits com si no tinguessin la mateixa arrel: per exemple charrette i chariot, que passa a ser charriot.

Aquesta simplificació, que afecta un percentatge reduïdíssim de paraules, es basava en un objectiu social: una ortografia més simple atenuaria els efectes d’exclusió generats per regles sovint complicades, a vegades gairebé incomprensibles. Els canvis eren promoguts per pedagogs que admetien que, sota els discursos universalistes de l’humanisme oficial francès, hi batega una realitat: la llengua francesa exclou. Exclou, si més no, en la seva forma escrita que no es pot dominar sense esforços considerables ni assiduïtat tossuda. Us ho diu, amics de VilaWeb, algú que va ser criat, des del primer dia d’escola fins l’últim, en la creença que l’ortografia francesa era sagrada, impol·luta i eterna. Ai las! Amb els anys s’ha anat fent evident que el domini imperfecte de l’ortografia és una màquina implacable de fabricar exclusió social.

De fet, a França es parlen dos tipus de llengua francesa. El primer tipus és el francès tal com raja, empeltat, segons els territoris, de manlleus de llengües en curs d’assassinat, de llengües de la immigració o d’argots d’origen divers. La segona llengua és la que s’ensenya a les escoles i que cal dominar per poder tenir accés als estudis superiors i a les feines més ben remunerades. Entre totes dues llengües: un forat. És el forat del fracàs escolar, del mig analfabetisme i de la guetització dels barris pobres. I així els acadèmics, des de la seva trona, s’esgargamellen d’indignació, vessant llàgrimes de nostàlgia quan pensen en els temps en què els fills de pagesos i d’obrers sabien conjugar correctament qualsevol verb a qualsevol temps. És cert, ho sabien fer. A l’època no tan remota en què la missió de l’escola pública era que els fills de pagesos i d’obrers poguessin deixar l’escola sabent llegir, comptar i escriure sense faltes. I res més. O només saber recitar la llista alfabètica dels departaments francesos amb les seves corresponents prefectures i sots-prefectures. Antany, els alumnes feien moltes menys faltes que ara perquè una part enorme de l’ensenyament primari i secundari es reservava a l’ortografia. Avui, per sort, s’ensenyen moltes més coses i, per tant, el temps dedicat a escriure sense faltes ha minvat molt. Però les regles continuen essent les mateixes i el seu desconeixement constitueix una barreja social infranquejable. De la sacralització de l’ortografia com a mitjà d’accelerar la decadència d’un país.

I ara que m’he desfogat a pler contra el conservadorisme francès, em sento empès necessàriament a esperar que Catalunya i la llengua catalana no s’aboquin a un destí similar. D’entrada, a Catalunya la situació mental és més sana: els canvis ortogràfics decidits per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) se solen adoptar sense traumes majors i van en general en el sentit d’una simplificació de la norma. Tanmateix, cal tenir present que si bé les regles d’ortografia del català són molt menys enrevessades que les del francès, són qualificades sovint de bastant complicades. Les intervencions que he pogut realitzar en cursos de llengua per a estrangers no em deixen cap dubte sobre el fet que el català és percebut com a ortogràficament més difícil, per exemple, que no l’espanyol. La qual cosa s’afegeix al fet que per a molts estrangers el català és, també, menys útil. Més difícil i menys útil: la feina a fer és, doncs, immensa. Aquesta doble afirmació pot correspondre, o no, a la realitat, però neix d’una percepció bastant generalitzada. I en les societats humanes les percepcions poden ser tan determinants, o més, que els fets concrets.

O sigui que, quant a l’ortografia, em pregunto si no es podria fer un esforç per a ribotejar algunes arestes. El català presenta dificultats gairebé intrínseques, per exemple, pel fet de les parelles fonèticament similars, o gairebé similars, però ortogràficament diferents: perquè / per què; per / per a; tan / tant; quan / quant; sinó / si no. Potser no s’hi pot fer res. Però, per exemple, els accents diacrítics, que serveixen per a diferenciar paraules semblants, són de debò tots indispensables? Hi ha realment un risc de confusió entre món i mon o entre i ma? És prou sabut que aquests accents poden conduir, per mimetisme, a fer faltes: qui no ha vist mai escrit en lloc de pa? I, si són indispensables, per què no se n’ha posat cap per diferenciar volem (de volar) i volem (de voler)? En definitiva, si l’ortografia catalana fos una mica més simple, la llengua catalana seria una mica més atractiva. No parlo de català light ni d’admetre qualsevol castellanisme, parlo de trobar algunes solucions genuïnes per fer més fàcil l’accés a la llengua, tant als nadius com als nouvinguts.

Algunes simplificacions serien avui tan raonables com les que va introduir Pompeu Fabra. Potser serien tan combatudes com algunes d’aquelles, però amb el temps esdevindrien també tan banals. I si la missió de Pompeu Fabra era de fer del català una llengua moderna, plàstica i apta per a tots els usos, avui hem d’afegir-hi la necessitat de fer-ne una llengua atractiva per a gent vinguda de l’altra punta del món. La modernitat, avui, també consisteix en aquesta necessària atractivitat i em sembla que si Pompeu Fabra hagués pogut sospitar que un dia el català seria parlat amb accent xinès, wòlof, urdu, ucraïnès i quítxua, hauria somrigut de satisfacció. I hauria intentat de fer més fàcil, encara, l’aprenentatge de la llengua escrita. Tot sigui per no momificar-nos, com fan els francesos que han oblidat que l’ortografia no és sinó una simple convenció.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.