Contra els feixistes d’esquerres: un poc de Rosa Luxemburg, per a evitar això que ha passat a Itàlia

L’arribada del feixisme a Itàlia, i arreu, té molt a veure amb la incapacitat de l’esquerra de lliurar a la població allò que vol i amb la seua obsessió per censurar els debats i fer callar la lliure expressió crítica

Vicent Partal
26.09.2022 - 21:40
Actualització: 27.09.2022 - 18:04
VilaWeb
Un col·legi electoral de Nàpols (fotografia: Ciro Fusco).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“El partit pot matar el moviment.” La frase és de Rosa Luxemburg i em costaria trobar una explicació més nítida de tot això que passa al nostre país, però també d’això que passa a Itàlia i, en general, a Europa amb l’ascens innegable, i terrible, del feixisme.

Rosa Luxemburg és, al costat de Hannah Arendt, la figura intel·lectual per mi més interessant a l’hora de qüestionar des de l’esquerra els estralls causats pel partidisme, la prepotència, la mediocritat i la immoralitat dels líders polítics d’esquerres en el curs de la història. El 1951, Arendt ho explicà gairebé tot en la seua monumental obra Els orígens del totalitarisme –llibre que espere que es publique en català algun dia, amb una edició que puga arribar al gran públic–, però Luxemburg en va ser, sense dubte, el precedent més clarivident.

Rosa Luxemburg va ser una jueva polonesa, profundament antinacionalista, fins al punt de negar el dret d’autodeterminació del seu país. I una comunista alemanya, fundadora de la Lliga Espartaquista i del Partit Comunista d’Alemanya, el 1918. El 1919 va ser assassinada en un episodi mai aclarit del tot, fet que la va convertir en una màrtir, instrumentalitzada barroerament per la República Democràtica Alemanya a partir del final de la Segona Guerra Mundial.

Tanmateix, aquesta instrumentalització que se n’ha fet no pot amagar el seu pensament, tan lúcid, sobre el paper del partit i sobre què passa quan el partit pretén coartar el lliure pensament de la societat. Hi ha qui considera que l’expressió “feixistes d’esquerra” té l’origen en la crítica de Rosa Luxemburg –tot i que ella no el va poder crear, literalment, perquè va morir abans que el feixisme prengués el poder. Però sí que és cert que les seues crítiques a la revolució russa, de la qual va ser contemporània, són un rar exemple de lucidesa i honradesa, i contenen el germen de la crítica que després uns altres, com ara Otto Rühle o Kurt Schumacher, a partir de posicions també irreductiblement d’esquerres, van acabar definint amb aquest terme, o amb el coincident de Rotlackierte Faschisten –‘feixistes roigs’.

“La llibertat només per als qui donen suport al govern o només per als membres del partit no és llibertat”, va escriure Luxemburg en un text que possiblement és el més famós de tots els seus. I afegí: “Perquè la llibertat sempre ha estat i és la llibertat per a aquells qui pensen diferentment […], car tot el potencial instructiu, sa i renovador de la llibertat política depèn d’aquesta característica i es torna ineficaç si la transformen en un privilegi.” Són paraules escrites ja fa cent anys per aquesta gran comunista, però són unes paraules que ressonen amb una força enorme avui, quan els partits d’esquerra cada dia tenen una obsessió més gran per a fer de policies del pensament i l’expressió –a Catalunya, en un grau superlatiu; tant, que comença a ser insuportable.

Luxemburg rebutjava de totes passades la persecució de la paraula i l’exclusió dels dissidents de la vida pública. I ho feia defensant una cosa ben òbvia: que restringir els punts de vista o el llenguatge fa mal a la societat perquè bunqueritza el poder, arruïna la qualitat del debat i la capacitat d’anàlisi i causa frustració social. I rematava el seu argument amb un text d’una clarividència extrema que hauríem de penjar avui a les portes de totes les conselleries i seu dels partits:

Limitant la lliure competició de les idees, la vida pública es va escolant cap a una pseudo-vida en què la burocràcia és l’únic element actiu. I amb això, gradualment, la vida pública [si no es pot discutir res que no siga avalat o permès per la burocràcia] es va adormint mentre una dotzena de líders del partit s’imposen a la societat.

Aquesta “pseudo-vida” que dibuixava tan bé Rosa Luxemburg és la que veiem avui, la que de suportar avui, quan s’intenta de limitar descaradament l’abast dels debats públics, quan els partits polítics i el govern s’erigeixen en policies d’allò que qualsevol persona pot dir i d’allò que no pot dir i quan es persegueixen els dissidents des de l’acció del govern –fent servir els diners de tots– o des de les xarxes socials –conflictivitzant les persones que pensen per si soles.

L’eliminació de la crítica, i l’eliminació de l’actitud crítica enfront dels fets, simplement apaga la vida pública –i és especialment perillosa per als mitjans, per a la cultura i la universitat. Però és que, a més, té com a conseqüència que l’esquerra mateixa, tancada en el fanatisme de partit i en l’adoració al líder, acaba essent incapaç de reconèixer on són els problemes genuïns de la societat, d’una societat que en realitat ja no és capaç ni de veure, de tan tancada que està en els palaus de govern i en les seus de partit. I quan passa això, la frustració esdevé impossible de controlar i és aleshores que arriben amb una facilitat esborronadora totes les Meloni del món, aprofitant-se del desencís de la gent…

En relació amb això, ahir em va sorprendre despertar-me amb el mòbil ple de comentaris de polítics espolsant-se les puces arran del creixement del feixisme a Europa. I fou especialment sorprenent comprovar que molts d’aquests comentaris eren en realitat defensius i anaven destinats a donar-nos-en la culpa a nosaltres, als seus votants. Acusant-nos de feixistes si ens atrevíem a articular la més mínima crítica cap a ells o a preguntar-nos quin sentit té tot el que fan –per exemple, a propòsit de la instrumentalització evident que ERC fa del vel islàmic.

Per sort, m’he despertat també amb l’editorial del meu col·lega Francesco Cancellato, el director de FanPage.it, un editorial que oferim avui traduït al català. I Cancellato, que és un observador progressista, honrat i fi de la realitat italiana, ajuda a veure-hi clar quan ens explica que cal preocupar-se no tant de qui ha guanyat les eleccions al seu país com de què passa perquè la desafecció de la societat envers la política siga tan enorme i imparable que l’abstenció creix deu punts en quatre anys.

Compartesc l’anàlisi de Cancellato a l’hora de dir que si passa això que passa, en una gran part és per culpa dels partits democràtics, dels nostres. Molt especialment per la seua incapacitat de lliurar a la població allò que vol i allò per què lluita –a Catalunya, per exemple, ja ho hem fet tot: ens hem mobilitzat, hem guanyat el referèndum, els hem fet guanyar a ells les eleccions amb el 52% dels vots… Però ells què n’han fet d’aquesta força immensa? Què caram han aconseguit?

És per això que, amb la mirada posada a Itàlia però pensant molt en el nostre país, vull cridar l’atenció sobre el premonitori i greu final del seu editorial, quan Cancellato ens avisa: “En política els espais buits s’omplen de pressa i és a partir d’aquests buits que prenen forma els pitjors malsons.” I ens convoca a respondre al feixisme com ho hem fet d’ençà del 1936, però sense oblidar que ara si hi volem reeixir ens caldrà parar els peus també, intel·lectualment en aquest cas, als feixistes d’esquerres i les seues pràctiques abominables. Abans no siga massa tard i abans no obrin, ells, la porta al malson.

 

PS1. Pel que jo sé –i demane disculpes si m’equivoque–, els únics texts traduïts al català de Rosa Luxemburg són els que conté el volum Reforma o revolució, publicat per Tigre de Paper i l’edició dels “Escrits sobre la revolució a Alemanya” publicada per Neopàtria.

En anglès s’ha publicat fa poc el quart volum de les seues Obres Completes, especialment important i apassionant per als temes de què parla aquest editorial i que inclou un munt de texts poc coneguts abans o que no s’havien traduït mai del polonès ni de l’alemany.

PS2. Un record pels barcelonins, politòlegs i periodistes italians o italianòfils, que s’han passat anys insultant-nos a còpia d’elucubrar sobre una hipotètica relació entre l’independentisme català i el feixisme. Pobra Itàlia, ja està ben llesta amb vosaltres…

 

VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
26.09.2022  ·  22:15

El pensament únic és escleròtic. I l’esclerosi mata. Allò que s’anomena partits d’esquerres estan farcits d’ignorants presumptuosos que creuen que amb el “carisma” en tenen prou.

Xavier Merino
Xavier Merino
26.09.2022  ·  22:20

Un editorial excel·lent que segur que ens ajudarà a reflexionar. Gràcies, Vicent!

Marià Puig
Marià Puig
26.09.2022  ·  22:23

Tot plegat, té molt mala pinta. Els que ho podrien frenar, no ho faran. De què serveix tenir tanta informació de la Història? Quants cops necessita l’home ensopegar amb la mateixa pedra?

Ignasi de
Ignasi de
26.09.2022  ·  22:25

Hi ha un llibre molt bonic traduït al castellà que recull correspondència de Rosa Luxemburg i que informa de la dimensió gumana del personatge.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
26.09.2022  ·  22:36

En política els espais buits s’omplen ràpidament, o, com hi deia un altre, la política la fas o te la fan.
Així que posem-nos a treballar per tal d’enllestir una llista cívica que eviti la nostra abstenció.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
26.09.2022  ·  22:48

“els partits d’esquerra cada dia tenen una obsessió més gran per a fer de policies del pensament i l’expressió –a Catalunya, en un grau superlatiu; tant, que comença a ser insuportable.” Jo diria que els partits d’esquerra cada dia van més a remolc de les circumstàncies que canvia el poder econòmic a la seva conveniència. Pensament a mig termini poc o cap.
Però els partits tampoc poden impedir que ens organitzem…al menys de moment.
La pregunta de mal respondre és perquè no ho fem.
Potser ens hauríem de centrar en aprendre a organitzar-nos i a no deixar-ho tot en mans dels partits de fa un segle.
És com la faula de l’escorpí i la granota: ells fan d’acord a la seva naturalesa i no la poden canviar.

Arnau Solé
Arnau Solé
26.09.2022  ·  23:19

Només esmentar dues coses: precisament l’adjectiu antinacionalista no crec que sigui l’adequat d’aplicar a, precisament, qui va suscitar l’escrit de Lenin “El dret d’autodeterminació de les nacions”, pilar teòric de la defensa de l’autodeterminació dels pobles que tot partit comunista va acabar brandant com a punt programàtic. Punt programàtic que criticava profusament Rosa Luxemburg, cosa que, com ja explicà Lenin, és, en el fons, profundament nacionalista.

D’altra banda, és gairebé còmic que la crítica se centri en el fet que el partit pot matar el moviment; cert, però és que no hi ha pas cap mena de partit per enlloc, cap mena d’estructura organitzativa, per mínima que sigui, que vertebri un moviment revolucionari d’esquerres. Perquè tampoc hi ha tal moviment. L’espectre de l’esquerra es troba totalment buit, deixant de banda quatre impostors aburgesats que s’espanten amb la sola menció de lluita de classes, i és aquesta manca d’alternativa el que permet l’ascens de l’ultradreta.
Sembla que hem oblidat què és el feixisme; i que cal un grau important de disciplina, organització i violència per vèncer-lo. Feixisme no és només tancar les fronteres d’un país, és crear un moviment de base, terrorista i amb molta força (i que ara mateix no existeix ni existirà en un futur proper), que atemoreix i massacra la classe obrera. Que diguin els qui critiquen l’estructuració i la disciplina com es venç el feixisme. Perquè qui històricament s’ha oposat i ha tombat l’obscurantisme nazi han estat els moviments comunistes que en aquest article tant es critiquen. És molt maco anar amb el lliri a la mà, però a la realitat, si no tens un moviment fort i vertebrat, que es pugui imposar amb contundència, el feixisme et passa per sobre.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
26.09.2022  ·  23:34

Gràcies Partal! D’acord amb tot el que dius, completament d’acord. Aquest feixisme d’esquerres és el culpable del fracàs de moltíssimes revolucions, començant per Espanya i seguint per Catalunya ara mateix, si no reaccionem i el desterrem de casa nostra.

I sí, Rosa Luxemburg , era i és una lider fonamental dels revolucionaris europeus. Malauradament sempre ha estat menystinguda i ocultada no ja per la socialdemocràcia i socialistes afins, sinó sobretot pels Partits Comunistes europeus en general. El feixisme d’esquerres és nefast i és paradoxal, però és feixisme!
I els partits d’esquerres oficials no han reparat ni reparen en utilitzar-lo i en eliminar com sigui els seus critics, o sigui els revolucionaris de debó.

A Catalunya , per cert, tenim un exemple històric molt semblant a Rosa Luxemburg: Andreu Nin, assessinat per la policia estalinista d’allà i la d’aqui, prèvia campanya de calumnies i demonització dels poders esquerrans… O sigui , com sempre! Per exemple els seus escrits sobre el dret de Catalunya a l’audeterminació i a l’alliberament de la nació catalana, són molt instructius i interessants. Si podeu, llegiu un llibtre que els recull, titulat “Els moviments d’emancipació nacional”.

Toca espavilar-nos i emprar la crítica i el debat sistemàticament.

Lluí Mor
Lluí Mor
26.09.2022  ·  23:50

Senyor Partal, definitivament ha sortit de l’armari, m’hagués decebut que un dia, sobretot despues de la insostenible lleugueresa dels qui amb el nom d’esquerres, progresistes i tan democràtics, han dut Europa a tocar del precipici, com deia, em sorpendria que no ho hagués fet.
Aquests politiquets, pagats i dirigits desde el capitalisme més feròtge, han permes destrozar i deixar morir la xarxa social de petits empresaris, autonoms i profesionals de diversos oficis, la columna vertebral d’una societat justa, cohesionada i interrelacionada, alhora que s’han carregat els treballadors d’ofici que feien posible aquesta societat que podriem anomenar familiar.
S’han carregat el sistema tradicional, i ens han deixat a mans de les grans multinacionals, a canvi de grans incentius personals, això si, sempre predicant pels drets humans, socials, de genere, contra la corrupció i a favor de un mon més just. Valguem Déu quanta misseria!!!
Gràcies senyor Partal per reconeixer el que fa molts anys és un fet.
Estem molt acostumats a conviure amb la decrepitud perquè el ser huma només té moments puntuals de lucidesa.

Albert Bernadí
Albert Bernadí
26.09.2022  ·  23:51

Llegint l’editorial m’ha vingut al cap, salvant totes les distàncies, això dels “guardes de la moral” dels qui avui, malauradament, en parlem força.

Està clar que, avui en dia, l’esperit crític de la societat està en hores baixes.

Així doncs, fan falta moltes més Roses Luxemburg!

Eloïna Bertran
Eloïna Bertran
27.09.2022  ·  00:02

Tenia 15 anys quan va morir Franco i em vaig passar la infantesa sentint la frase: Calla que les parets escolten , no cridis!!!.
En tinc 62 i jo que sommio amb una catalunya independent sento constantment : no opinis amb el teu nom, que no sàpiguen qui ets.
I a sobre, no pots ser crític amb el govern català per que et deixen de Feixista.
Tants anys per trobar-nos al mateix lloc !!! Es clar que hi ha i hi haurà abstenció !!!. Si no saps que és pitxor i ja estem cansats de votar amb la pinça al nas.

Jaume Riu
Jaume Riu
27.09.2022  ·  00:08

PERQUÈ NO ES GUANYEN LES ELECCIONS
Gairebé tots els titulars diuen que la untradreta de Meloni ha guanyat a Itàlia, però aquesta crònica dels fets no és la notícia que esperem del periodisme d’investigació. Ens interessa descobrir qui no ha guanyat i perquè.
Partal recorda oportunament que en política els espais buits s’omplen de pressa i és a partir d’aquests buits que prenen forma els pitjors malsons.
En algunes comunitats hem vist resultats electorals ben estranys, com un malson, perquè s’obtenen majories amb els programes que no beneficien a la majoria més necessitada i l’esquerra social no obté la confiança de la societat.
En definitiva, la dreta ocupa els espais buits que deixa l’esquerra.
Aquí és on Rosa Luxemburg diu que el partit pot destruir el moviment, i explica que l’esquerra mateixa, tancada en el fanatisme de partit i en l’adoració al líder, acaba essent incapaç de reconèixer on són els problemes genuïns de la societat, d’una societat que l’esquerra ja no és capaç ni de veure, de tan tancada que està en els ajuntaments i palaus de govern, i en les seus de partit. Aleshores la frustració ja no es pot controlar i arriba la ultradreta sense portar cap benefici social, però guanya les eleccions només per aprofitar el desencís de la gent.

Aleix Corral
Aleix Corral
27.09.2022  ·  00:28

“Un record pels barcelonins, politòlegs i periodistes italians o italianòfils, que s’han passat anys insultant-nos a còpia d’elucubrar sobre una hipotètica relació entre l’independentisme català i el feixisme. Pobra Itàlia, ja està ben llesta amb vosaltres…”
👏👏👏👏

Robert Biosca
Robert Biosca
27.09.2022  ·  00:37

La PS2 deu anar per la Loscacio i el Fortí, entre altres.

Joaquim Torrent
Joaquim Torrent
27.09.2022  ·  00:47

Arendt es referix explícitament al totalitarisme, en una obra que quan es va redactar encara estava ben viu l’estalinisme, no ho oblidem. El feixisme -el de veritat, s’ entèn- pot prendre moltes cares, i la història m’ ha estat testimoni. Compte a l’ hora de caure en manipulacions barroeres i interessades destinades a eludir responsabilitats i a estigmatitzar la crítica.

Lluis Lopez
Lluis Lopez
27.09.2022  ·  00:52

Un editorial de capcalera. A tenir sempre present.
Excel.lent!

Secundí Mollà
Secundí Mollà
27.09.2022  ·  01:23

Hi ha partits feixistes que s’autoreconeixen com a tals. Però no cal que ens n’anem a Itàlia on s’ha disparat l’alarma.
Aquí mateix, tot i que PP i PSOE s’autodenominen de dretes i d’esquerres, quin nom els hi cap a uns partits el somni més humit dels quals és acabar amb un grup humà de milions de persones pel fet de ser catalans, eliminant la seva llengua, esborrant la seva cultura i negant-los drets fonamentals entre més coses? Quin nom els hi cap? Sí, quin és el seu nom?
En un món on les paraules són cada vegada més buides i es fan servir per pervertir la realitat, no ens atrevim ja ni a reconèixer els fets.
Repeteixo: per molt que vulguin disfressar-se de dretes o esquerres, quin nom tenen aquells que volen acabar amb tu per ser català? Doncs ho diré amb totes les lletres: FEIXISTES.

Gertrud Hoffmann
Gertrud Hoffmann
27.09.2022  ·  02:06

Un article d’allò més potent i important!! Sí senyor! Fins al punt que em pregunto cóm puc arreglarme las per traduir el llibre d’ella al Català. De la Sra Arenth, em refereixo o també de Rosa Luxemburg. Potser seria el projecte que l’haurà d’ocupar les meves anys propers.
Una correcció només: Rotlackierte Faschisten es tradueix – al meu entendre – per: feixistes cobertes amb laca vermella.
Canvia el sentit de l’expressió una mica per saborear l’artficialitat dels feixistes d’esquerres , expressió molt picant i clarivident. La bunquerització de la llibertat d’expressió sota els dogmes del partit, l’obsessio dels polítics per quedar bé: burocratisme envers vínculs polítics sincers i vertaders.
El seu article Sr Vicent és del tot deliciós, com un plat exquisit de menjar casi masticant cada paraula encertada i condensant l’essència del gran problema que patim fins als osos. Gràcies, gràcies.

Albert Ventura
Albert Ventura
27.09.2022  ·  02:48

Es clar que si Sole. Sort n’hem tingut dels comunistes per acabar amb el feixisme. No podem pas oblidar la decisiva contribucio per acabar amb l’Imperi del Japo i com, mentre l’Imperi Britanic havia de lluitar en solitari durant 2 anys contra els nazis els senyors Stalin i Molotov es dedicaven a assassinar oficials polonesos i a llepar-li el recte al Hitler. Per cert que si no arriba a ser per l’ajuda britanica i americana al Stalin l’haurien corregut els nazis a puntades de peu fins a Vladivostok.

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
27.09.2022  ·  02:54

Gràcies Vicent: llegir-te és com respirar un alè d’aire fresc enmig de tant vici.
Malauradament em temo que som uns pocs els qui et llegim, i encara menys els qui t’entenem. Aquesta societat amb la que ens toca conviure no té el valor per aprendre ni el pensament dels qui varen fer-nos l’immens favor d’analitzar els grans problemes de la humanitat en el passat, ni tampoc (i això és el més tràgic) té el valor per aprendre a pensar.
Ja t’ho he comentat en alguna ocasió. Penso que a Vilaweb teniu la possibilitat d’ordenar un debat autènticament revolucionari. Un debat que ressoni encara més enllà dels vostres subscriptors i lectors.
Això sí que seria una càrrega de profunditat contra l’intent dels partits polítics de controlar el pensament públic.

Marta Giol
Marta Giol
27.09.2022  ·  04:01

Real com la vida mateixa.
Ho he vist, i patit, al mon sindical. No es tolera la dissidència.
Una vegada vaig llegir que els sindicats havien perdut la força amb la domesticació que dónen les hores sindicals.
I els “sindicats oficials” avalen les polítiques que es carreguen els drets socials a canvi d’alliberats sindicals. I és aleshores quan veiem alliberats sindicals en empreses on no els ha votat ningú parlant en nom de tots.
Hem perdut el costum de qüestionar consignes. I els partits polítics les imposen com si fossin un manament inqüestionable.
Es carreguen sistemàticament a qualsevol que pugui fer-los nosa. I alhora del desastre, no hi ha opcions.
En aquests moments, a Catalunya, no tenim opcions. Cap partit és votable. I si no hi ha cap revulsiu que capgiri aquesta situació, l’absentisme de les properes eleccions serà memorable.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
27.09.2022  ·  04:15

Gran editorial. Sobre els partits d’aquí, confirmo que la militància d”ERC està “hipnotitzada” i només repeteixen mentides i insulten els qui no pensem com ells, incloent a exmilitants com jo. És un desastre. Sobre Itàlia, només puc dir que són hores greus i que els italians, o bé no saben ni què han votat, o bé duen des d’almenys 1994 amb un feixisme sociològic a l’estil del franquisme sociològic de les castelles, i que fa igual de mal.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
27.09.2022  ·  05:19

Un bon editorial. Gràcies i salut.

Joan López
Joan López
27.09.2022  ·  06:43

Jo demano al sr.Vicent Partal que façi un article parlan de la abstenciò.
Ha quedat clar que a Italia aquets 10 punts mes de abstenciò ha permet a la extrema dreta pujar al govern.
I veig que hi ha qui demana abstenirse en las proximas eleccions.
Es veritablement una eina de canvi l’abstenciò?
De descontent si que n’es,però ens ajuda?.
Bè espero aquet article sr.Partal…com diu una frase que se ha fet famosa,Posi una mica de llum a la foscor

Jordi Quinquillà
Jordi Quinquillà
27.09.2022  ·  07:04

Els partits autoanomenats d’esquerres només són bons per a desdoblar.

Roger Verdaguer
Roger Verdaguer
27.09.2022  ·  07:19

Molt d’acord amb la Marta Giol, i aquestes dinàmiques precisament són les que fan que la història és repeteixi quan es dona el context. L’aburgesament, decadència i corrupció de l’esquerra, que crea un buit en un context de crisi; l’ascens del feixisme i la seva “mort d’èxit” a mans dels seus “cadells malcriats”; etc.
Tot plegat seria digne de ser estudiat des del camp de l’etologia, amb eines matemàtiques i no pas des d’etiquetes imprecises (dreta, esquerra, feixista, comunista… que no indiquen la qualitat dels actes sinó la retòrica). I és des del punt de vista matemàtic a més de l’històric i social que s’hauria d’ensenyar a les escoles.

Pere Subirana
Pere Subirana
27.09.2022  ·  07:26

La col.laboració amb el feixisme governamental també es feixime. No fa gaire vosaltres anomenàveu “grups d’ultradreta” els qui no estàvem d’acord amb la farsa del covid i la vacunació. En aquest cas estàveu col.laborant amb el feixisme governamental, amagàveu el debat de les idees i us refugiàveu en la negació de l’adversari per tal de destruir-lo. No hi podia haver pluralitat en aquest tema. La paraula governamental era paraula divina, i vosaltres n’èreu els seus transmissors. Reflexioneu sobre això que heu fet, potser veureu el feixisme de més aprop. Amb amor.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
27.09.2022  ·  07:32

Erc es el partit del junqueras, erc nomes es justifica per santificar al junqueras. Es una dictadura aplastant. Les dictadures comencen amb els teus

JOAQUIM GRIELL
JOAQUIM GRIELL
27.09.2022  ·  07:37

Saramago és l’autor del llibre “Assaig sobre la ceguesa”: una majoria d’electors opten per votar en blanc, atès que els polítics elegits, desprès de les eleccions, obliden les promeses fetes als seus votants. L’emprenyament de la classe política és immens.

El sistema electoral italià és semblant al català: llistes tancades. La distància i la manca de comunicació entre els elegits i els electors és brutal.

És un desencís total, no votaré cap partit, que s’ho facin, si guanya VOX, el PP, o el PSC, els partits catalans han perdut una oportunitat d’estar al costat del poble.

Marta Begué
Marta Begué
27.09.2022  ·  08:12

Vicent, gràcies per la reflexió, per analitzar a fons gràcies a la llum de reflexions anteriors que ens demostren una vegada més que la història es repeteix, que cal sortir desesperadament d’aquesta inèrcia de partits que només miren el seu melic i que, com sempre, obliden que són servidors de la ciutadania.

Albert Miret
Albert Miret
27.09.2022  ·  08:21

Des de la meva joventut, vaig tenir la sort de ser molt amic d’en Toni Farres. Dic la sort, perquè en Toni era més gran que jo, i en realitat era amic de la meva germana i el que seria després el meu cunyat, però per a estudiar ens reuníem tots a casa dels pares moltes nits i així ens vam fer amics. En Toni era una persona realment admirable per la seva voluntat i la seva clarividència en els anàlisi polític. Jo, des de l’adolescència, potser influït pel que sentia a casa, vaig defugir sempre pertànyer a un partit, pel fet que veia que les persones que n’eren recitaven mantres repetitius com si ells els hagueren deduït ells, i en realitat eren en realitat encàrrecs publicitaris dels partits.
Després dels anys, quan en Toni ja era alcalde, un dia em va dir: Escolta, si col·labores amb tantes coses pel PSUC i fa tants anys que ens ajudes, per què no et fas del partit? Jo, que sentia un gran respecte per a ell, amb una certa desconfiança vaig dir que ho provaria. Em va dir que anés a una reunió a veure si m’agradava. Al cap d’una setmana ens vam trobar pel carrer i em va demanar què m’havia semblat. Li vaig dir que sincerament allò havia estat insuportablement avorrit.
Al cap d’uns mesos m’ho va tornar a plantejar i el resultat va ser el mateix. Ens vam tornar a trobar i no vaig tenir més remei que dir-li altre vegada el mateix que la vegada anterior. Encara m’ho va proposar una tercera vegada i jo vaig tornar a la reunió. Després de la reunió vaig anar a l’ajuntament a veure’l i amb el cap baix li vaig dir allò per a mi era un sacrifici insuportable. Que jo era més d’acció i que els circumloquis continus i sempre iguals em feien agafar atacs de nervis, i que sentint-ho molt, no podria fer-ho.
La seva resposta va ser explotar a riure i mentre reia amb llàgrimes als ulls de tant riure, i repetia el que jo li havia dit. Quan ja va anar parant de riure, em va dir: Tens raó, allò és completament insuportable, el que em fa riure tant, és que mai ningú m’ho havia dit tan clar.
Vam seguir sent amics tota la vida i quan ja havia abandonat el partit, i poc abans de la seva mort, un dia em va dir: Tenies tota la raó. “Si pogués viure altre vegada, mai tornaria a ser de cap partit, perquè acaben amb la teva llibertat”.

enric herrera
enric herrera
27.09.2022  ·  08:32

Això de “la lliure competició de les idees” està molt be, però, Vicents, perquè a Vilaweb no s’ha aplicat al tema Covid, Vacunes, etc., aquí únicament el pensament únic (el del poder).

Jordi Torres
Jordi Torres
27.09.2022  ·  08:40

Molt oportú aquest editorial, Vicent. El subscric de dalt a baix.

Les idees han de córrer entre la gent, saltar d’aquí cap allà, certes, falses, genials o horribles. S’han de poder expressar, discutir i rebatre, amb la vehemència que calgui. Són com l’aigua, que si no circula es fa malbé. Un tabú és això, una idea estancada. Les que siguin sòlides sobreviuran a l’escrutini i la resta es descartaran. No sempre és així, però en general el Darwinisme funciona. I d’això en diem llibertat d’expressió.

Victor Serra
Victor Serra
27.09.2022  ·  08:50

Quan els partits dediquen més hores a treballar pels interessos del partit que a resoldre els problemes de la gent, obren un forat als populismes, en aquest cas feixistes. A casa nostra això també és resultat del sistema electoral, amb llistes tancades que premien al mediocre obedient. Crec que a Itàlia, es carregaran Meloni quan no funcioni com es varen carregar Salvini ( que al meu entendre era encara pitjor) . Però si aquí ens abstenim i guanya un partit unionista, com el PSC, ja us podeu despedir de tornar a control.lar mínimament les institucions en una generació, i la nostra provincialització serà absoluta. Mireu com s’han carregat Barcelona .

Carles Serra
Carles Serra
27.09.2022  ·  09:02

Gràcies Vicent per la magnífica editorial.
Recorda Vicent allò que va dir ja fa molts anys i que he fet esment un fotimer de vegades en Pla, lo més semblant a la dreta espanyola és l’esquerra espanyola; un Pla que va col·laborar com espia per Franco, doncs sàvia de lo que parlava per fer aquesta reflexió.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
27.09.2022  ·  09:08

Un exemple clar del monopoli d’idees i manipulació al servei d’un partit és TV3. I cada vegada més.

Pep Agulló
Pep Agulló
27.09.2022  ·  09:15

THINKPOL

Un cos de seguretat encarregat de detectar i perseguir formes de pensar i fins i tot simples dubtes que amenacin la imatge cohesionada del partit, ens explica G. Orwell en el seu llibre, actuant ràpidament per a neutralitzar els sospitosos caracteritzant-los d’enemics de la situació…

Després de la caiguda del mur de Berlin, van caure molt símbols però l’anomenada “esquerra”, un maniqueisme autocomplaent i canviant, en la mida que anava abandonant les reivindicacions socials s’anava afermant a la idea estalinista de l’autoritat del partit per damunt de tot.

L’aïllament de les masses deixades a la intempèrie del populisme feixista,l’ha portat a la dictadura del partit per pura supervivència.

Aviat podrem parafrasejar allò de que el que més se sembla a un feixista de dretes és un feixista d’esquerres…

Francesc Cabiró
Francesc Cabiró
27.09.2022  ·  09:15

A petita escala, es el mateix que va passar a Badalona quan va guanyar Albiol per primer cop. La nostre ciutat, sempre és un banc de proves.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
27.09.2022  ·  09:45

El que diu en Partal queda confirmat a Itàlia amb tots els comentaris de les esquerres (PD i aliats i més enllà) i les valoracions que fan sobre el vot.
Es gairebé còmic. Només el Sr. Letta ha demostrat una mica (només una mica) d’autocritica. I és que ell ve de la Democràcia Cristiana i té tot un altre tarannà. Va ser professor a La Sorbona i va convidar el President Puigdemont a un debat a la Universitat (llàstima que es va haver d’anul.lar per l’atemptat a les Rambles).
Tots els altres (esquerres i extremes-esquerres) acusen els electors (que sembla que quan voten a la dreta són ases) o els rivals o els aliats.
I com més a l’esquerra, més dogmàtics i menys autocritics.
Avui, a la ràdio, deien que el Partit Democràtic és la segona força politica més votada i que això és un valor.
Si. Molt bé. Però s’han oblidat de dir que serà irrellevant a l’oposició i que han perdut més de 10 punts de votants.
Teniu en compte que a la regió d’Emilia Romagna (la més roja de Itàlia) ha guanyat la dreta. I punt.
Crec que heu confòs el context politic italià amb el de la “marcia su Roma”. Itàlia té una constitució amb molts contrapesos i controls (precisament per la por d’un “altre Mussolini”). Els pares constituents italians varen ser molt acurats en això.
I no té res a veure amb la constitució de fireta que hi ha a Espanya. Per això, Vox és molt perillós i la Meloni ho és menys.
Em sap greu de semblar de dretes, que no ho soc. Però és que algunes pors i critiques em semblen histèria pura.
I els periodistes deixeu de ser auto-referencials i no escolteu els col.legues que us diuen el que voleu sentir.
Hi ha vida a Itàlia (periodisticament parlant) més enllà de la Sra. Sidera o dels “amics periodistes d’esquerra que teniu per allà”.

Carme Tulleuda
Carme Tulleuda
27.09.2022  ·  09:48

I nosaltres copiem aquesta mena d’esclerosi mental dels partits polítics.
Ens col.loquem en bàndols com si això fos un partit de futbol. Qualsevol comentari o idea la fem passar pel sedàs del partit preferit per nosaltres i aleshores llancem tots els qualificatius ofensius o que ens han dit que són ofensius.
Dir racista a algú és el que es porta més. Dir-te que ets d’ERC també és molt ofensiu. Ara, amb la guerra a Ucraïna pots ser un pro-soviètic o un pro-otan. Això, quan no atabalem a l’altre amb tota la nostra sabiduria (que pot ser interessant, eh). El que costa realment és entrar en l’argument de l’altre i rebatre’l.

Miquel Martí
Miquel Martí
27.09.2022  ·  09:58

,,Rotlackierte faschisten”
es tradueix per feixistes pintats de roig.

Molt bon article.

Joan Benet
Joan Benet
27.09.2022  ·  11:00

Què té a veure la opinió que es pugui tenir sobre la Covid amb el feixisme…?
Haurem de deixar espai als que diuen que la Terra és plana per no ser acusats de feixistes?
I als partidaris d’organitzar la vida segons l’horòscop? I als de Missa diària?

Núria Sabé
Núria Sabé
27.09.2022  ·  11:09

He fet un curs sobre Hannah Arendt, en francès … Us passo uns textos extrets de “Les Origines du Totalitarisme” que em semblent adients. No he verificat les referències.

1 – Des « tentations fortes surgiront chaque fois qu’il semblera impossible de soulager la misère politique, sociale et économique d’une manière qui soit digne de l’homme. » 2

2 – « Avant de prendre le pouvoir et d’établir un monde conforme à leurs doctrines, les mouvements totalitaires suscitent un monde mensonger et cohérent qui, mieux que la réalité elle-même, satisfait les besoins de l’esprit humain. » 3

3 – « Ce que les masses refusent de reconnaître, c’est le caractère fortuit dans lequel baigne la réalité. Elles sont prédisposées à toutes les idéologies parce que celles-ci expliquent les faits comme étant de simples exemples de lois, et éliminent les coïncidences en inventant un pouvoir suprême et universel qui est censé être à l’origine de tous les accidents. La propagande totalitaire fleurit dans cette fuite de la réalité vers la fiction, de la coïncidence vers la cohérence. » 4

2 « Le totalitarisme au pouvoir », in Origines du Totalitarisme, p. 812.
Paris, Gallimard, coll. Quarto, 2002, 1615 p.
3 « Le mouvement totalitaire », in OT, p. 672.
4 « Le mouvement totalitaire », in OT, p. 670-671.

Rafel Moreno
Rafel Moreno
27.09.2022  ·  11:40

És llei de vida que tot grup humà que assoleix el poder vaja creant el ministeri de la veritat corresponent a fi de tapar o anul·lar els contraris.

Ho hem viscut amb la plandèmia, ho veiem amb la guerra OTAN-Rússia i més que en vindran.

Josep Soler
Josep Soler
27.09.2022  ·  11:42

Molt bona editorial Sr. Partal.
Plenament d’acord amb l’escrit de la Sr. Marta Giol.
Pel que fa el desconcert per la victoria del feixisme a Italia, ho puc entendre per les circumptancies de pandemies, guerres i canvis climatics que sestan vivin, però en el cas de Catalunya, que a sobre hi tenim mes que mai el problema d’haver d’afartar a mitja Espanya a costa de la nostra esquena, qui nega que els problemes per nosaltres son molt mes importants?.
En aquest contexte ( i especialment amb l’ajut del gober col·laboracionista que ens em dotat) em pregunto, si al final -per acabar-ho de reventar tot- no ens veurem obligats, mes que ningú, a votar per algun partit d’extrema dreta, evidentment independentista, ja que l’alternativa dind d’aquesta Espanya obligats a conviure, es la d’anar directament al franquisme mes cutre possible, que hagi existit mai a la historia.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
27.09.2022  ·  11:56

Excel·lent definició d’aquells partits que tenim avui autoanomenats d’esquerres: “feixistes d’esquerres”

Oi que sí Esquerra Republicana (ER no ERC clar)? La ER del Gran Botifler Oriol Junqueras.
Oi que sí CUP? La CUP de la hipòcrita Anna Gabriel, que es va penjar l’etiqueta d’exiliada per no fotre res, a l’igual que la Marta Rovira d’ER.
Quina diferència amb Clara Ponsati.!!!

No oblidem els Comuns, com la Colau, que un cop al poder ja ho té tot fet, per a ella clar, amb les crítiques prohibides.
No oblidem els “esquerrans” de la extinta ICV, amagats dins dels Comuns.

No oblidem el PSOE, crosa del règim del 78 i de la monarquia. De partir Obrer i Socialista no té res. Potser de naZional espanyol.

La majoria dels dirigents d’esquerres o són uns hipòcrites o són uns cínics, agafats a la mamella de viure del pressupost que paguem tots.
Després s’estranyen que la gent s’abstingui o, pitjor, voti dreta – ultradreta.

Tot i així vull avisar sobre el perill de votar dreta – ultradreta. Aquests a més d’instal·lar-se a viure de la mamella, no tenen la més mínima recança en suprimir directament qualsevol millora social que vegin, sense cap escrúpol, tot per servir a Dios, La Pàtria i el Rei.

No, l’abstenció o votar ultradreta, que es el mateix, no és bona sortida.
El que cal és fer foc nou les vegades que sigui necessari. A casa nostra seria recuperar ERC foragitant primer Junqueras i els seus acòlits que la tenen segrestada.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
27.09.2022  ·  12:09

Matisant tot el que vulgues, naturalment, em pregunte si hui en Joan Fuster no afegiria un PS dient que no hi ha res més semblant a un feixista de dretes que un d’esquerres. I és que “el hábito no hace al monge”. En l’arrel de tot plegat subjau l’egocentrisme humà (inhumà) universal, fruit de nostres pors. I, al·legòricament descrivint, aprofite per citar a Sant Pau que deia que “només els més valents s’en surten com cal (o aproximadament)”.

Carles Benito
Carles Benito
27.09.2022  ·  12:48

PER TAL QUE ES PUGUI ENUNCIAR UN “FEIXISME D’ESQUERRA” CAL QUE L’ESQUERRA EXISTEIXI…

I EXISTEIX, AVUI, L’ESQUERRA?

QUIN PARTIT TÉ PLANTEJAMENTS D’ESQUERRA [QUE NO SIGUIN ESTRICTAMENT DEMAGÒGICS I OCASIONALS]?

ÉS MÉS,

SI ENTENEM QUE “DEMOCRÀCIA” ÉS ALGUNA COSA MÉS QUE VOTAR CADA 4 ANYS…

HI HA ALGUN PARTIT QUE PUGUEM CONSIDERAR VERITABLEMENT DEMOCRÀTIC?

FA TEMPS QUE EL MÓN VIU EN UN CONTEXT POLÍTIC FEIXISTOIDE I GAIREBÉ NINGÚ NO REACCIONA

I SI ALGÚ REACCIONA ÉS ESCLAFAT AMB ELS MÈTODES QUE LI SÓN PROPIS A UN SISTEMA FEIXISTA

Susanna Herce
Susanna Herce
27.09.2022  ·  12:52

Molt d’acord amb l’editorial i amb la majoria de comentaris. Afegir que m’agradaria que no oblidessim a Andreu Nin, que va deixar constància de les seves conclusions respecte el dret d’autodeterminació dels pobles. La seva frase:
“Els qui, amb el pretext de defensar l’internacionalisme, combaten els moviments d’emancipació nacional, en realitat, fan el joc a les classes explotadores de la nació dominant. El revolucionari espanyol que nega el fet de la nacionalitat catalana i el seu dret a disposar dels seu destí, sosté, de manera pràctica, l’absorció de les altres nacionalitats a la nació a què ell mateix pertany”, que podeu trobar, per exemple, a l’article: https://espaifabrica.cat/andreu-nin-i-la-questio-nacional-una-aproximacio/
sembla que la desconeixen les nostres esquerres, tan dogmàtiques com poc llegides, que són incapaços de tenir un mínim de profunditat, la capacitat d’analitzar una situació amb tota la complexitat de matisos. Tot és a cop de tuit. Quina pobresa de pensament! això fomenta el feixisme, tant d’esquerres com de dretes (el feixisme empra les mateixes tàctiques, tant hi fa com se l’anomeni)

Tot i que he trobat la majoria de comentaris molt interessants, vull fer un esment especial:

“Eloïna Bertran
27.09.2022 · 00:02
Tenia 15 anys quan va morir Franco i em vaig passar la infantesa sentint la frase: Calla que les parets escolten , no cridis!!!.
En tinc 62 i jo que sommio amb una catalunya independent sento constantment : no opinis amb el teu nom, que no sàpiguen qui ets.”

Sentia el mateix a casa quan era petita i ara la família em diu igual. És molt trist, molt gros, que a aquestes alçades, tants anys passats des que va morir el dictador, que ens hagi de fer por fins i tot la llibertat d’expressió.

Francesc Josep Robert
Francesc Josep Robert
27.09.2022  ·  12:53

Xiquet un altre editorial per emmarcar! Gràcies Vicent! I sí, amb llibres de referència com ‘The Origins of Totalitarianism’ o també ‘The Gulag Archipelago’ podem fer-nos un idea ben bona sobre com han anat segons quines esquerres i dretes.

teresa permanyer
teresa permanyer
27.09.2022  ·  13:14

Tot molt interessant, tot.
Però… Som al combat. Combatem!

Tomas Pérez
Tomas Pérez
27.09.2022  ·  13:34

Comparteixo l’editorial i cada frase en negreta, escrits que poden ser d’avui mateix com de fa cent anys. Els termes esquerra i dreta haurien de desaparèixer, per ser el mateix i no poder-se ni reformular, per estar totalment desfasats de la realitat social actual. Com?. Vivint en el món d’avui i temps per a donar respostes i accions de tota mena que siguin necessàries, per a resoldre els problemes que aquesta manera de viure ens causa.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
27.09.2022  ·  13:47

Una matina mi son’ svegliato
E ho trovato l’invasor
o partigiano, portami via
que mi sento di morir
E se io muoio da partigiano
tu mi devi seppelir
E seppeliere lassú in montagna
Sotto l’ombra d’un bel fior
E quest’è il fiore del partigiano
Morto per la libertà

Mercè Duran
Mercè Duran
27.09.2022  ·  15:22

Entenc el sentit de l’editorial de PP però per a mi set feixista d’esquerra és un oximoron

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
27.09.2022  ·  16:22

Rotlackierte Faschisten.
Feixistes pintats de vermell.

…Però també els de centre i dreta moderada es pinten de vermell per guanyar vots.
Qualsevol partit o associació pot simular radicalitat solidària per guanyar simpaties.

Fins i tot pot passar que el Consell per la República esdevingui inútil si els que creiem en els drets del ciutadans no hi col·laborem amb sentit crític/històric.

Joan Royo
Joan Royo
27.09.2022  ·  16:45

Dieu “els partits d’esquerra cada dia tenen una obsessió més gran per a fer de policies del pensament i l’expressió –a Catalunya, en un grau superlatiu; tant, que comença a ser insuportable.” Totalment d’acord, jo afegiria però l’obsessió per controlar la vida, què hem de menjar i què no, què hem de beure i què no, per on hem de passar i per on no, quina velocitat al cotxe. Exemples que em vénen al cap: Posar límits a l’ús del sucre, el darrer exemple, prohibiran fumar a les terrasses. Per què no prohibeixen la venda de tabac i tanquen els estancs? I les imposicions i prohibicions que han vingut i vindran per tal de fer les coses “sostenibles”. Catalunya i sobretot Barcelona són punteres en tota classe de “sostenibilitats”.

Joan Ramon Bosch
Joan Ramon Bosch
27.09.2022  ·  17:07

Començam malament amb la traducció. Rothlackierte Faschisten” no son feixistes roigs, son Feixistes pintats de roig.
Per altra banda, qui condiciona aquestes actituts dins l,esquerra és el.mateix feixisme, que per qüestions tàctiques i estratègiques fuig del.debat del que mai hauria de sortir l,esquerra, i després no hi sap tornar.

Anna Maria Benaiges
Anna Maria Benaiges
27.09.2022  ·  17:39

Una altra filòsofa molt interessant, també d’origen jueu, la Simone Weil, desconfiava dels partits perquè els seus membres es deixen portar per la “passió” a les seves idees. Per tant, hi ha poca predisposició a l’intercanvi d’opinions, a dialogar en el sentit literal del terme. Els debats esdevenen monòlegs completament avorrits i poc constructius, com exposa en el seu interessant comentari el Sr. Miret.
Moltes gràcies Sr. Partal per aquest imprescindible editorial!

ESTEVE TORRUELLA
ESTEVE TORRUELLA
27.09.2022  ·  17:43

Es molt coneguda Hannah Arendt per “Els origens del totalitarisme” crítica centrada en el nazisme i el stalinisme.
Menys coneguda es la crítica de Rosa Luxemburg
El que es sorprenent es el deconeixement, en general i especialment en entorns esquerrans, del anàlisi, crec més lucid i demolidor, que un dels intelectuals més reconeguts del segle passat, Bertrand Russell, fa en el se u llibre “Teoria y práctica del bolchevismo”(ariel), feta l’any 1920, any en que visitar Russia com a membre del partit Laborista, i desde una perspectiva anticapitalista

Josep Lluis Olmos
Josep Lluis Olmos
27.09.2022  ·  20:21

Dins dels setanta vaig conèixer una part de la vida política italiana. Manaven gairebé ex equo les esquerres (PCI+PSI) als Ajuntaments o la democràcia cristiana, qui també al Govern central. Eren els temps de “el compromís històric”. Els missinos eren condemnats a l’ostracisme dins les Institucions que fossin. Em va sorprendre com era un fet habitual que les places de pobles importants eren plenes cada dia a la foscor per gent que discutia molt acaloradament DE POLÍTICA, en un debat autònom als dels mitjans de comunicació i sobre els esdeveniments locals-regionals com temes principals. Aleshores vaig desitjar que passar-hi el mateix aquí quan arribés la democràcia. Que la gent parlés cada dia a la foscor i al carrer de l’activitat política diària, sense tancar-se a la casa. ENHORABONA per l’article.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
27.09.2022  ·  20:49

Els despropòsits creats per la mal anomenada esquerra feixista, té l’origen en la incultura política dels seus elements. Tanmateix, el fet de poder exhibir títols i diplomes universitaris, no garanteix als personatges que els posseeixen una pràctica política en la qual ens hi podem emmirallar.
D’altra banda, quan cito la mal anomenada esquerra feixista, ho dic perquè l’expressió em sembla un oximoron. L’esquerra, la bona, la real i vertadera esquerra no ha sigut mai feixista, almenys en el seu origen, com tampoc seria correcte l’expressió dreta feixista. Vull dir que tant l’esquerra com la dreta no tenen perquè anar lligades amb la denominació de feixistes.
Comprenc que la mala política de la gent del govern, hagi forçat a titllar de feixistes, també a gent del parlament, els elements que en prenen part. Poden ser polítics que s’aprofiten de la seva situació per millorar el seu progrés personal i gaudir al màxim dels seus avantatges, però qualificar-los de feixistes em sembla exagerat. Si, perquè el feixisme és una altra cosa molt pitjor, que dona la impressió d’haver oblidat la seva realitat.

Noemí Serra
Noemí Serra
27.09.2022  ·  20:52

Excel·lent analítica, Vicent.
L’esquerra “progre” a tall de Rosa de Luxemburg -que desconeixia que fos jueva, gràcies- serien els anomenats Talibans.

Joan Fargas
Joan Fargas
27.09.2022  ·  21:55

Avui, estic molt content perquè he llegit en aquesta molt bona editorial el que, ja fa molt de temps, veig en els hipòcrites partits d’esquerres del nostre pais. Felicitar a en Partal i a tots els comentaris.

Ramon Plana
Ramon Plana
27.09.2022  ·  22:17

“El partit pot matar el moviment ”
A Catalunya ( i Espanya) ja la llei electoral posa els partits per sobre de totes les idees.

Carles Macaya
Carles Macaya
27.09.2022  ·  23:15

Ha arribat el moment que hem de parar en sec aquesta deriva d’ERC i si junts li fa costat també.

Ja vam fer un referèndum i el vam guanyar. Punt. Ara cal activar la declaració d’independència feta pel parlament. Punt.
No hi ha cap més estratègia.
I qui estigui en contra fora.

Aquest és l’únic discurs que acceptaré.

La resta és prendre’ns el pèl. Punt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes