26.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 27.09.2022 - 18:04
“El partit pot matar el moviment.” La frase és de Rosa Luxemburg i em costaria trobar una explicació més nítida de tot això que passa al nostre país, però també d’això que passa a Itàlia i, en general, a Europa amb l’ascens innegable, i terrible, del feixisme.
Rosa Luxemburg és, al costat de Hannah Arendt, la figura intel·lectual per mi més interessant a l’hora de qüestionar des de l’esquerra els estralls causats pel partidisme, la prepotència, la mediocritat i la immoralitat dels líders polítics d’esquerres en el curs de la història. El 1951, Arendt ho explicà gairebé tot en la seua monumental obra Els orígens del totalitarisme –llibre que espere que es publique en català algun dia, amb una edició que puga arribar al gran públic–, però Luxemburg en va ser, sense dubte, el precedent més clarivident.
Rosa Luxemburg va ser una jueva polonesa, profundament antinacionalista, fins al punt de negar el dret d’autodeterminació del seu país. I una comunista alemanya, fundadora de la Lliga Espartaquista i del Partit Comunista d’Alemanya, el 1918. El 1919 va ser assassinada en un episodi mai aclarit del tot, fet que la va convertir en una màrtir, instrumentalitzada barroerament per la República Democràtica Alemanya a partir del final de la Segona Guerra Mundial.
Tanmateix, aquesta instrumentalització que se n’ha fet no pot amagar el seu pensament, tan lúcid, sobre el paper del partit i sobre què passa quan el partit pretén coartar el lliure pensament de la societat. Hi ha qui considera que l’expressió “feixistes d’esquerra” té l’origen en la crítica de Rosa Luxemburg –tot i que ella no el va poder crear, literalment, perquè va morir abans que el feixisme prengués el poder. Però sí que és cert que les seues crítiques a la revolució russa, de la qual va ser contemporània, són un rar exemple de lucidesa i honradesa, i contenen el germen de la crítica que després uns altres, com ara Otto Rühle o Kurt Schumacher, a partir de posicions també irreductiblement d’esquerres, van acabar definint amb aquest terme, o amb el coincident de Rotlackierte Faschisten –‘feixistes roigs’.
“La llibertat només per als qui donen suport al govern o només per als membres del partit no és llibertat”, va escriure Luxemburg en un text que possiblement és el més famós de tots els seus. I afegí: “Perquè la llibertat sempre ha estat i és la llibertat per a aquells qui pensen diferentment […], car tot el potencial instructiu, sa i renovador de la llibertat política depèn d’aquesta característica i es torna ineficaç si la transformen en un privilegi.” Són paraules escrites ja fa cent anys per aquesta gran comunista, però són unes paraules que ressonen amb una força enorme avui, quan els partits d’esquerra cada dia tenen una obsessió més gran per a fer de policies del pensament i l’expressió –a Catalunya, en un grau superlatiu; tant, que comença a ser insuportable.
Luxemburg rebutjava de totes passades la persecució de la paraula i l’exclusió dels dissidents de la vida pública. I ho feia defensant una cosa ben òbvia: que restringir els punts de vista o el llenguatge fa mal a la societat perquè bunqueritza el poder, arruïna la qualitat del debat i la capacitat d’anàlisi i causa frustració social. I rematava el seu argument amb un text d’una clarividència extrema que hauríem de penjar avui a les portes de totes les conselleries i seu dels partits:
“Limitant la lliure competició de les idees, la vida pública es va escolant cap a una pseudo-vida en què la burocràcia és l’únic element actiu. I amb això, gradualment, la vida pública [si no es pot discutir res que no siga avalat o permès per la burocràcia] es va adormint mentre una dotzena de líders del partit s’imposen a la societat.“
Aquesta “pseudo-vida” que dibuixava tan bé Rosa Luxemburg és la que veiem avui, la que de suportar avui, quan s’intenta de limitar descaradament l’abast dels debats públics, quan els partits polítics i el govern s’erigeixen en policies d’allò que qualsevol persona pot dir i d’allò que no pot dir i quan es persegueixen els dissidents des de l’acció del govern –fent servir els diners de tots– o des de les xarxes socials –conflictivitzant les persones que pensen per si soles.
L’eliminació de la crítica, i l’eliminació de l’actitud crítica enfront dels fets, simplement apaga la vida pública –i és especialment perillosa per als mitjans, per a la cultura i la universitat. Però és que, a més, té com a conseqüència que l’esquerra mateixa, tancada en el fanatisme de partit i en l’adoració al líder, acaba essent incapaç de reconèixer on són els problemes genuïns de la societat, d’una societat que en realitat ja no és capaç ni de veure, de tan tancada que està en els palaus de govern i en les seus de partit. I quan passa això, la frustració esdevé impossible de controlar i és aleshores que arriben amb una facilitat esborronadora totes les Meloni del món, aprofitant-se del desencís de la gent…
En relació amb això, ahir em va sorprendre despertar-me amb el mòbil ple de comentaris de polítics espolsant-se les puces arran del creixement del feixisme a Europa. I fou especialment sorprenent comprovar que molts d’aquests comentaris eren en realitat defensius i anaven destinats a donar-nos-en la culpa a nosaltres, als seus votants. Acusant-nos de feixistes si ens atrevíem a articular la més mínima crítica cap a ells o a preguntar-nos quin sentit té tot el que fan –per exemple, a propòsit de la instrumentalització evident que ERC fa del vel islàmic.
Per sort, m’he despertat també amb l’editorial del meu col·lega Francesco Cancellato, el director de FanPage.it, un editorial que oferim avui traduït al català. I Cancellato, que és un observador progressista, honrat i fi de la realitat italiana, ajuda a veure-hi clar quan ens explica que cal preocupar-se no tant de qui ha guanyat les eleccions al seu país com de què passa perquè la desafecció de la societat envers la política siga tan enorme i imparable que l’abstenció creix deu punts en quatre anys.
Compartesc l’anàlisi de Cancellato a l’hora de dir que si passa això que passa, en una gran part és per culpa dels partits democràtics, dels nostres. Molt especialment per la seua incapacitat de lliurar a la població allò que vol i allò per què lluita –a Catalunya, per exemple, ja ho hem fet tot: ens hem mobilitzat, hem guanyat el referèndum, els hem fet guanyar a ells les eleccions amb el 52% dels vots… Però ells què n’han fet d’aquesta força immensa? Què caram han aconseguit?
És per això que, amb la mirada posada a Itàlia però pensant molt en el nostre país, vull cridar l’atenció sobre el premonitori i greu final del seu editorial, quan Cancellato ens avisa: “En política els espais buits s’omplen de pressa i és a partir d’aquests buits que prenen forma els pitjors malsons.” I ens convoca a respondre al feixisme com ho hem fet d’ençà del 1936, però sense oblidar que ara si hi volem reeixir ens caldrà parar els peus també, intel·lectualment en aquest cas, als feixistes d’esquerres i les seues pràctiques abominables. Abans no siga massa tard i abans no obrin, ells, la porta al malson.
PS1. Pel que jo sé –i demane disculpes si m’equivoque–, els únics texts traduïts al català de Rosa Luxemburg són els que conté el volum Reforma o revolució, publicat per Tigre de Paper i l’edició dels “Escrits sobre la revolució a Alemanya” publicada per Neopàtria.
En anglès s’ha publicat fa poc el quart volum de les seues Obres Completes, especialment important i apassionant per als temes de què parla aquest editorial i que inclou un munt de texts poc coneguts abans o que no s’havien traduït mai del polonès ni de l’alemany.
PS2. Un record pels barcelonins, politòlegs i periodistes italians o italianòfils, que s’han passat anys insultant-nos a còpia d’elucubrar sobre una hipotètica relació entre l’independentisme català i el feixisme. Pobra Itàlia, ja està ben llesta amb vosaltres…
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
