Conte de Nadal a Berlín

"Una guineu passeja per la capital alemanya la nit del 24 de desembre"

Martí Estruch Axmacher
27.12.2021 - 20:51
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa anys que la guineu ha arribat a un pacte no escrit amb la ciutat i els seus habitants. De dia, dorm en algun dels més de dos-cents cementiris que hi ha a la capital alemanya, i de nit, surt a passejar i cercar menjar. Quan està mandrosa, remena entre els contenidors i les piles de compostatge dels jardins de les cases, però avui és la nit de Nadal i no es pensa conformar amb menys d’un parell de ratolins, amb sort, potser una rata o un conill, alguna merla i, per a acabar, uns nabius d’aquells que creixen al bell mig del Tiergarten.

Avui ha dormit al cementiri de Dahlem, prop de la tomba de l’ex-president Richard von Weizsäcker. Tot i que el personatge li cau simpàtic, no gosa adormir-se directament sobre la seva tomba, perquè sap que de tant en tant hi apareix algun nostàlgic o turista despistat per fer-ne una fotografia o deixar-hi flors. Fa un any, fins i tot, hi va anar la cancellera Merkel i una llarga comitiva de gent vestida de fosc, la guineu ho va seguir a una distància prudencial i li va semblar entendre que s’esqueia el cinquè aniversari de la mort.

Fa dies que el termòmetre no puja de zero graus i, de tant en tant, una nevada suau repassa el color blanc del terra i els arbres. A les cinc de la tarda ja és ben fosc, però la guineu s’espera una mica a sortir del cau, perquè sap que a aquesta hora encara hi ha gent que va a casa els parents a viure plegats el Heiligabend, la santa nit. Milers d’objectes canviaran de mans avui entre crits i somriures. Els nens creuran que l’esforç suplementari per portar-se bé les darreres setmanes ha tingut premi i entraran a formar part, sense voler-ho, d’una cadena màgica de somnis i enganys destinada a perpetuar-se generació rere generació.

Quan finalment es posa en marxa, la guineu camina decidida cap al centre de la ciutat. Tot i que Berlín no té un centre pròpiament dit, ella sempre ha considerat que Unter den Linden és l’artèria central de la ciutat, amb la Porta de Brandenburg a un costat i l’Alexanderplatz, amb la seva icònica torre, a l’altra. Sap que avui és de les poques nits en què podrà passejar per aquesta zona amb certes garanties de no ser molestada. A més, recorda perfectament que la zona de la Catedral, a la vora del riu Spree, és plena de ratolins.

Com que té el nas fi, mentre camina li agrada jugar a endevinar quines olors de menjar surten de les cases, barrejades amb el fum de les estufes de llenya que encara queden. A la majoria de llars se sopen salsitxes amb amanida de patata, ou dur i maionesa, un sopar que, a més de senzill, és massa inodor per a poder-lo detectar. Però també n’hi ha moltes que han preparat ànec o oca amb peres, o rostit de porc, i aquí sí que els narius es dilaten i se li comença a fer la boca aigua. Com que a la vida tot és qüestió de paciència, sap que d’aquí a vint-i-quatre hores en tindrà les restes a la seva disposició.

Quan és a la meitat d’Unter den Linden, a l’altre costat del Bebelplatz, s’atura davant la Neue Wache, un antic edifici de guàrdia. Aprofita que el vigilant està distret i ja ha buidat mitja ampolla de Jägermeister per colar-se a dins, que no hi ha estat mai. Enmig d’un gran espai buit hi ha una única escultura d’una dona amb una criatura morta als braços, dedicada a totes les víctimes de les guerres i la tirania. S’assembla molt a la Pietat de Michelangelo Buonarroti i és obra de l’escultora alemanya Käthe Kollwitz, que la va fer quan el seu fill va morir al començament de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914. La part del sostre sobre l’escultura és oberta i la lluna il·lumina el cap cobert de neu de la mare.

Després de campar lliurement entre els edificis històrics de Berlín, omplir la panxa i esquivar els pocs cotxes i humans que circulen de matinada, la guineu decideix d’anar a veure sortir el sol a un lloc especial: el Teufelsberg, la muntanya del diable. Més que una muntanya, és un turonet de 80 metres d’altura, fet a partir dels 75 milions de metres cúbics de runa procedents de les restes de la ciutat, que va quedar totalment destruïda al final de la Segona Guerra Mundial. Des d’allà a dalt, la vista de la capital alemanya és preciosa. Sobretot des del terrat de la Field Station Berlin, una gran estació de radar que els militars nord-americans van construir per escoltar què deien a l’altre costat del teló d’acer. L’indret és ple de murals i grafitis i la guineu es fixa en un que diu: “La majoria de gent que escolta no ho fa per entendre o aprendre, sinó per poder contestar.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes