Consumir, consumir, consumir

  • La neollengua del mercat no s’està de res, ni de consumir enquestes

Mercè Ibarz
18.05.2024 - 21:40
Actualització: 18.05.2024 - 22:10
VilaWeb
Equip Crònica, ‘Pintar és com colpejar’, 1972 (detall).

Quan llegeixo i sento que la cultura es consumeix, penso en l’extenuació. En la fallida de les bigues mestres de la casa de la cultura, que suporten una pressió més i més colossal de descurança col·lectiva. Consumir, consumir-se. A mi, la idea de consumir cultura m’esbalaeix, què voleu que us digui. I ara, va i resulta que arran dels resultats de les votacions de la setmana passada, he de sentir parlar a més de “consumir” enquestes electorals. Ho llegia l’altre dia en una entrevista a Jordi Muñoz, director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, que no ha encertat gaire precisament els auguris en aquesta ocasió.

Consumir enquestes! El politòleg argumenta que tenen un marge d’error que “com a consumidor has d’entendre” i conclou: “Com a consumidor jo crec que el que has de fer és relativitzar-les.” Immediatament em vaig imaginar l’home menjant-se les seves enquestes, cosa que en la llengua de cada dia voldria dir que se les ha hagut d’empassar, ja que el centre que dirigeix ho va encertar tan poc i tan malament. Però no, l’home parla de consumir en el sentit prescrit des de fa temps per la neollengua del mercat.

Si fem cas d’aquesta neollengua dels dimonis, ara no llegim llibres sinó que els consumim; no anem al teatre sinó que consumim teatre; no anem a concerts sinó que consumim música. Buscant il·lustració per a aquest article, de primer em vaig guardar una imatge que en lletres ben grosses diu CONSUM CULTURAL, crec recordar que de l’anuari de la música de l’any passat reproduït per la revista Enderrock, que pel que sembla no és més una publicació d’una certa capacitat alternativa sinó que ara promou el consum musical. No, vaig pensar, no vull promoure amb la foto de l’article i la seva possible circulació per les xarxes aquesta cosa així anomenada. Ho sé, ho sé, en quin món vivim, però, mira, no em dóna gairebé mai la gana de seguir-li la corda, al millor dels mons possibles, aquest món en què la guerra no és a casa teva i amb això en tenim prou, amagant sota l’estora les batalles diàries de tantíssimes persones per subsistir.

Així, doncs, aquestes ratlles s’acompanyen d’una de les enèrgiques i sarcàstiques imatges de l’Equip Crònica, de la sèrie Pintar és com colpejar, del 1972. Damunt una imatge del cine clàssic de gàngsters, els artistes hi claven les seves eines, els tubs de pintura. El dictador encara era viu. Pintura contra els gàngsters. Cultura contra els gàngsters. Ara el dictador és d’una altra mena, però també assetja, els gàngsters suren per l’hipermercat social. Que no em parlin de consumir, sisplau. No som el que mengem, no som el que llegim, no som el que estimem, vénen a dir els gàngsters dictatorials, sou el que nosaltres deixem que sigueu.

Doncs mira, no. No consumeixo enquestes electorals ni consumeixo cultura. Me’n vaig a veure una exposició, no a consumir-la: la de l’Equip Crònica a la Fundació Suñol, que hi serà fins el 7 de juliol. Va de, així es titula, “La història de l’art com a pretext”. Perquè la història de l’art és també una història de bestieses, com tants artistes saben avui a propòsit del consum cultural i ho sabien molt bé els Crònica.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any