Deia Aristòtil que el pitjor efecte de les lleis dolentes és que contribueixen a formar homes, pitjors que aquestes lleis, encarregats d’executar-les. Si no pensava en Rajoy i tota la trepa de governants i magistrats espanyols encarregats d’obeir i fer complir la constitució, poc li devia faltar. De bona fe, alguns havíem arribat a pensar que Espanya havia dedicat els últims quaranta anys a construir una democràcia i ens hem adonat que els ha dedicats a construir un estat. Ja fa uns quants anys que ens n’hem adonat, d’això. Però la constatació més gran de totes ha arribat quan s’ha produït aquest fet tan esgarrifós: han encausat i jutjaran un president per haver posat urnes amb el propòsit que els ciutadans expressessin una opinió.

Abocats com estem al frec a frec diari, potser no ens hem adonat com n’és de greu, aquest encausament del president Mas, Irene Rigau i Joana Ortega. I potser per aquesta frenesia que acompanya el procés no hem fet l’exercici de comptar quins polítics han expressat un rebuig enèrgic al processament judicial i quins han callat vergonyosament. Ho dic amb la contundència que ho penso: no crec que cap dels qui han callat pugui ser considerat demòcrata. Perquè ser demòcrata és defensar els valors del vot, de la paraula i de l’exercici de la lliure decisió sempre, encara que un fet concret vagi contra els teus objectius, desigs o esperances.

Amb la tristesa de descobrir que al nostre paisatge polític hi ha menys demòcrates que no ens pensàvem, hem de decidir com continuem avançant. I per fer-ho cal ser conscients de la jugada de l’adversari. I la jugada és doble: d’una banda, la promesa d’una Espanya diferent; d’una altra, l’asfíxia calculada, premeditada i sistemàtica. Projecció d’una esperança de canvi i esforç constant d’anihilació. Pastanaga i bastó. Un clàssic. No era Cánovas del Castillo, promotor de la constitució espanyola del 1876, qui va dir que tan sols hi havia dues maneres de governar els pobles: per la força o per la farsa? Per desgràcia, ha tingut bons seguidors.

Nosaltres hem decidit, tanmateix, de fer cas d’aquell consell del grec Anaxàgores que diu: ‘Si m’enganyes un cop, la culpa és teva; i si m’enganyes dos cops, la culpa és meva.’ Hem decidit de no tornar a caure en el parany de la política i la història espanyoles. Bé, potser hi ha un 11% dels que van votar el 27-S que encara no han llegit Anaxàgores. Però aviat el llegiran.

I nosaltres què hem de fer d’ara endavant? Primer de tot, eixir d’aquest compàs d’espera que ha obert el resultat del 27-S. No tinc cap dubte que uns i altres trobaran la millor manera de sortir-ne, com ja han fet amb tots els esculls que hem trobat pel camí. Una mostra d’aquesta capacitat de sortir-se’n ha estat el silenci que s’han imposat tots plegats des de divendres. Escoltarem amb atenció la proposta que faci aquest vespre la CUP. Seguirem amb esperança els passos que prengui Junts pel Sí.

Una vegada superada la situació actual, els passos següents seran decisius per a l’avenç a bon ritme de tot allò que vindrà. No ens vam cansar de repetir que això que vindria després del 27-S seria més dur que tot allò que havíem passat. L’encausament de Mas amb voluntat d’inhabilitació n’és un primer exemple. I l’anunci de suspensions cautelars pel Tribunal Constitucional d’algunes lleis i decrets de fort caràcter social és un avís que no pot passar-nos per alt. L’estat espanyol desplega tots els tentacles que té per aturar allò que alguns creiem que és inevitable.

No crec que els freni res. Però hi ha una cosa que els cervells de l’estratègia espanyola també haurien de calcular. Si en la repressió de la voluntat de llibertat dels catalans en fan un gra massa, poden fer miques la seva estratègia de pastanaga i bastó. Aprofitant que demà és el Nou d’Octubre i que el País Valencià avança decidit, en tindrien prou d’escoltar la veu del poeta de Burjassot: ‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.’ O, si ho volen fer més passador i els fa mandra de llegir, poden escoltar una cançó que ja és himne i avisa: ‘Quant més curt ens lliguen, més perill tindran.’

Pere Cardús (@perecardus), periodista

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.