Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Joan Llinares, director de l’Agència Valenciana de Prevenció i Lluita contra el Frau i Corrupció i denunciant del cas IVAM, que s’investiga en un jutjat de València, explica que hi va haver dos elements clau que van fer que, el 2014, sospités d’un mal ús dels fons del museu: els pagaments descomunals per obres d’art i les nombroses factures sense albarà ni justificació.

Llinares havia ocupat els càrrecs de tècnic de gestió i administrador de l’Institut Valencià d’Art Modern durant tretze anys, gairebé des de la fundació del museu. I va tornar a la institució l’any 2014, quan li ho va demanar el nou director, José Miguel G. Cortés, qui va substituir en el càrrec Consuelo Ciscar, investigada per presumptes irregularitats en el centre. A més de l’ex-gerent, s’investiguen nou persones més, entre les quals el seu fill, Rafael Blasco, conegut com a Rablaci.

‘Quan vaig reingressar a l’IVAM, no em va caldre mirar els comptes: a les factures que tenia sobre la taula pendents de pagar hi vaig trobar de tot’, diu Llinares. I afegeix: ‘Em vaig posar a mirar factures i vaig veure que no tenien albarans, notes de lliurament ni certificacions’. Una d’aquestes factures sumava 90.000 euros per a la confecció del número 20 de la revista Quaderns de l’IVAM i la distribució de 60.000 exemplars. Va demanar per aquella factura al personal de l’administració del centre, i li van respondre que les factures no portaven albarans perquè l’empresa editora distribuïa les revistes des de les seves pròpies instal·lacions i a l’IVAM únicament hi arribaven uns quants exemplars. No obstant això, Llinares va demanar un informe sobre la distribució i les factures. ‘Em van dir que això no s’havia fet mai. Cosa que vol dir que, si aquell era el número 20, havien estat funcionant d’aquella manera amb tots els números anteriors’, explica. L’empresa editora, després del requeriment, va enviar uns folis que ‘suposadament’ eren informes de distribució, però que ‘no explicaven res, ni de bon tros com s’havien distribuït els 60.000 exemplars que deien que havien fet’. També va remetre una factura de la impremta en la qual es feia constar que s’havien imprès 25.000 exemplars. ‘Devien pensar que allò era pura burocràcia. No sabien que s’estava comprovant si la feina s’havia fet. De manera que es va congelar el pagament.’

Altres factures que eren sobre la seva taula es referien a l’adquisició d’obres d’art per preus descomunals i tampoc no tenien el corresponent informe dels tècnics que justifiqués el preu de compra. ‘Aquests informes no hi eren i es substituïen per acords de la comissió de compres, en la qual hi havia, precisament, la directora i personal molt proper a ella’, diu. Quan Llinares va comentar la situació als treballadors del centre, li van dir que el requeriment d’aquells informes ‘s’havia retirat’, cosa que li va fer ‘sospitar’. Va consultar un portal web que fan servir els museus per a saber l’evolució dels preus de les obres d’art, i va confirmar ‘diferències descomunals’ en els pagaments de les obres.

Per aquest motiu, va decidir d’encarregar un informe tècnic a historiadors de l’art de la Universitat de Madrid, institució que ja havia treballat per a l’IVAM, i ‘es van confirmar preus abismals al marge del veritable valor del mercat de les obres’. Llinares diu que va ser d’aquella manera que van arribar a les obres de Gerardo Rueda. ‘El 2007, es van comprar obres per valor de 2,5 milions d’euros, però juntament amb el contracte que al·ludia al fet que eren obres ja existents de l’autor, em vaig trobar, en l’expedient de l’IVAM, amb un contracte de fosa, en què s’encarregaven de fer aquelles obres sense especificar que eren còpies de l’artista.’

A la Fiscalia Anticorrupció
Amb tota aquesta documentació, Llinares es va presentar a la Fiscalia Anticorrupció i va denunciar els fets. ‘Em va fer molta pena. Era tan evident… Va ser escandalós. L’IVAM era una mena de far de gran museu, tant en l’àmbit artístic com per la manera com treballava, i es va degradar en picat.’ Llinares comenta que ‘Consuelo Ciscar va estar deu anys al museu i va tenir temps per a desconstruir-lo’. ‘Va ser una veritable operació de desconstrucció no solament del funcionament, sinó també del prestigi. Acabem pagant biennals per a la fi del món i… Què ha quedat de tot allò? Quin balanç se’n pot fer?’

Llinares diu que, de la mateixa manera que va costar ‘moltíssim’ de construir el prestigi del museu, ara també ‘costarà moltíssim reconstruir-lo’. Opina que, per a un museu, fer-se un prestigi és una feina costosa, i en canvi, és massa fàcil destruir-lo. ‘Ara has de lluitar contra la mala imatge que projecta l’IVAM’ per la investigació judicial que hi ha oberta.

L’actual director de l’Agència Valenciana Antifrau recorda que, en el món de l’art, ‘cadascú pot pagar el que vulga, si els diners són de la seua butxaca’, però que ‘un museu públic i rigorós només pot comprar basant-se en els preus de mercat i no pot subvencionar l’artista’. ‘Per això hi ha beques i ajuts. Però no pots encobrir subvencions a partir d’una compra.’ Diu que, essent benèvols, en el millor dels casos, a l’IVAM s’ha pagat més del que tocava per aquest plantejament d’ajudar l’artista; la resta és tema dels tribunals, és a dir, esbrinar si hi ha hagut altres motius o interessos d’una altra índole, en aquests pagaments’.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.