Com cal guanyar perquè el 27-S sigui acceptat com un referèndum?

Convertir les eleccions del 27 de setembre en un referèndum en què els partidaris del sí a la independència votin una sola llista conjunta, sense intenció de formar govern, és un moviment sorprenent i inèdit. Per tant, no té regles clares ni precedents.

Perquè un referèndum sigui considerat vàlid sempre ha de complir dos elements clau: una pregunta clara i unes condicions que marquen el mínim a aconseguir per a certificar la victòria. El 27-S es convocaran eleccions parlamentàries i, per tant, l’expressió vàlida dels comicis seria, en principi els escons i no pas els vots. Ara, si s’accentua tant el valor referendari dels comicis fins al punt que ja s’anuncia que no seran uns comicis, sembla lògic que la victòria s’hagi de comptar en vots, cosa bastant més difícil d’aconseguir.

D’acord amb aquesta opció, quants vots caldria obtenir el 27-S perquè la comunitat internacional acceptés el resultat del referèndum?

La resposta és que no hi ha cap regla universal i que no es pot improvisar. Normalment, si ningú no reclama un pacte sobre unes altres condicions, es considera que un referèndum es guanya quan algú aconsegueix el 50% dels vots emesos més un. I aquest hauria de ser el cas català.

Ara, aquesta regla resta sotmesa sempre a pactes polítics que poden establir regles particulars a banda. Algunes de les més habituals són les següents:

1) Exigir un mínim de participació. 

És un requisit molt normal a Europa. A Estònia, Eslovènia i Albània no es demana cap participació mínima per a acceptar els resultats d’un referèndum però en la resta d’estats, sí. A la immensa majoria es requereix que hi participi el 50% del cens. És el cas de Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, Letònia, Hongria, Romania, Itàlia, Portugal i Suècia, per exemple.

Una variant és demanar que un mínim dels vots favorables arribin a un percentatge del cens determinat. Per exemple, a Hongria, cal que els vots del sí arribin al 25% del cens i a Dinamarca a un mínim del 40% del cens.

2) Exigir la ‘doble majoria’

Un segon tipus de condició sobre un referèndum és l’exigència d’allò que s’anomena la ‘doble majoria’. Per exemple, a Austràlia un referèndum s’ha d’aprovar a tot l’àmbit nacional, però també a quatre dels sis estats. A Suïssa alguns referèndums requereixen majoria del vot nacional i la victòria a la majoria de cantons.

Recentment, el govern escocès ha demanat que en el cas del referèndum sobre la permanència de Gran Bretanya a la UE el resultat només sigui vàlid si és sancionat a les quatre nacions que la formen.

3) Exigir que el vot favorable sigui superior al 50% dels vots més un

Normalment, un referèndum es guanya quan s’obté el 50% dels vots més un. Però hi ha casos en què els organitzadors han de pactar, per raons diverses, allò que s’anomena una ‘supermajoria’. Per exemple, a Lituània és legal un referèndum per a deixar de ser un estat independent, però per guanyar-lo cal obtenir el vot de dues terceres parts del cens. Aquesta ‘supermajoria’ es vincula a decisions clau, però no sempre ha estat acceptada. El Canadà va reclamar una supermajoria en el referèndum d’independència del Quebec, però els tribunals federals la van desestimar.

El cas més conegut és el del referèndum d’independència de Montenegro, en què calia que votessin un mínim del 50% dels censats i que el sí arribés al 55%.