Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Rue Jean Cristofol
Mapa a
Google

Just abans de la primera tanda de les eleccions municipals a Marsella, poca gent coneixia Michèle Rubirola-Blanc, una metgessa de família del barri de Rouet implicada en el moviment ecologista i allunyada de la política professional. Però en un gir inesperat, poc abans de la cita del 15 de març va guanyar les primàries amb el moviment Printemps Marseillais (primavera marsellesa), una plataforma electoral per posar fi a vint-i-cinc anys de governs de dretes ininterromputs del batlle sortint Jean-Claude Gaudin i en la qual s’aglutinen des del Partit Socialista fins al Partit Comunista, la França Insubmisa i moviments socials de la ciutat. Malgrat l’ascensió precipitada, contra tot pronòstic Rubirola es va imposar amb el 23,44% dels vots, un punt per damunt de la candidata continuista Martine Vassal.

En la segona tanda d’aquest diumenge, i ja amb el suport explícit dels ecologistes i de nombroses personalitats de la ciutat, aquesta metgessa que es defineix primer de tot com a ‘néta d’immigrants’ (una àvia venia de Nàpols i un avi de Girona) pot protagonitzar la sorpresa final i accedir a la batllia de la ciutat més important d’Occitània. Si se’n surt, aquesta filla d’un marxista leninista convençut serà la primera dona que hi arribarà, però no la primera candidata netament d’esquerres que s’hi imposa. Just després de la Segona Guerra Mundial, entre 1946 i 1947, ja va ocupar el càrrec un comunista català, Jean Cristofol.

Nascut a Age el 24 de març de 1901 en el si d’una família de pagesos de la Cerdanya, Cristofol va quedar orfe de pare a catorze anys i va haver de deixar l’escola per anar a treballar al camp a la veïna Angostrina. A disset anys, i malgrat l’oposició materna, es va enrolar per convenciment social a l’exèrcit per participar en el tram final de la Gran Guerra. El 1923, gràcies a un oncle duaner, va entrar a l’administració de duanes francesa i va començar la militància sindical. I el 1931, traslladat a Marsella, ja era membre de la Lliga dels Drets de l’Home i poc després va ingressar al Partit Comunista (PCF), des d’on va ajudar activament l’amenaçada República al sud del Pirineu, tant per les seves arrels catalanes com pels bons contactes duaners. Va ésser diputat comunista pel departament de les Boques del Roine (Marsella) des de la victòria del Front Popular, el 1936, fins a l’ocupació alemanya de França, el 1940, i per la seva militància comunista el règim col·laboracionista de Vichy el va condemnar el 1940 a cinc anys de presó a Alger.

Alliberat pels aliats el 1943, Cristofol va ajudar a refundar el moviment comunista i sindical a Algèria i hi va fundar el diari Liberté. I l’estiu del 1944 va participar en el desembarcament aliat a la Provença. Des de Marsella, devastada per la guerra i l’ocupació, va dirigir el comitè d’alliberament regional i també el diari Rouge Midi (actualment La Marseillaise), dos càrrecs des dels quals es va esforçar per mirar d’esborrar la mala reputació de la ciutat portuària: a l’etiqueta de ser el Chicago francès i una gangrena de la classe obrera, Cristofol i el PCF hi van contraposar la imatge d’un proletariat marsellès sempre a primera fila de la lluita antifeixista i compromès. Amb aquesta mateixa visió va decidir d’implicar-se del tot en la ciutat, primer com a conseller municipal i del desembre del 1946 a l’octubre del 1946 ja com a primer batlle elegit després de vuit llargs anys de tutela administrativa.

Tot i el curt mandat, Cristofol va dur a terme obres importants de reconstrucció –com el Port Vell– i va impulsar les primeres línies de tròleis i d’autobusos municipals, a més de fer aprovar el projecte de construcció de l’esplèndida Cité Radieuse de Le Corbusier, una altra de les senyes d’identitat de la ciutat. Els problemes de salut que arrossegava des dels anys d’empresonament li van causar la mort prematura el 21 de novembre de 1957, a cinquanta-sis anys, just quan es preparava per participar en la celebració dels quaranta anys de la Revolució d’Octubre a Marsella. Els grans homenatges públics que va rebre a la seva ciutat adoptiva, amb el poema Jean d’André Remacle inclòs, van deixar clar no sols la popularitat de què gaudia, sinó també el reconeixement a la revitalització que hi va dur a terme. Per això mateix des del 1966, a petició del grup municipal comunista, un carrer del cèntric barri de Belle de Mai, on havia viscut, porta el seu nom.

I una mica més: A banda un carrer, Jean Cristofol també té un estadi dedicat al barri de l’Estaca, al nord de Marsella. És arran de mar i rep el nom oficial de Stade Estaque Riaux-Jean Christofol [sic]. Val a dir que aquest terreny de joc és molt a prop d’un altre al mateix barri on es vol instal·lar el segon gran club de la ciutat, el Consolat Marseille. Creat el 1964 al barri del mateix nom, l’escut s’inspirava en el del FC Barcelona, però amb colors i referents marsellesos. El president, Jean-Luc Mingallon, somniava de crear un segon club professional a la Marsella de l’omnipresent Olympique Lyonnais seguint l’exemple del Barça i l’Espanyol a Barcelona. El 2018, el club va experimentar una renovació absoluta amb canvi de nom, Athlético Marseille, i també d’escut i de referents en rivalitat futbolística: l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.