El compositor valencià que ressona per tot el món… i més enllà

Nokia Corporation
Karakaari 7, Espoo, Finlàndia
Mapa a Google

Al tombant de segle, Nokia va ser una de les companyies de telecomunicacions més importants del planeta. L’empresa amb seu als afores d’Hèlsinki, gràcies als seus telèfons mòbils pioners, era capdavantera mundial en aquest sector tecnològic els anys 1990 i, de fet, tant el govern finlandès com la Unió Europea en feien bandera. Fins al punt que, dècades després del declivi de la marca escandinava, esborrada gairebé del mapa amb l’aparició dels smartphones i de rivals potentíssims tant als EUA com a l’Àsia, el so per defecte de molts dels seus antics telèfons continua ressonant amb força i és ben recognoscible encara ara entre un bon segment de la població mundial. Parlem, concretament, d’aquest to, començat a utilitzar ara fa trenta anys amb el llançament del model Nokia 2010, que l’incorporava com un dels sons predeterminats de trucada entrant.

Quan sonen les notes del to més famós de Nokia, vigent fins el 2012, poca gent sap que al darrere hi ha un tema del compositor i guitarrista Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea (Vila-real, 21 de novembre de 1852 – Barcelona, 15 de desembre de 1909). L’explicació de com el seu “Gran vals”, compost el 1902, va acabar lligat per sempre més als mòbils al cap de nou dècades cal cercar-la en un anunci del Nokia 1011, presentat el 1992 amb música de fons del vals de Tàrrega. L’any següent, dos alts càrrecs de la companyia, Anssi Vanjoki i Lauri Kivinen, es van convèncer que el solo de guitarra més conegut del tema es podia convertir en un dels tons pre-establerts dels seus nous mòbils i van adquirir-ne els drets per convertir-lo en el primer ringtone identificable d’un telèfon mòbil. Segons alguns càlculs, el 2009 la melodia va arribar a sonar 1.800 milions de vegades cada dia al món.

Si els dirigents de Nokia no s’imaginaven l’èxit que arribaria a tenir el to musical Grande Valse, encara menys s’ho hauria pogut imaginar Francesc Tàrrega quan va compondre al principi del segle XX els compassos 14-16 del “Gran vals”. En aquella època, és cert, ja era un guitarrista i compositor reconegut mundialment, però el seu recorregut fins a arribar a la maduresa musical no havia estat gens fàcil. Nascut en una família molt humil i nombrosa de Vila-real, de petit va caure fortuïtament en una séquia prop de casa seva i de resultes d’allò va arrossegar tota la vida dificultats de visió. Arran de l’accident, els pares van pensar de fer-li aprendre música amb la idea que, en cas d’una ceguesa total i irreversible més endavant, tingués una possible sortida laboral tocant instruments.

Va ser a Castelló de la Plana on va rebre les primeres lliçons musicals. Curiosament, de dos músics cecs: Eugeni Ruiz el va introduir en el piano i el solfeig i Manuel González, el cec de la Marina, el va iniciar poc després en la guitarra. No sols el començament musical de Tàrrega va ser causal i casual. El 1862, en un concert a Castelló mateix, el guitarrista almerienc Julián Arcas va conèixer el petit Tàrrega i va acceptar d’impartir-li classes a Barcelona. A tan sols deu anys, doncs, començava una etapa formativa errant i ben sovint precària que el va dur posteriorment a Borriana, a Sevilla i a Madrid, el 1874, on es va matricular al Conservatori Reial, es va concentrar en la guitarra i va debutar, oficialment, al Teatre Alhambra (1877).

Amb bones crítiques com a concertista i compositor al sarró, va actuar per primera vegada a París el 1881 tant en teatres de la capital de l’art com als salons del baró de Rothschild. Però va ser a Barcelona, d’ençà que s’hi establí el 1884, on va assolir la plenitud personal i professional a redós d’un ambient cultural i musical que va esperonar-lo a compondre les seves obres mestres. I a voltar internacionalment, també: de París a Alger (on va conèixer Camille Saint-Saëns), passant per Londres, Brussel·les, Bilbao, Berna i nombroses capitals italianes (Gènova, Milà, Florença, Roma i Nàpols).

Francesc Tàrrega, considerat per alguns el creador de l’escola moderna de la guitarra clàssica, no va deixar mai de dur a terme també una bona tasca pedagògica formant un gran nombre guitarristes de renom, entre els quals cal esmentar Emili Pujol i Miquel Llobet. Ni l’hemiplegia que li va paralitzar la meitat del cos el 1906, de fet, no li va impedir de continuar l’ensenyament fins a la mort, el 15 de desembre de 1909, a Barcelona. Fou enterrat de primer al cementiri de Montjuïc, però ràpidament en traslladaren les restes al cementiri de Sant Josep de Castelló de la Plana, on el 1961 li van erigir un mausoleu.

I una mica més: La música de Francesc Tàrrega, gràcies a un dels tons de trucada més cèlebres del mercat, va ressonar amb insistència al tombant de segle per tots els racons del planeta. Però el seu nom, d’ençà del 1987, navega també per l’espai gràcies a l’astrònom japonès Tsutomu Seki. Des de l’Observatori de Geisei, el 28 de juliol de 1987 va descobrir un nou asteroide i, com solia fer habitualment, el va designar amb un nom relacionat amb la guitarra clàssica: (5058) Tarrega.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat