Fra Antoni Cardona, un franciscà català a la Custòdia de Terra Santa

Convent de Sant Salvador
St Francis St, 1, Jerusalem
Mapa a Google

El lligam de l’orde dels franciscans amb Terra Santa és antiquíssim. Quan el 1217 es va celebrar a Santa Maria dels Àngels, prop d’Assís, el primer capítol general dels frares menors, sant Francesc va decidir d’enviar-ne als quatre punts cardinals i va dividir el món conegut en onze províncies. Entre aquestes ja hi havia la de Terra Santa, que comprenia Constantinoble i el seu imperi, Grècia i les seves illes, l’Àsia Menor, Antioquia, Síria, Palestina, l’illa de Xipre, Egipte i la resta del Llevant.

De fet, la Custòdia de Terra Santa, com va acabar essent coneguda dins l’orde, és la província que té un pes simbòlic i històric més important per als franciscans, tant per l’abast territorial com per la presència dins els seus límits dels llocs sants a l’origen de la fe cristiana. Sant Francesc d’Assís va designar inicialment fra Elies de Cortona, figura preeminent en la naixent fraternitat pels dots organitzatius i per l’àmplia cultura, com a ministre provincial de l’Orient. Fou el primer, de fet, del centenar i mig de custodis de Terra Santa que s’han succeït durant vuit segles, amb l’encàrrec d’anar adquirint, rehabilitant i preservant els llocs sants de la cristiandat, tot posant èmfasi també a “mantenir vives les pedres”, és a dir, les comunitats cristianes locals i les celebracions litúrgiques anuals.

A la sèrie cronològica de superiors de Terra Santa compilada fins el 1847 per Girolamo Golubovich (1865-1941), la majoria de “provincials, custodis o presidents” que hi apareixen són d’origen itàlic, però sobre fra Raffaele Urleta, president de la custòdia el 1627 i el 1628, se’ns diu que era “fill de la província de Catalunya”. No deixa cap dubte sobre el seu origen català, en canvi, fra Antoni Cardona i Grau (Tarragona, 1846 – Barcelona, 1924), que al tombant del segle XIX al XX va ocupar càrrecs de gran transcendència en la jerarquia de la província oriental: de procurador general en tres ocasions –del 1891 al 1902– a superior d’uns quants convents.

Per a arribar a Terra Santa, amb tot, aquest fill d’una nissaga de boters reusenca empeltada a Tarragona i atret de ben jove pel model de vida franciscà, va fer una marrada prou important. Poc després d’haver entrat al col·legi de missions de Sant Tomàs de Riudeperes (Osona), amb l’esclat de la Revolució de Setembre del 1868 fou destinat apressadament com a missioner apostòlic al Perú, on va poder acabar els estudis i ser ordenat de sacerdot el 1872. En terres americanes, Cardona s’hi va estar fins el 1878, quan va decidir d’implicar-se en la custòdia dels llocs sagrats seguint els passos d’un altre franciscà tarragoní com ell, fra Josep Antoni Sabaté i Martí, del 1851 al 1858.

Josep-Lluís Carod-Rovira, interessat per la figura de Cardona, explica que l’11 de setembre de 1878 ja va entrar al servei de la Custòdia de Terra Santa amb una primera etapa a Nicòsia, la capital de Xipre, i va fer construir un cementiri a l’illa. Al final del 1887 fou enviat com a superior a Istambul (Turquia). I a Jerusalem, de fet, no hi va arribar fins el 1890, aleshores sota dominació otomana. A més del convent de Sant Salvador de Jerusalem, va residir també a Ramla, Ein-Kàrem i Natzaret, i va haver de gestionar iniciatives notables com ara la compra i rehabilitació de l’hort de Getsemaní, a Jerusalem mateix, i la restauració de la façana i el campanar de l’església d’estil romànic de Ramla, a més de la construcció d’un alberg de pelegrins a Natzaret.

A Jerusalem, afegeix Carod-Rovira, disposava de molts llibres i opuscles de temàtica tarragonina i fins i tot sembla que hi va plantar varietats de ceps procedents del Camp de Tarragona (garnatxa, macabeu, moscatell…) amb l’ajuda sens dubte del prioratí Lluís Sabater, un altre missioner franciscà que havia conegut al Perú i amb qui es va retrobar més tard a Terra Santa. Havent deixat una bona marca en terres del Llevant, doncs, el 1902 Cardona va tornar cap a casa, on va rebre propostes de càrrecs gens negligibles com ara el de definidor general de l’Orde de Frares Menors i bisbe de Lleida, als quals renuncià per motius de salut. De fet, va passar els últims anys de la vida retirat al convent franciscà de Sant Gervasi, a Barcelona, on es va morir el 16 de febrer de 1924, dos anys després d’haver celebrat les noces d’or sacerdotals.

I una mica més: Molt abans de la presència d’Antoni Cardona en terres del Llevant, un altre personatge vinculat a casa nostra va tenir un pes important en la preservació dels monuments cristians a la regió. Parlem de Sança de Mallorca, filla del rei Jaume II de Mallorca i Esclarmonda de Foix i reina consort de Nàpols quan es va casar, el 1304, amb Robert I de la Casa d’Anjou-Sicília. Dona de profundes conviccions religioses, com a defensora fervent del franciscanisme va col·laborar activament en els primers temps de la Custòdia de Terra Santa amb tot un seguit d’accions. Amb el seu marit, cap al 1333 va adquirir al soldà d’Egipte el Cenacle i uns quants edificis sagrats annexos al mont Sió de Jerusalem, a més del dret de residència i d’oficiar al Sant Sepulcre i uns altres santuaris cristians. I cap al 1335 va fer construir als mateixos terrenys el convent d’observants del Sant Sepulcre, centre principal dels franciscans a Terra Santa fins que en foren expulsats, el 1551.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat