La colònia del sotaaixella

Fa un munt d’anys que els meus amics Enric Marín i Joan Manuel Tresserras –aleshores joves, i ara prominents intel·lectuals d’ERC–, juntament amb un altre amic, el traspassat recentment i enyorat Francesc Espinet, van publicar a Mundo Diario, amb el pseudònim d’Aurora Puigmadrona, una sèrie d’articles excel·lents de sàtira político-cultural amb el títol “La cultura de la colònia/La colònia de la cultura”, posteriorment editat en llibre per Empúries (cotització recent: World Wide Books, Sevilla, 190 euros). Al cap de tants anys, podem dir, en sentit ampli, que la Catalunya estricta, restreta i colonial put a desodorant espanyol de sotaaixella (mot ben barceloní, per cert, que vaig sentir per primera vegada de llavis de Maria Aurèlia Capmany i que Joan Coromines va recollir entre 1932 i 1934 al Pallars Sobirà), amb una barreja de pólvores de talc dominical de la reconeguda marca Bella Aurora Autonòmica…

Els futurs pressupostos de la Generalitat emanaran, doncs, una apoplèctica fortor celtibèrica i una fel·loplàstica tebior principatina. Tot amb tot, després de la confessió de l’ex-ministre geròntic Barrionuevo sobre la participació directa del govern socialista de Felipe González en la guerra bruta contra ETA, també podríem parlar de desodorant català per al sotaaixella espanyol –que tanta falta els fa: no haurà estat virtut menor dels exiliats haver portat aquella ferum als delicats narius d’Europa— i de colònia espanyola per als saltataulells catalans (per què no de la fragància Varon Dandy, ara que la historiadora badalonina Núria Casals és a punt de treure un llibre anticipant l’exposició que es farà al Museu de Badalona, a partir del 15 de desembre, sobre els Perfums Parera, empresa ben catalana i trànsfuga primerenca al bàndol franquista?)

L’intercanvi de potingues i cosmètics entre espanyols de samarreta imperi i catalans de cotó fluix agafarà els juntaires de viatge pels replecs suats del melic propi i deixarà els cupaires en trànsit celestial pels diamants de la Lucy, o sigui, en ple trip parlamentari, amb posat de “com hem arribat fins aquí?”, i, sobretot, “com en podrem baixar?”. Entretant, el comú, resignat a la sentor de coliflor en carreró infernal de Barcelona (marca registrada), espera una rebaixa dels antitranspirants de súper (un euro l’stick) i de la colònia Nenuco (“el primer placer del recién nacido”).

I Elsa Artadi estenent pólvores de Maderas de Oriente –que antiga!– per les galtes polsegoses de la patronal catalana d’estat.

Res més a afegir: la podridura climàtica ens pot i no disposem de maquillatge per a dissimular-ho.