Han passat més de tres setmanes dels atacs masclistes massius durant la festiva nit de Cap d’Any a cinc països europeus, i no en sabem gran cosa. Al mateix temps, durant unes quantes hores. Coordinats? Sense intervenció de la policia i amb un periodisme que no en va donar compte fins al cap de quatre dies o més. Una geografia d’una vintena de ciutats, deu a Alemanya, i Colònia és la que ara els representa. I encara no en sabem de la missa la meitat, en imatge religiosa que ben mirat s’escau per a parlar d’aquesta barbaritat que a la capital renana va tenir per escenari un lloc ben públic, la plaça de l’estació central de ferrocarril, davant mateix de la preciosa i turística catedral. Per no parlar que tants mitjans, si s’hi refereixen (poquíssim), s’entesten a dir dels atacants que eren ‘musulmans’, una religió, no una ètnia.

Dijous en vaig parlar ací, i ara hi torno perquè cal insistir-hi, com més s’hi pensa més a fons. Com és possible que les policies de cinc països –Alemanya, Àustria, Finlàndia, Suècia i Suïssa– no puguin encara presentar informes verídics? En una vintena de ciutats: deu a Alemanya, tres a Àustria i no en sabem més de les altres. I els governs i parlaments, què? I la Unió? Només a Colònia, 766 dones han presentat denúncia per assetjament sexual (la meitat) o robatori. Dels mitjans, francament, no sé què pensar-ne. Fins ara creia que era el nostre sistema mediàtic, desballestat per la propaganda social, la por i les rutines informatives. Però, veuràs, tot i que no llegeixo alemany i em limito a la premsa francesa, que va fer prou bé les seves missions en ocasió dels atemptats del novembre, ara els mitjans que freqüento no es fan preguntes ni publiquen, almenys fins al moment que escric aquestes ratlles, cap anàlisi. Le Monde ens ofereix als abonats reportatges sobre la perplexitat alemanya i sobre les divisions entre les feministes alemanyes. Bé, sí, és interessant, però, i què més? La informació, quan?

El silenci és terriblement opac. Pel que sembla, no són permeses les preguntes respecte dels paral·lelismes amb els atemptats de París al novembre, que hi són. Seria la primera hipòtesi d’investigació si ho hagués d’investigar: els atacs masclistes de Cap d’Any es van perpetrar contra dones que anaven de festa, com els de la capital francesa ho van ser contra homes i dones en una estona d’esbarjo un divendres a la nit: al camp de futbol, una sala de festes, a les terrasses dels bars. Ara en exclusiva contra dones, la majoria joves, pel que en sabem, de la mateixa manera que a París van morir a la sala Bataclan sobretot joves. Sí, a Colònia i a les altres ciutats (una vintena podrien ser, repeteixo) les coses van passar entre joves sobretot. Joves els botxins, joves les víctimes.

Això és el poc que en sabem: que els atacants de Colònia, pels escassos testimonis de dones humiliades que tenim, eren joves. I d’aspecte de ser del nord d’Àfrica o de l’Orient Mitjà. A partir d’aquí, la troca s’ha embolicat i el ‘tema’ ha desaparegut dels titulars informatius. Que no sigui dit que som racistes, a Europa. I ara. La pudor de Colònia és aquesta: els drets de les dones han de ser sacrificats, un cop més, a la pau social. Ja tenim prou feina amb els refugiats, migrants i peticionaris d’exili. La pau social, en aquests moments, requereix no voler saber com van poder arribar a reunir-se prop d’un miler d’homes el 31 de desembre a la plaça de l’estació de tren de Colònia, tan convivencial i estimada pels alemanys. Van ser reclutats? Com va anar que els atacs fossin al mateix temps en tantes ciutats i en cinc països de l’Europa més ‘europea’, per dir-ho així. Què està passant? Per què l’esfera pública europea –governs, parlaments, mitjans d’informació, Unió Europea– tanca els ulls, les orelles, la boca?

Entre el negacionisme i el racisme, així basculen les actituds de resposta expressades en veu més o menys baixa. No ho fan els nostres homes, els atacants són forasters. No són masclistes, són homes que hem d’integrar i educar, o potser no, que són homes de cultures diferents i els hem d’entendre –en una banda de la balança. Fora els estrangers, fora els ‘musulmans’, han vingut a violar les nostres dones –a l’altra banda de la palanca. Recomano en aquest sentit les reflexions de la sociòloga algeriana Marieme Hélie-Lucas, una perspectiva històrica i una descripció del present europeu imprescindibles. Sobretot per a tenir present el llegat de la descolonització i, així, per a conèixer i respectar les lluites laiques en els països implicats, en les quals el paper i el futur de les dones són al centre de tot, en són en veritat el rovell.

Es nega Europa a investigar i en conseqüència a admetre que potser estem davant d’un sol atac, coordinat? Que els organitzadors i coordinadors poden ser tan europeus com francesos eren els homes i les dones que van posar bombes i van assassinar a tort i a dret els seus paisans i veïns aquell divendres de novembre parisenc? Fonamentalistes radicals islàmics europeus.

Com que parlem de dones i no n’hi ha cap de morta, això que dic sembla que és irrellevant per als nostres poders polítics, policíacs, mediàtics. Ho és?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.