Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Si no l’heu vista encara, aquests dies de pandèmia i confinament us recomano la minisèrie ‘Chernobyl’, que retrata de manera hiperrealista l’accident que hi va haver a la planta nuclear de la Unió Soviètica l’abril de 1986 i com les autoritats de l’època van gestionar la crisi. No és cap spoiler si us dic que al final dels cinc capítols sereu encara més conscients de la fragilitat de tot plegat i que a vegades sembla que Déu o els àngels de la guarda en què creia tot un ministre d’Interior espanyol no fa pas gaires anys sí que existeixen.

Però no, l’heroi de Txornòbil no es deia Marcelo. Si fem cas de la sèrie, els herois van ser científics com Valery Legasov, director del principal centre de recerca en energia nuclear soviètic, i polítics com Boris Shcherbina, vice-president del consell de ministres entre 1984 i 1989. Tots dos van sortir d’això que avui anomenem zona de confort, en part per sentit de responsabilitat i en part empesos per les circumstàncies excepcionals, i van dirigir sobre el terreny la reacció immediata a l’accident, malgrat ser plenament conscients, sobretot Legasov, que allò era equivalent a signar la pròpia sentència de mort.

Hi ha un moment d’aquesta sèrie que trobo antològic, i en la situació actual m’ha vingut a la memòria: quan Legasov i Shcherbina es troben al centre operatiu de la crisi, a tocar de la central nuclear devastada. Fa dies que el científic reclama que desallotgin tota la població en un radi de molts quilòmetres, més de cinc-cents. No per precaució, sinó per supervivència. Però el polític, que ha de lluitar contra les rígides estructures soviètiques, contra l’orgull ferit (un accident així no és possible a l’URSS i, per tant, d’entrada, el neguem), contra les mentides, tot just aconsegueix que desallotgin el poble del costat. Legasov, més espantat que irat, com qui acaba de descobrir una terrible veritat, l’interroga: ‘Totes les decisions que preneu els polítics les preneu així de malament?’

Legasov representa aquest científic compromès, capaç de mirar més enllà del tub d’assaig i que comparteix amb els polítics, o almenys alguns polítics, l’objectiu de canviar el món per fer-lo un lloc més habitable. Legasov és l’Oriol Mitjà dels nostres dies coronats: una veu sòlida i valenta, sovint crítica, sempre necessària. El problema són els polítics, no els Shcherbines benintencionats, sinó els de més amunt, conservadors per naturalesa quan són al poder, que en situacions de crisi tenen tendència a mostrar la seva poca categoria i manca de lideratge prenent decisions errònies o aplicant massa tard les encertades.

I sí, ja sé que és molt fàcil criticar fent piulets des del sofà de casa o amb un bitllet d’opinió com aquest, encara que sigui amb dècimes de febre. I no, no em refereixo a contradiccions com dir que els nens poden anar al parc sense problema i després negar-ho, o mostrar-se més preocupat per la grip que pel coronavirus. Em refereixo a grans decisions polítiques, com no aïllar Madrid quan és evident que cal fer-ho, o permetre que ahir mateix, dilluns, hi hagués aglomeracions als transports públics de gent que anava a la feina i en tornava. No puc evitar de pensar en el Shcherbina de torn, que un cop ha entès que això és el que cal fer, s’estavella contra els murs de burocràcia, ineficàcia i mediocritat que impregnen la política dels nostres dies.

Ens passem la vida parlant de globalització i societat de la informació i tot allò que som capaços de fer és pensar ‘pobres xinesos’ quan la malaltia apareix i ‘quin desastre aquests italians’ quan un país que tenim a tocar s’enfonsa en la misèria? Com si fos una rifa: a veure si tenim sort i passa de llarg. Mentrestant, això sí, convoquem la ciutadania a manifestar-se el 8 de març i li demanem que faci vida normal, mirant de reduir les relacions socials. Globalització sí, però societat líquida també, a més de tova. Si ni tan sols posem límits als nens ni els sabem dir que no, com volem que un polític gosi ser el primer a confinar-nos i ser acusat de dictador?

La Unió Europea ha aprofitat l’ocasió per desaparèixer del mapa un cop més, almenys fins ahir. El seu lideratge ni hi és ni se l’espera. Per als catalans, això significa que som en mans dels polítics espanyols, un cop més també. Les poques competències que tenim van ser arrabassades en un tres i no res, sense anestèsia. Com que diuen que la malaltia és ciutadana del món i no distingeix entre territoris, ja ens hi enfrontarem quan tots els hispànics territoris estiguin igual d’empastifats que la Comunitat de Madrid. Un estat d’alarma amb perruqueries obertes i militars al carrer fa patxoca. Del cafè per a tothom al coronavirus per a tothom per obra i gràcia d’una colla d’incompetents que s’enfronten a una pandèmia amb la mateixa actitud que davant una final de l’Eurocopa o un referèndum independentista: a por ellos i amb dos collons. Però ben units, això sempre.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.