No sóc sospitós de participar en aquest esport que practiquen alguns mitjans (amb La Vanguardia al capdavant) i moltes persones des de fa mesos: acusar l’Ajuntament de Barcelona en general i l’alcaldessa Colau en particular de tots els mals del món. Molts dels qui callaven o parlaven fluixet en els mandats socialistes o en el de Trias ara resulta que troben que Colau és la pitjor alcaldessa de les que es fan i es desfan. Ja sabem, però, que habitualment les crítiques li plouen per raons externes al seu càrrec, per la seva indefinició sobre la qüestió nacional o pel fet de tocar els privilegis dels de sempre.

Ho escriuré ràpidament: em fan poca gràcia els qui busquen contradiccions en les decisions de Colau, però no diuen res de les que manifesta el govern de la Generalitat perquè se suposa que, en el camí de la independència, hem de callar els mals propis i ampliar els dels altres. Em fan més poca gràcia encara molts dels qui llancen diatribes a discreció contra Barcelona en Comú sense solta ni volta. N’hi ha que fins i tot els acusen de no protegir la gent que és desnonada, ara que són al poder, quan ells (molts convergents, per exemple) no han anat mai a cap manifestació per protegir el dret d’habitatge ni s’han posat davant els policies desnonadors.

No, no vull participar en linxaments indiscriminats; un dia és l’exposició del Born, un altre Javier Pérez Andújar, demà serà una altra cosa. Prefereixo escriure segons el meu modest criteri, sense filiacions irredemptes, sense odis col·lectius. Ho tornaré a dir: la independència la discutirem i l’assolirem entre tots, sense bàndols atrinxerats, o acabarem assemblant-nos al comitè federal del PSOE.

Escrit tot això, no puc deixar d’assenyalar des d’aquest criteri particular que Ada Colau decep un sector de població que li va donar suport, amb independència de la Independència, si em permeteu la broma. I no crec que sigui bo que ho callem. Recordo que Julio Cortázar, en un llibre sobre el procés revolucionari de Nicaragua, va escriure una frase que em fascina i que deia, més o menys, així: ‘Si critico lo hago por este proceso y no en contra de él.’ Sí, n’hi ha que preferim les noves polítiques, amb totes les reculades i imperfeccions que manifesten, abans que aquelles altres polítiques de l’antic règim que ens han conduït a la mediocritat.

I tot això on em porta? A la traïció que significa que Ada Colau hagi deixat el món de la cultura municipal en mans de Jaume Collboni. I l’hi hagi deixat sense cap mena de control: Collboni campa per la ciutat com un dictador de baixa estofa. Ho resumiré en quatre punts. Primer: Collboni, immediatament després del pacte, va anunciar que Xavier Marcè seria el seu comissionat de cultura; hi va haver una reacció unànime en contra; com vaig dir en aquells moments, Marcè representa els comportaments enverinats de la casta socialista catalana. Com que la pressió va ser tan forta, Collboni va rectificar i va dir que ell assumiria directament la cultura barcelonina. Però poc després vam saber que era mentida: Marcè treballa a l’Icub, mou la cabellera per l’ajuntament i fins i tot l’han fet membre del jurat que ha de decidir el nou director del Mercat de les Flors. I la Colau, callada. I els companys de Barcelona en Comú, callats. Fa unes setmanes demanava a Oriol Junqueras si el pacte amb Junts pel Sí impedia que ERC es pronunciés sobre la intolerable inacció de Santi Vila al capdavant de la conselleria. Ara la pregunta va cap als comuns: el pacte amb els socialistes incloïa que Collboni ens/els prengués el pèl?

Segon exemple de la traïció que significa que Colau hagi deixat la cultura en mans d’aquell home que, en les primàries per decidir qui es presentava a l’alcaldia en nom dels socialistes, va ser acusat de pagar paquistanesos perquè el votessin a ell. L’altre dia va presentar el seu programa amb aires d’artista de Hollywood; qui llegeixi les seves mesures programàtiques s’adonarà que són purs eslògans retòrics, bla, bla, bla, però amb un perillós substrat de fons que prové, indubtablement, de Xavier Marcè (de Focus, del Cercle de Cultura), això és, la cultura municipal ha d’atendre la seva part industrial i procurar que els turistes estiguin galdosament satisfets. Tercer: en una mostra d’aquest to dictatorial de Collboni, aquesta presentació d’un programa cultural el va fer sense consultar prèviament les bases del sector cultural; ell només parla amb la patronal.

I quart exemple, i el més significatiu de tots. Acaben de sortir les bases dels concursos per a proveir les direccions del Festival Grec i del Mercat de les Flors. Sabeu quantes persones del món de les arts escèniques podran opinar en la decisió? Cap, ni una. Tots els membres dels jurats són funcionaris i polítics a sou de l’ajuntament, amb Marcè com a corretja de transmissió preclara en el cas del Mercat de les Flors, com ja he indicat. La indignitat és tan grossa que no entenc ni com han tingut la poca vergonya de fer-ho tan descaradament. I Colau, callada. I Barcelona en Comú (que, per mitjà de Berta Sureda, havia començat a planejar uns concursos legítims), callats. Amb aquests jurats, no calia ni que fessin la pantomima: ja deuen tenir triats alguns ‘dels seus’ per a les respectives direccions.

Ara que sembla que Colau vol fer un partit d’esquerres amb implantació a tot Catalunya, com ens creurem tot el que diu i el que digui en el futur si sabem que de seguida pot desdir-se de tot allò que hagi promès en la campanya? Quina diferència hi ha entre les seves reculades i les dels partits de l’antic règim? Quan explicarà quins avantatges proporciona a la política progressista que el sector cultural hagi estat traït amb aquesta indulgència generalitzada, amb aquest silenci tan colpidor? No, jo no vull participar en cap campanya orquestrada en contra de les noves polítiques, però de vegades costa molt defensar-les, ai las!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]