Demòcrit em parlà l’altre vespre amb paraules alades: el lligam fortuït dels àtoms és a l’origen de tot el que és.

He estimat, he après: la mateixa cosa.

Crei esdeveniments que em fan la impressió que he viscut.

Pens en instruments musicals estranys, com el tambor amb seda en lloc de pell, que canta el silenci.

Escric coses que no sap ningú i les qualific d’existents.

M’agrada viure en l’angle mort del social i del temps, en l’angle d’un món infinitesimal.

Sé que no respect el gust dels altres, m’enforiny més aviat en els xaps i en els replecs; els oblits i els confins del temps; els costums apassionats i les zones d’ombra; els tallapapers d’ivori i els rellotges d’arena, les bretxes.

Amb el pinzell sensorial voldria mesclar la vida i el pensament, la ficció i el saber, com si es tractàs d’un sol cos.

Mir la fosca.

No faig un text continu, tot això és discontinu, m’agrada molt així…

He encès un ram de lliris blancs i tot el taller s’ha il·luminat.

He col·locat l’agulla de diamant al pick-up sobre el disc que cop en sec ha exhalat aquella veu ombrejada que imprimia a la frase melòdica el nacre que donava forma a les vocals, patinava les consonants, es recolzava damunt aquestes i les esborrava com volia. Amb això obeïa una de les exigències primordials de la música.

Aquella veu infinitament plàstica semblava estar sempre a la recerca d’una altra veu abans de cristal·litzar en el paroxisme d’un sentiment.

La lluita entre l’expressió i la melodia em feia levitar.

Comprenia a poc a poc que en l’art de la música el fons és la forma.

Aquella veu em deia que havia d’inscriure la progressió musical no en el discurs, sinó en una successió d’instants impalpables que ja tinguessin els colors de l’eternitat.

Vaig agafar aquella cova d’ametistes dins les mans i vaig dir: aprenc a escoltar les pedres.

El misteri no està en el visible sinó en l’invisible, i dins aquesta dimensió virtual del visible que els microscopis duen a la superfície: fins a quina inimaginable petitesa?

I entretenia el dubte.

I considerava més important les qüestions que les respostes.

Agaf l’herbari que vaig fer a disset anys. Consta de tres-centes trenta-set espècies premsades i disposades en setanta-cinc planes d’un àlbum de tapes dures de color rosa.

No hi ha notes, ni vaig escriure les circumstàncies de la recol·lecció; no hi ha dates, ni es diu res de la vida de les plantes.

L’herbari fa olor d’infantesa.

Quasi totes les espècies duen davall, amb cal·ligrafia anglesa feta amb tinta negra, el gènere i l’espècie en llatí canònic.

I així mateix, mentre el món s’esbuca per totes bandes, l’àlbum d’aquelles herbes llunyanes de la meva joventut canta una polifonia suau i tènue que llegeix la vida de les llavors fondes.

I m’entren unes ganes terribles i desesperades d’escopir a la closca pelada dels cretins i parlar, parlar i parlar per fer enravenar el cervell com deia mestre Flaubert.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: