02.05.2026 - 21:40
Camín, camín, camín.
La terra brescada, els garrovers són rams, les civades flors.
Papallones errants, d’una banda a l’altra del sementer que comença a groguejar.
Com puc suportar la pèrdua dels colors?
“Sempre el cel, les meravelles infinites de la natura, sempre m’atrauen i em donen l’oportunitat de contemplar-les amb plaer”, una frase de Cézanne a Victor Chocquet, l’11 de maig de 1886.
Una nota al marge pot ser més seductora que una frase de Valery.
No sé com inscriure en el blanc les estacions buides que inunden els meus darrers poemes.
Camín, camín, camín.
Anot les traces assenyalades a la menuda, direccions múltiples que esculpeixen els seus solcs mandrosament dins els territoris d’algú que s’allunya sense anar enlloc.
Escolt aquest mormol dolç i subtil; m’embolic la mirada dins el fulard grapallós; sent una joia esqueixadora; dins la bromera grisa que cobreix el poble voldria tenir l’art prodigiós de tornar visible el quasi invisible; llum i veu, es confonen?
Podria ser alguna vibració semblant a l’infinit allò que penetra les coses i les engrandeix, els dóna una ressonància llarga.
Viure de tal manera que l’escrit neixi com un conjunt d’ulls, com una floració lenta, com un planter a punt d’esclatar.
Mir a través de la parpella rosa d’un pètal de rosa l’inesperat de les imatges: un únic crit de sebel·lí com perdut i absolutament amagat; aquest món immòbil i tan silenciós si no fos pel zumzejar dels banyarriquers, les abelles i unes mosques mig mortes; aquestes emanacions verinoses que ixen entre vapors escarlata per la fabricació d’un bon art director a un film macabre; aquesta aigua que faria xapar-se les roques.
Camín, camín, camín.
Llegeixes en el llibre de tu mateix mentre camines sense aturall i a la velocitat de les pastures.
Podries ser tu qui toca a la porta d’una cortina de pluja perquè algú t’obri?
La gravetat, la humilitat, la lentitud de l’elocució i els silencis d’aquell home confrontat a aventures quasi incompatibles, però capaces igualment de suscitar en tu un eco admiratiu, aquell home que diu que quan pinta cerca poder acostar-se a una espècie de model, de figura invisible, vol trobar una gràcia del color extremadament sensible, un pintor suspès per damunt el buit que gairebé hi podia retre’s si hagués deixat els pinzells.
Camín, camín, camín.
Extenuat de desig, ho escric per totes bandes com un crit inacabable.
L’escriptura podria ser definida com un fenomen de lectura interior, no ho sabies?
Els llibres vénen de la solitud, del silenci, de l’innombrable, d’una ombra que es mou i que protegesc amb gelosia.
Hi ha un univers en tres línies?
Escolt l’Andante amb variacions en F menor de Haydn que toca Rudolf Buchbinder i és la poesia de Rimbaud, d’Alcover, de Mandelstam, d’Isidore Ducasse que ressona com un eco d’un eco.
“Ara estic tranquil·la, em va dir Anna Akhmàtova, perquè hem conegut la capacitat de supervivència que té la poesia.” Ho llegesc a una nota de lectura dins un llibre i m’entra l’alegria de les llàgrimes.
“Res no s’acaba i tot comença.”
Cal recomençar tot!
Camín, camín, camín!
