Tenc un seguici de veus que em persegueixen.

Són veus que vibren amb polifonies diferents.

Es responen, s’entrellacen, se superposen de vegades fins a la confusió en una mescladissa d’harmonia i de dissonància.

Això em suscita un vertigen, un joc de virtuositat tremolosa de l’escriptura.

Les veus canvien els gèneres i les històries; les versemblances i els esdeveniments; les qualitats i els atributs.

Veus que inscriuen el cos en el text amb un perfum tènue i embaumador.

De vegades són fines i efímeres com a fils d’or, d’altres són gruixades i robustes com a ceps revenguts.

Fan circular la vida col·lectiva.

Veus que donen la impressió de fer voltes sense objecte i descobreixes, quan les has sentides molt de temps, el secret enigmàtic que amaguen.

Remouen per dedins alguna cosa decisiva i ens ajuden a sortir de nosaltres mateixos.

Les veus mostren que les nostres existències són relats travessats d’accidents: són múltiples i sinuoses i no queden mai completament traçades quan es transformen en el teixit dels encontres.

Es dispersen en totes direccions i tenen una coherència interna mentre deixen lloc a les llibertats.

Sempre estan amarades, les veus, per la urgència de contar.

Veus acaronadores per tots aquells llocs que no sabies que existissin dins les profunditats de la teva pell interior més sensible.

Arrosseguen passions, odis i solidaritats sense oblidar els miratges i les il·lusions.

Veus que deixen una plaça a la complexitat d’allò que vivim: a la complexitat de les nostres emocions; així, davant la reversibilitat d’una escena que pot ser divertida i esdevenir punyent de cop, que pot passar del tràgic a la distorsió satírica.

Alguns cops són netes i exactes, d’altres vegades són mutants i híbrides.

Veus que es mouen tostemps encara que estiguin assegudes o dormides.

Transporten la informació o es converteixen en mentideres fins extrems inimaginables.

Les veus expertes són veïnades de les ignorants, les vertaderes coexisteixen amb les falses, les sinceres amb les traïdores. 

Les veus són transformadores: converteixen el banal en rar, mostren l’inextingible i l’incisiu desig de possessió, protagonitzen les aventures de la forma. 

Estic dins un aire color de rosa seca que teixeix l’atmosfera del capvespre. Els foravilers cremen pel redol on camín branques de garrovers i ametlers que han exsecallat, i s’alcen unes fumeres que fan regolfar núvols delicats de pólvores roses que malavegen damunt un fons de reflexos llunyans grisosos de clarors que fugen a l’escapada. Són fites que diuen mots coneguts: “llum,” “vespre”, “or”, “ombra”, i puntuen l’espai a distància amb un color daurat i un color negre. 

Són veus exemples de dissipació en què no cal oblidar ni la solitud dels arbres, ni la simplicitat de les accions, ni la utilitat dels fets, ni les hores que passen sense renou i amb aquest sentiment delicat i fort que fixa aquestes visions.

Escolt el Concert de Mozart per a piano, K 488, i se’m clouen les nafres, es mobla el desert eixorc del pensament, s’aturen els espasmes que m’ofeguen, la senya d’una bondat antiga apareix lenta i me’n desfaig de les coses tudades que arrosseg. Una dissipació inventiva em corr per l’espinada.

Veus que et donen la construcció i a la creixença, aquelles que engrandeixen la pau i la llum.

Veus pròximes i infinitament llunyanes que suren damunt un món crepuscular.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: