closcadelletra

Sent la solitud, el temor i el desig de poesia.

Més enllà, el que es pot dir és un crit mut.

Qui acull s’enriqueix, qui exclou s’empobreix.

Qui viu de vida, sobreviu.

Som la pedra foguera i som l’albó.

Som la immobilitat i la rapidesa.

Som el peix i el safareig.

Som el detall i la immensitat.

Som l’infinit de les metamorfosis i la seva alegria.

Som el paper que vol beure la tinta.

Som la potència i la delicadesa.

Som el tret de la mà fet senyal.

Som la ressonància que va més enllà de la paraula.

El primer gest és mantenir-se allunyat.

El segon, concentrar-se.

El tercer és convertir-se interiorment en allò que vols escriure.

Fer un centre de vida tant més actiu quan més pot simular la insignificança.

Com puc caçar la polifonia secreta del real?

Tenc l’oïda que cal per escoltar?

I l’ull que no m’amagui la visió?

Com puc convocar tots els sentits?

Respir el món, el sent, el faig créixer dins meu, el llegesc, el visc, el bec, el toc, el ressuscit.

I em fuig l’essencial.

El meu dia no és el dia rere dia: és l’ara.

El trob davall cada mot com una presència viva i bategant.

Un paradís de detalls m’empeny text enllà.

Qui pot llegir aquesta empremta que deix damunt el full com si fos braille?

Ned davall l’aigua sense parlar i sense alenar; mir les prades de posidònies i alguns peixos escadussers; després he de pegar volada cap amunt perquè m’ofeg.

Així funciona l’instant i l’excavació de l’instant.

Fotografia: Jean Marie del Moral

Som conscient de la contingència, de la meva condició  finita i limitada.

Això és un trampolí per reapropiar-me de l’experiència del temps.

Em resistesc i desobeesc l’organització actual del món.

Aprenc una altra manera de tractar-nos.

Toc el límit de la meva capacitat de comprendre.

Entr en el desconegut.

Repetesc: no hi ha horitzó sense un costat invisible.

Tenc una setada d’univers i bec un glop de no-res en una  ufana.

Cant allò que calla.

L’escala de socors creix com un pinar i les valzies amb els seus moviments ràpids avancen a la conquesta d’un castell i m’eixorden els matins.

Les espasetes liles entre el fenàs fan olor de promesa i aprenc a veure-hi de tots els cantons alhora.

La paraula és aquest vent que fou aigua.

Interrogants com fletxes, com eixams de fletxes.

Somnii prats verds amb ravenisses grogues que ho envaeixen tot.

Tu no estàs en el lloc, és el lloc que està en tu; si l’exclous trobes l’eternitat.

Em perd jo mateix en mi i infant la vibració llarga de la paraula viva.

Els ulls dels arbres, les gemmes, em parlen de la felicitat.

Els ulls dels arbres encenen l’aire d’una claror que sembla que arriba d’un espai més llunyà.

Tot ulla i tot fa ull!

Dins l’excavació de l’instant em dic: es tracta d’escollir el més complex, el més improbable, el menys reductible a fórmules.

Harmonia i joia de l’himne del deixant d’una música límpida que t’acosta a la nostàlgia del moment posterior quan el bot entre l’una i l’altra és una cacera, una aventura, una escalada, un alliberament, un foc, una llum.

Qui en tota la seva existència caça aquests instants alats del Pou de la Vida?

Replecs de llum ponent dins aquesta plegueta de notes escriuen voluptats d’absència.

Escolt la maquinària de les esquelles de la guarda que parteix.

Se m’ha escapat un altre cop l’essencial.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb