01.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 03.03.2025 - 13:42
El foli de color cru s’umpl d’una boira negrenca que no em deixa veure allò que escric.
Palpar per saber.
Acaronar per sentir.
Balbejar per reveure.
Aqueferar per descobrir.
Flairar per no perdre’m.
Bramar per desdir-me.
Embogir per acallar.
El foli s’entreteixeix de lassituds, de distraccions, de bots d’humor, de cansaments, d’inergències, de desficis per no fer dues vegades el mateix cantet i crear l’abisme de l’únic en el que és quasi semblant.
El foli s’amara de la inspiració més lliure que fa que tot sigui possible.
El foli ho integra tot i intenta dur la lletra a l’atzucac, sense aconseguir-ho mai.
Renov en el foli, que s’ha convertit en un palimpsest de tinta escampada, el gest que repetesc des de fa cinquanta anys i busques per entreveure allò que s’amaga davall aquells gargots que tothom contempla com paraules confegides, mesclades, fuses, mig esborrades, inventades, tudades, il·legibles, i plenes d’un abandó humil que les converteix en despulles dels meus continus naufragis, excavacions, punts morts, intents fracassats de bastir alguna cosa que s’aguanti en la fragilitat d’aquests materials que qualsevol buf de vent esbuca.
El foli es desborda, esclata en totes direccions i per totes bandes: de referències, de notes a peu de frase, de contrapunts, de culs-de-sac, d’ecos, de variacions, de conjuncions i de confusions, de desveris, de buits.
Recul per contemplar el paisatge d’aquest foli i no puc retenir res en una percepció concreta, sinó que no comprenc res.
Però no cerc la raó en l’obscuritat del text, sinó solament en mi, en la foscor del meu cor.
Potser un dels llocs allà on vull anar sembla massa senzill: lliurar intensa la presència d’una absència en tant que absència.
Més que les coses, ador el reflex de les coses.
Més que la veu, ador els ecos i les ressonàncies de la veu.
Més que les realitats, ador les il·lusions.
Més que l’immediat, ador l’inaccessible.
Vull escriure “en mirall”, a l’inrevés. Mots i frases que siguin un signe abans de ser un sentit.
El sentit està xifrat i cal desvetllar-lo.
Emperò el que importa és el misteri fràgil, fantasmàtic i fascinant, més que la seva descoberta que l’escriptura fixa i allibera.
Caldrà que sargesqui, amb bones i amb molta de cura, el foli ple de tremolors i esquarteraments per fer present l’extraordinària multiplicitat d’angles d’atac i de punts de vista sota els quals es pot considerar o descriure un món.
Em deixaré guiar perquè la significació sigui al·lusiva, ambigua, prudent i oberta.
He recollit el que la meva curiositat, la meva fantasia, la meva invenció, el meu gust han agafat en els dominis més diversos, més variats.
D’aquestes aproximacions voluntàriament incongruents, en puc donar testimoniatge que interroguen més que responen.
Com puc ressuscitar la matèria inert i desgastada dels llenguatges per aconseguir una pasta espessa, rica, bategant que sàpiga retenir alhora l’ombra i la llum i em deixi, no sense resistència, fer-hi feina de valent per trobar escletxes inesperades, paisatges oblidats, recomposicions de la meva vida a partir d’unes sensacions tàctils o auditives, d’uns atzars inesperats, de textures que apareixen com a llamps o estats de gràcia, que són fonts ufanes excepcionals dins el desert de cada dia?
Qui pot assegurar que m’avalen la qualitat de la cerca, l’autenticitat, la precisió del pensament i la coloració dels sentits, la sinceritat, la fondària d’una meditació, els trèmolos de la meva inseguretat, l’ascesi, la creença vertadera de les possibilitats del meu mester?
Tot això que veus damunt el foli no és més que un miratge, no ho sabies?
Podeu sentir ací el text recitat per Biel Mesquida mateix:
