biel mesquida

No hi ha mai prou amor.

Als grans mals, grans remeis.

Les aranyes sempre m’han fascinat.

Moltes de vegades em sent agermanat amb l’aranya quan tix el fil que després amb un saber feliç esdevé teixit, tela geomètrica extraordinària o tela forat, i sempre tela parany (ben feta, amb tots els ets i uts perquè se sostengui entre dues jàsseres, ben trunyellada perquè es torni xarxa preparada per a la cacera, ben flexible perquè pugui resistir vents, tempestes i predadors diversos).

Hi ha l’aranya de baldaquí (Linyphia triangularis) que quan ha colonitzat un territori, o quan necessita aire, o quan en té ganes, es posa a teixir amb tota cura un paracaigudes de seda del qual comprova un parell de cops la resistència, i al final de la feina, ben situada entre un parell de fils simètricament encreuats, es llança al buit quan sent que passa un buf d’aire i es deixa dur pel vent cap a un nou territori. No és mai presonera, no es plany del lloc on és i, si no li agrada, emigra empesa per un ventijol atzarós. És simple, és lleugera, és pràctica.

Per què l’he agafada com emblema, l’aranya de baldaquí, en un dia com avui en què em sent cansat, més ben dit, esgotat, més ben dit, desolat, i només tenc ganes de llançar-me de cap al mar del dolce farniente?

L’aranya de baldaquí seria ara mateix l’exemple d’una filosofia general: un art de viure a cada instant.

I per això la cant amb la delicadesa i el fervor que puc.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

I l’agaf també com una música dissolvent que ataca el pensament únic que ens vol fer malbé per totes bandes.

Pensament únic: unicitat absoluta de significació, ajudada per la intervenció essencial de la tecnologia controlada pels poders.

Cal atacar el pensament únic amb totes les eines de les polifonies, dels dobles sentits, dels materials superflus i lentificadors, dels embarbussaments, dels matisos, de les digressions, dels bots inesperats, de les al·lusions, de la superposició de sentits, dels canvis perillosos, dels jocs de mots divertits o tràgics, de les perspectives inútils, de la ironia sentida, dels dubtes, de tot allò que fa derrapar, que fa perdre les seguretats falses, les mentides oficials, el mercat del consum il·lusionista, la impostura judicial, alguns noms del mal.

I amb un no-res arriba el record d’un vers que ens va fer molta de companyia, aquella interpretació de Clara Haskil del Concert de Mozart per a piano, K. 488 que et va fer volar, la remor de fons d’una conversació balsàmica i benigna amb una amiga, l’energia de fer sensible el quasi invisible, aquell color de les algues dins un cocó de mar que et va fer sentir que existies de bon de veres.

Cal no romandre a la superfície del cos, que és molt complex i del qual feim poc ús: saber-lo emprar. La percepció sobretot: saber veure, saber escoltar, saber assaborir, saber tocar, saber sentir, saber respirar i espirar…

Posar els cinc sentits en repercussió els uns en relació amb els altres.

Aquest escrit ha fet un miracle: em sent més viu, més flexible, menys fermat, més lliure, més a gust amb mi mateix.

J’écris pour agir et pour éviter d’être agi, deia mestre Francis Ponge. I amb aquestes paraules alades tanc els quatre mots de la veritat que m’ha fet dir una aranya i un esgotament íntim dolorós.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.