biel mesquida

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Voldria ser un amidador de meridians com el savi Aragó, o un passejador entre l’espai i el temps com el gran ancià, mestre Einstein.

Les nits d’estiu, si no hi a gaire pol·lució lumínica, són unes planes extraordinàries per llegir el cel i els meteors.

Tenia molt presents els pensadors mètrics i matemàtics (la poesia exacta de les matemàtiques!), mentre mirava la resplendor diamantina de Júpiter dins la negra nit musicada pel cric-cric dels grins, i m’ha vengut al cap un consell de l’amic Voltaire: ‘Le secret d’ennuyer est celui de tout dire.’

Ara, amb una intensitat que m’invent, cerc un raig de llum clàssica damunt totes les coses.

Una llum en què l’infinit penetra els paisatges, els engrandeix i els dóna una ressonància llarga.

Estic contra la derrota i contra la profanació, em dic de cor amb un aire de sibil·la d’estar per casa, que veu futurs ben diferents dels que proclamen els bla-bla-blas de la confusió de cada dia.

Contra els qui volen convertir-nos en gelades descripcions estadístiques.

No era el zumzeig d’un escarabat bum-bum això que t’ha fregat l’orella esquerra?

Aquesta claror serena vull que banyi amb rosada saludable totes les coses que poden sentir els contempladors. Aquesta claror serena respira un silenci on l’esperit troba el seu repòs, tan necessari.

Com l’asceta que repeteix exercicis per sortir del món confegesc lletres i mots per descobrir coneixements que no sé.

Faig volar estols de paraules.

Aquestes paraules teixides amb fervor aspiren a una cosa ignorada i quan les dius, una forma de mostrar la teva demanera, et fan respirar amb tanta música que mous l’alè vital que aclareix el misteri.

Fotografia: Jean Marie del Moral.

I abolir el misteri és una feina que cal fer a escarada i tostemps per destapar els paranys i les mentides dels poderosos necis que no dormen mai i conspiren contra la vida, literalment i en tots els sentits.

El germà Hölderlin amb una frase ens col·loca damunt la terra, a tocar de les plantes, en contacte amb els animals i amb tot el món humanal.

Un Hölderlin granadet i bell ens diu: ‘Qui aspira al sublim s‘ha de decantar per la vitalitat.’

Ho repetesc en veu alta un cop, dos cops, tres cops. La veu és un extraordinari conductor de les veritats més senzilles que són com la sal i com el pa, com el bes i com el tacte; ens fan ser.

L’alè vital és el sistema immunitari de l’esperit i és la màquina que mou tots els processos de renovació, de transformació i accés a un altre ordre de ser.

Per què el Llibre de la Natura no s’atura mai de dir?

Les fulles intercanvien confidències íntimes, un parell de saluts, algunes conclusions i passen gust que el secret sia invisible.

Els cels conten el seu secret als cims, als horts, a les platges, a les darreres roses de maig.

Els sebel·lins ho escolten de rebot i no ho diuen a ningú.

Si ginyàs un xantatge a aquest ocell de les vinyes i dels pàmpols, què em contaria?

No passis pena, no ho faré.

M’estim més sentir la imminència d’una revelació que no arriba mai.

Borges deia que això, aquesta il·lusió de sapiència, aquesta no-revelació esperada, era l’art, la literatura, la construcció de la bellesa impossible.

Saps com són de poroses les fronteres entre biografia i ficció!

Em llançaré a la recerca dels narradors que saben que no existeix res si no és en el fet de créixer plegats, en la duració, en l’evolució, en les relacions i en la interdependència d’aquest rodament incessant de la natura, d’aquesta realitat en moviment perpetu, complexa, polifònica, heteròclita, una i múltiple, que entrellaça i combina passat i present, sensacions i idees, humà i inhumà.

Podem entendre la necessitat de la tendresa delicada de la solidaritat de tots els aspectes del món?

Podem veure que l’escrit que escric m’escriu, i que l’escrit que llegeixes també t’escriu?

Podem comprendre que els llenguatges de la literatura i l’art ens fan més vitals i ens donen defenses per lluitar contra els mals que ens ataquen?

Podem tenir la lucidesa que la nostra existència és una espira entre dues fosques dins l’Obert?

Cant la via de les encarnacions obertes que no s’acaba mai.

El perfum fort de les alfabegueres m’arriba a poc a poc del cossiol llunyà.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.