biel mesquida

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Estrenc una bolla de posidònia amb pelussa com una flor borda i bella que m’ha llançat la mar per tapar una absència (es tapa l’absència?), i mentrestant mir la lluna quasi plena que s’amaga darrere els lledoners que mou l’embat salobrós i els picarols del ramat que pastura.

És com si acaronàs una lluna petita entre les mans.

És com si connectàs les vibracions dels àtoms de dos objectes llunyans i creàs una correntia entre ells que em fa molt de bé.

Quan sent pronunciar el nom d’una persona morta, sé cert que aquesta persona es fon amb el paisatge que tenc davant.

A més a més, en aquells moments, al sentir el seu nom, cop en sec, el cant monòton dels grills, aquest aire dolç de l’estiu dens com la calitja, la remor de l’aigua que brilla al fons del bosquet, la sequera dels camps d’ordi, tot estava impregnat de la seva presència.

Els records d’una persona morta són essencials.

Aigua de foc és l’absència, no ho sabies?

El singular crida al singular que li respon.

Les llàgrimes de veres no s’eixuguen mai.

Una melodia, no sencera, que he trobat dins papers rebregats i vells, puja per entre les soques que em protegeixen dels assalts de l’absència.

Camín entre ortigues i oblits.

L’oblit és el material més humà de la terra, no ho sabies?

Mentre llegeixin ulls, romandràs viu, canta el sebel·lí innocent entre els pàmpols dels ceps d’un verd negrós i tacat de crema per la llum de la lluna.

Ha! ha! ha! ha! ha! ha!

L’ala d’un ocell entre roses diu l’enyor que m’encobeeix i que em desfà.

El temps no dorm mai, i els anys fugaços s’escolen riu avall.

Batecs de mans s’aixequen, estol de mocadors al vent, i només canten adéus.

Hi ha remor de terra que cerca epifanies i breus resurreccions lluminoses a la pols dels morts que duc dedins.

Tots som testimonis de l’etern sense adonar-nos-en!

Recorda: allò viu no mor mai.

Recorda: l’essencial és el més pròxim.

Recorda: cal reconèixer els nervis davall la pell dels camins.

Recorda: passar gust i fer passar gust són els dos treballs d’amor de cada dia i de cada nit.

Recorda: cal ensenyar allò que no saps amb passió, desfici i recerca sota la llum d’una atracció incessant.

Surt a la terrassa, les figueres dormen els somnis de la lluna. Així de clar.

El temps mental s’allarga amb la pressió de l’absència i cal aprofitar-ho per ensenyar-se seguit seguit.

La Terra fa voltes, no ho sabies?

Quan parl de l’esser de l’absència hi és tot: un conjunt de coses, unes estacions perdudes, uns capaltards memorables, unes nits blanques, uns dolors, unes ignoràncies, unes sensacions d’ensomni. No queda res, ni de menys, ni de més.

No parl d’un cos, d’una fesomia, d’unes accions, d’unes paraules, d’uns sentiments, d’una història.

Tot s’ha fet exterior: tu ho tens, lectora impenitent, tot, fins i tot l’ambigüitat que reconeixeràs tot d’una.

Saps que podries escriure tot això a l’inrevés i conservaria encara el fulgor del contacte? Les relacions entre les lletres, entre els mots, entre els sentits, entre les diccions, entre les músiques són com les dels humans, dels animals, de les plantes i dels terrossos.

Cal cercar sempre el lloc de tots els començaments.

Potser per alguna escletxa de la cronologia podràs descobrir que l’absència té tants de sinònims com els teus ressons i els teus ecos trobin.

Torn a la lluna que fuig amb el temps enrevoltada d’un munteguer d’absències que són nostres.

És molt tard: vaig a regar les alfabegueres.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.