biel mesquida

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

En la negranit amb constel·lacions d’aquests dies d’exili interior plens d’angoixes i de dolors, d’incerteses i de maldecaps voldria produir amb mots planers un augment de llum, una brillantor d’una joia nova de l’esperit.

I cantaria des del principi, amb mestre Nietzsche, que la joia és més profunda que la tristesa.

Entonaria el pler miraculós d’existir, el fet d’estimar apassionadament la vida i acolliria allò que ens ve amb coratge i lucidesa.

M’estimaria més un tassó de vi que la idea de la gatera.

I em llançaria com el capficador de Paestum dins el mar de la vitalitat humana.

Potser en aquest temps de perill personal;

Potser en aquest temps de confinament dur;

Potser en aquest temps de sofriment i mort sempre seguides;

Potser en aquest temps de guaricions celebrades;

Potser en aquest temps de contagis que cal tallar;

Potser en aquest temps feridor a voler;

Potser en aquest temps d’una tendresa duríssima i intensa;

Aprendrem allò que ja sabíem i havíem oblidat:

Que només hi ha una vida.

Que acaronar-se és essencial.

Que viure plegats és sempre un aprenentatge.

Que cal dir “t’estim” més sovint.

Que no hi ha receptes per a l’amistat ni per a l’amor.

Que qui vol ser llamp ha de ser molt de temps núvol.

Que tot allò que val l’alegria costa esforç.

Que la via de qualsevol cosa és el canvi.

Que tot és efímer.

Que cal fruir sempre de l’instant etern.

Que hem de saber viure en els petits detalls, en els no-resos.

Que la compassió és solidaritat en estat sòlid.

Que cal ensinistrar els fets tràgics, transformar-los i treballar-los, però no deixar-se absorbir per ells.

Que l’humor és un caminal d’excel·lència per enlairar-se sobre la gravetat i la impostura, sobre la desolació i la sofrença.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Que la màscara no amaga res sinó que mostra la persona, a ser persona.

Que entrarem en un coneixement més precís de la natura humana i minimitzarem els drames propis.

Que compartir la fragilitat i la intempèrie és el bessó de la generositat.

Que els actes de resistència i de coratge són la sal de la terra.

Que cal apagar tostemps l’incendi de la por que vol anorrear-nos.

Que el jo ha esdevingut tu, amb una profunditat d’estimació novella.

Que hi ha mil i una portes per trobar-se amb l’altre.

Que alenam amb l’altre, gaudim amb l’altre, bevem amb l’altre, tocam l’altre, patim amb l’altre, vivim l’altre, i estam sols, tot sols, entotsolats, sense poder acostar-nos a l’altre.

Que hem après a acceptar-nos a nosaltres mateixos per arribar a la salut.

Que fer exercicis de serenitat és un bon costum que cal no abandonar mai.

Que l’empatia, la comprensió, la paciència i la humilitat són qualitats indispensables en uns temps de malures.

Que ens hem ensenyat a veure i a viure l’atenció concentrada i l’extrema acceleració de la consciència com a fonts de vida perdurable.

Que el silenci és una drecera magnífica cap als llenguatges més íntims.

Que no recordàvem que estam connectats amb la pell de la terracelmar, amb l’aire dels boscos, dels camps i de les muntanyes, amb els batecs dels animals, amb les arrels sonores de l’univers, i que això és un fet vivificador.

Que vivim dins sentiments contradictoris —fascinació, hilaritat, enamorament, admiració, fàstic, angoixa, caritat, desfici, ferotgia, amistat, ràbia…— i no ens volem témer que el temps és comptat, que la vida és comptada.

Que estam envoltats per totes parts d’ones fraternals que ens acompanyen, ens ajuden, ens sostenen i ens donen vida.

Que sobre aquest Planeta, que hauríem de cuidar amb tots els recursos possibles de les ciències i de les tècniques i de les poètiques, només som uns viatgers de pas, uns viatgers sensibles que navegam dins una odissea moral cap a una major creixença.

Que allò que sabem i oblidam tostemps és senzill i enlluernador: Viure és ser feliç.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.