biel mesquida

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Som davant la mar i només tenc ganes de fer coses eixelebrades.

Veure el món cap baix cul alt.

Obrir de pinte en ample les portes del record i deixar-me dur per la torrentada de memòries.

Impregnar els músculs deïdors de notes, fer que les cordes vocals es moguin al seu ritme i cantar en silenci molt de temps.

Escoltar aquest silenci de les ones que copegen el roquissar i deixar-me bressolar per aquests ritmes que ocupen la casa, el cap i el món de l’esperit.

Fer viure plegades coses que s’associa poc i mirar de trobar una línia que les confegesqui perquè allò no sigui un popurri o les deixalles d’un desgavell i que d’aquí neixi una il·luminació mai vista que m’ajudi a posar atenció en els no-resos, en els detalls de l’existència.

Cercar els mots sense cap cadena, amb un humor absolutament radical i amb un punt de vista esbiaixat que voreja la feina clandestina per dir aquesta modulació constant que és la vida (i ara més insòlita i complexa que mai), quan hem entrat en relacions indescriptibles, en conductes atípiques, en pensaments impensats amb el teló de fons de la mateixa misèria humanal (SAMO, same old shit, la mateixa vella merda) de tots els temps.

Aquestes bolles marronoses de fibra de posidònia –misterioses geografies marines esculpides per l’aigua salada–, que la darrera tempesta ha escopit damunt l’arena del caló de l’Arreveixinament mesclades amb algues seques, em fan pensar en la noció de l’objet trouvé que podria ser un bon desllorigador per entendre com funcion, com pens, com escric.

Fotografia de Jean-Marie del Moral.

Aquestes bolles seques de posidònia desperten ressonàncies que l’atzar m’ha duit i que em fan embragar, sentir, empènyer la meva creactivitat cap a llocs inèdits, cap a relacions inversemblants, cap a singularitats insentides, intocades, invistes, impensades.

Els primers amics i noms que em venen, Marcel Duchamp, Miró, Andy Warhol, el collage, el pop nord-americà, Robert Rauchenberg i Jean Michel Basquiat.

Miró en aquest llibre miraculós, El color dels meus somnis, que va fer amb el periodista George Raillard, contava que per començar un quadre necessitava qualque cosa que li donàs la sempenta, l’energia primera. Podia ser una taca blava damunt un cartró d’una caixa d’embalatge, un esqueix en un costat de la tela o dues ditades olioses damunt un paper d’estrassa que s’havia embrutat quan menjava un pa amb oli amb tomàtiga.

La mar antiga, un object trouvé gegantí, que tenc davant els ulls de la mirada, té les qualitats que deman als meus catalitzadors: és una desvetlladora, és una reveladora, és una metamorfosadora, és una mala puta de bona.

La mar antiga és un espai ple de clivells, d’intersticis, d’escletxes, de xaps sexuals per on l’ull podrà trobar alguna raó de ser, l’esperit, la irradiació d’unes coloracions benèfiques, el pensament un espai íntim, calm, transparent, lliure.

Max Ernst deia que hi ha dues castes d’artistes, els inventors i els descobridors.

Si com aprenent de poeta m’hagués de col·locar en una de les dues classes sé on m’aficaria.

I aquesta mar que sense volta ni solta, per mor d’aquests meteors tardorals que són imprevisibles s’ha posat a fer ones, primer petites però a poc a poc grans i fortes i m’ha fet fugir del meu observatori quasi ran de l’aigua, em diu a les clares que som de la virior dels descobridors. No m’agrada inventar, m’estim molt més descobrir allò que ja era allà i que pel projector que hi pos damunt, els desvetllaments de la meva mínima intervenció, la cosa es revela i es mostra de bon de veres.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.