Potser només recordava el fred. Aquell fred suat que s’aficava dins l’esperit i et deixava sec amb un tremolor sord que no podia veure ningú i que et feia passar pena perquè venia de dintre.

Potser només recordava com li creixia la carícia a la punta de les paraules, d’aquells noms que no tocaven mai ni una cosa i s’esbravaven com les colònies barates que al final fan pudor de cendra, de borra i de mort.

Potser només recordava l’esgarrifor de les notícies que sonaven, lletanies de l’horror, amb el carregament feixuc de sang humana vessada amb esterilitats d’erm per les piconadores dels poderosos malignes.

Potser només recordava un temps sense després. Qui ho havia de dir, però les mans balbes reconeixien l’eixorquia d’unes hores que haurien pogut fruitar i s’havien quedat buides, musties, sense cap gota de vida, ni d’aire.

Potser només recordava cerimònies de confusió que el deixaven estormeiat com aquell que mira una pantalla encesa dins el cervell i cop en sec tot torna negre i ja no es tem de res, ni d’esser viu.

Potser només recordava silencis i ombres. I amb allò era impossible anar enlloc, refer les passes d’una persona a la deriva, trobar els enigmes que t’haurien donat l’esperança de creure en una possibilitat de redreçament, en la construcció d’un catàleg d’escletxes.

Potser només recordava una letargia i que li era difícil respirar. Com si el paisatge s’hagués girat cap baix cul alt i les coses caiguessin amb una gravetat tan inesperada i feixuga que semblava que havia tengut un accident molt greu en què res no es trobava al seu lloc i el món anava cap a la catàstrofe imminent.

Potser només recordava aquella intimitat que pujava de la pell del bosquet fosc d’alzines on una font ufana naixia de la terra resseca com una promesa de joia inesperada.

Potser només recordava una porositat identitària que no li permetia amollar ni pruna. Aquell sentiment que punyia el costat esquerre naixia de la complexitat i l’ambivalència que emanava d’una combinació en la qual ningú no sabia la fórmula i que resultava mentrestant molt satisfactòria.

Potser només recordava la dansa d’aquella escriptura minuciosa i microscòpica en què les paraules feien voltes i revolts mogudes per la seva música pròpia fins que acabaven esgotades de cansament. Era com si el temps s’hagués aturat ran d’aquell ball inacabable.

Potser només recordava que resistir-se a la veritat, esbiaixar-la, és l’arma dels febles i el seu turment. La veritat no era amable i per això la tapava amb les boires de la indeterminació, encara que per molt vaporitzada que estàs ningú no entenia com sempre acabava per ressorgir.

Potser només recordava l’itinerari dels seus passeigs que no coneixia ningú perquè pertanyien a la matèria dels somnis. Si per casualitat algú hagués pogut seguir-lo, s’hauria trobat que aquelles topografies i aquells paisatges mostraven a les clares l’esperit dels llocs amb una teringa de sensacions que cap ésser humà era capaç de formular.

Potser només recordava que havia negligit certs detalls que més tard haurien estat essencials. Les paraules precàries que porta un individu fràgil s’emboliquen en formes indefinides que són vels protectors i que no et deixen veure que has entrat en una zona perillosa.

Potser només recordava una desaparició. I aquest motiu l’empenyia a realitzar una cerca, una recerca, un exercici de rememoració en què avançava pels corredors del temps i estava convençut que seria possible trobar una gaia, un foradell, un signe en què una clau obriria els panys en què el secret estava guardat sempre a l’espera de ser descobert, viscut.

Potser només recordava una lluita contínua contra l’oblit. Un món que assassina sempre seguit la innocència podria ser el tema inacabable de les seves investigacions que no entenien ni els amics que pensaven que eren un entreteniment massa car per aquest temps de misèria. Però ell feia feina sense aturall com un condemnat que sap que només d’aquella manera podia salvar-se alguna engruna d’un alè tan vivificador com una d’aquelles llavors que serveixen per alimentar tot un poble d’afamegats quan ja no queda res per sobreviure.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.