30.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 31.10.2021 - 00:51
Cada dia escolt el revolt de les fulles seques.
La imatge en el tapís només em mostra la baixada de la llum autumnal que és melada i trista com un bolero antic.
Veig les paraules darrere vels de boira que es fon dins la foscúria del vespres i em deixa tapat d’una pols humida que em fa tossir de mala manera.
Mentre camín els esdeveniments sorgeixen per accident, sempre dins uns efectes de sorpresa.
Com si mentre m’aficàs dins aquest bosc d’alzines entres una llum negrosa no sabés on posaré els peus, si tremolaré o em meravellaré.
Les coses normals com aquesta escletxa que s’obre entre les arrels, un ull geològic, són les més desconcertants.
Caminant amb la mirada cap a terra on sé que hi ha fulles i més fulles podrides i esper alguna aparició entre la dolçor i la inquietud.
Traduesc aquell passeig amb la presa de consciència del ritme del meu avanç cap al desconegut.
Ador la rapidesa dels passos, la vivacitat dels meus sentits, aquesta capacitat per multiplicar les sensacions que em permeten veure el món d’una altra manera.
Plaure i tocar, captar les emocions, captivar l’atenció són els ressorts que faig servir per practicar una seducció ben temperada, que cultiu amb intel·ligència i discerniment.
No sabies que la seducció és consubstancial amb els essers vius?
Abans de ser un artifici, un parany o una estratègia és una dada immediata de l’experiència sensible i afectiva.
Som en els territoris de l’imprecís.
Sorprendre, inquietar, resistir, desmuntar, deixar sobrevolar l’ambigüitat tot jugant amb l’evidència em semblava que eren les meves finalitats primeres.
Transfigurar el banal, que el mots agafin papers nous, es treguin els rovells de l’antigor, alenin d’unes maneres altres, prenguin el vol cap a les metamorfosis més eixelebrades, esdevenguin objectes de pler, de gust, de coneixença, d’entreteniment, bellnouats.
Bellnuats.
Les vies de l’autobiografia són innombrables.
No hi ha cap lliçó. Cap demostració, cap aposta, cap xafardeig, cap inflació, només la justesa de l’instant madurat en la concentració, una llibertat que pega bots, exaltada, sobirana que sembla venir d’un altre lloc com un prodigi.
L’escrit és una cristal·lització.
Quan surt del bosc d’alzines la claror s’ha fus i creixen les ombres. Veig un gran extensió de camp on l’herba verda és quasi negra.
Una frase de Bachelard em balla pel cap: “En els seus mil alvèols, l’espai és temps comprimit.”
Apareix un catàleg de percepcions elementals de la infantesa, un ull simple de l’ànima.
He escollit un suport brut i faig servir tots els accidents.
Certes mutacions de l’escriptura ens resulten encara poc conegudes. No n’hem trobat la pertinença? Potser no hem encerclat suficientment les qüestions més elementals.
Davall per una drecera cap la casa acompanyat de la llum d’una lot.
Una llegenda de Rumi apareix davant les ombres per on vaig: “Un soldà convoca en el seu palau pintors vinguts de Xina, i d’altres de Bizanci, perquè adornin de frescs dos murs que s’enfronten i que separa una cortina. Mentre que els Xinesos omplen el seu mur de paisatges i de batalles, els Grecs, poleixen incansablement la superfície del seu. Podem endevinar la continuació: un cop treta la cortina, les pintures dels Xinesos es reflecteixen en el mirall dels Grecs, i el soldà es perd en la contemplació del reflex de la pintura, més que en la pintura mateixa.”
A les coses ens estimam més el reflex de les coses, al comerç de les realitats, el de les il·lusions.
El temps dels reflexs ens excedeix i per això ens tranquil·litza.
La promesa d’un més enllà gairebé al nostre abast.
Just abans d’arribar al portal sent que imaginar és comunicar amb l’invisible.
Fer-lo venir.
