Vaig cap als moments fundadors.

Ajagut damunt la fullaraca que ja comença a dir la seva presència exuberant espii l’obertura de les flors dels cròtons grocs.

Embambat amb les formes dels niguls que cartografien el cel amb països inventats en cada moviment tresc ciutats invisibles.

Don veu a un banyarriquer que ha travelat i de sobines mou totes les cames i braços per aferrar-se a alguna cosa, infructuosament.

Desxifr vies noves, dreceres oblidades, inicis possibles.

Travessia íntima en què recull records futurs i impressions antigues, aquesta veu poc clara que amaga llavors i fracassos, desaparicions i descobertes, la por i l’èxtasi, l’emoció i les associacions inesperades del pensament.

No obr cap porta perquè som a l’origen.

Transmut com picapedrer esforçat les paraules desgastades de la tribu perquè vull mobilitzar un estat poètic de la llengua.

Aquesta és l’energia primordial de la meva aventura literària.

Cantar l’escriptura.

Refer l’escriptura.

Ensinistrar l’escriptura.

Dansar l’escriptura.

Desfer l’escriptura.

Xisclar l’escriptura.

Sargir l’escriptura.

Trencar l’escriptura.

Sentir l’escriptura.

Arrib a un lloc sense haver partit.

Estim una persona que no record més que una que tenc al costat.

Visc molts d’acubaments de memòria.

Puc perdre el coneixement per un no-res.

Veig mans sense cossos i cossos sense paraules.

Escolt una pluja cama d’aranya tendríssima en un lloc que no existeix.

Afirm que no trobaràs cap cronologia en una història d’amor.

Repetesc la impossibilitat de partir.

El camí vers l’inconegut creix entre fondals de negror estantissa.

Les espires són plenes d’assonàncies.

Amag els noms dins un cementeri de creixences.

Particip en aventures mentals inconsiderades.

Amoll seda, pigments, clarianes, aniversaris, sospirs.

M’abeur en l’aigua pura de la llet de la tendresa humana.

Faig jutipiris amb filasses lluminoses que s’esfilagarsen en totes direccions.

Practic formes d’assistència emocional que fan aigües per totes bandes.

Desfaig enigmes obsedit per l’abisme fosc del temps.

Veig l’entrepercebut que em permet escapar del gust de la celebració.

Repetesc com un boig: no sabem mai el que ens reserva el passat.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Tranfigur el paisatge que creix entre els dits perquè s’assembli als sabors foscos de la mar, a l’aroma punyent de la pinassa seca que envolta els esclata-sangs tardorals, a la color de les arboces com bolliues vermelles de Nadal, a la repetició permanent de les coses sense que hi hagi respostes vertaderes, a la trivialitat de sostreure tostemps caramulls de paraules que voldria escriure i que no afegiré mai.

No vull saber res de la projecció, sinó de la introjecció.

No vull filar, agaf els derrapatges i els aprofit per trobar punts de vista fràgils, sensacions mai tocades, sortides en què es mesclen l’escolta i el pensament alhora, un lloc d’incís i d’incisions.

Som allà on no m’esperen.

“Aquell que lluita contra els monstres ha de vetlar no esdevenir-ne un. I quan la teva mirada penetra molt de temps en el fons d’un abisme, l’abisme, també, penetra dins tu.”

Que aquestes paraules de l’amic i mestre Nietzsche sien les esteles que il·luminin aquest entenebriment en què incorpor a l’escrit tot allò que sent cada instant.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.