closcadelletra

Mentre mir el formiguer, el boïc —aquesta fogatera tumultuosa de branques ardents exsecallades d’un pi vell tapada amb un poc de terra que després farà d’adob—, pens que me’n fot de l’eternitat, allò que m’interessa és el temps; el temps que escriu (que m’escriu), sobirà, ràpid, lent, microscòpic; els fets petits, encadenats i arrossegats els uns amb els altres que em permeten ser aquí on acumul síl·labes que m’arriben directament a la veu, on parl d’aquest verb acordat a les coses que faig, viu i vibrant, que se sap moridor.

Record una frase de mestra Sévigné: ʻEl temps és una broderia, una malla de foc mortal.ʼ

Quina rapidesa, concisió i nervi que posava aquesta dama a la llengua!

Especialment quan assegurava que el gust és la qualitat fonamental que resumeix totes les altres qualitats: el nec plus ultra de la intel·ligència. 

Mir les columnes de fum que neixen del boïc i s’eleven cap a un cel indiferent i em deman sense esperar cap resposta: per què arreu arreu, dins la comèdia social somnàmbula on tots, ens agradi o no, nedam, triomfa el mal gust?

Ja ho sé: la bestiesa és una qüestió d’automatisme.

El ximple, el tanoca, el babau és un robot.

Els peixos grossos ens volen robotitzats i fan tots els possibles per aconseguir-ho.

Els peixos grossos són grossos per mor de la nostra magror.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

No tinguem por d’ells, abandonem-los el respecte cec i pusil·lànime del serf; cal examinar-los de front, desemmascarar-los i seran cendra.

Mir les flamarades del boïc on en temps primer cremaven les bruixes i els científics vertaders, els poetes i els jueus, els malfactors i els llibertins i repetesc en veu baixa i molt de temps que cal ser llibertari.

Un estudiant és llibertari quan no vol obeir el mestre, una al·lota és llibertària quan no vol obeir el pare, una dona, l’home; un ciutadà, l’estat; una víctima, el botxí.

Vivim, i molts de cops no ens en temem, en una crisi profunda de la llibertat de viure.

Aquesta desobediència desestabilitza, fa que la comèdia social es posi en qüestió; es rompen els frens, es menyspreen els prejudicis, es capgiren els cultes, es trenquen les cadenes, els lloccomuns esclaten. 

Vet aquí l’energia que cal que aixequi un escrit vertader.

Cal col·locar cada paraula en situació.

No oblidar mai l’Epístola als corintis: la lletra mata i l’esperit vivifica.

Torn mirar el boïc, aquella lluminària vermella mogudíssima i plena de vivacitat que surt de les branques enceses entre terrossos, i pens que cal lluitar a les totes contra l’obscurantisme, aquest obscurantisme que ens vol enviar a la coneguda barbàrie que els peixos grossos volen com a únic mitjà de salvar els seus privilegis. 

Obsés de les sensacions, crid mots alliberadors: obri els sentits i deixa que passi el pensament!

El boïc m’ha tornat la vista.

M’ha fet acaronar aquesta realitat que no havia ullat (la física ens diu que hi ha un 96% de realitat que ens passa desapercebuda).

He trobat allò que no cercava.

He sortit, risc a la ventura, i he trobat els filaments elèctrics lluminosos que ens connecten a tots amb el foc, la terra, els arbres, les pedres, els insectes, el cel, els fruits, els núvols, les estrelles i l’univers sencer.

Amb la ventura de la percepció, allà on els il·lusos esguarden molins he vist gegants. 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb