Per què no escric una llista de matisos?

Tot, en aquesta societat necrocapitalista, ens obliga a sofrir les idees dominants, a treballar amb els colors dominants, a moure’ns entre grans mots dominants.

Voldria dissoldre aquests elements elefantiàsics i homogeneïtzadors per dir aquests altres mons en què els roïssos, els escapolons, els detalls, les entreombres, les miques que cauen de la taula fossin els protagonistes d’unes històries ordinàries que no sortiran mai als totxos de la Història Oficial.

Cantaré l’irrellevant i l’anodí, l’irrisori i la cosa poca, la senzillesa del carabassa i la fador del gris, aquests bocins inútils retallats de les grans teles, dels grans tapissos, de les grans decoracions cartropedresques que ens ataquen arreu arreu.

Donaré un cert desassossec descrivint geografies inventades que no duen enlloc on es poden trobar combinacions de pigments aquarel·lats per on viatgen les emocions més íntimes.

Oferiré malaplers a voler bastits amb les muntanyes de fems formades per embolcalls tudats, ferides obertes, teixits esqueixats, jocs romputs, desigs esfilagarsats, connexions tallades, les pobres deixalles de la pobra gent pobra de la terra.

Brodaré com un condemnat les fantasies més fraternals que no has pogut imaginar mai, els abismes més enrevessats que et duen al cor de les tenebres, les classificacions més impossibles de les espècies humanes que no apareixen en els catàlegs científics.

L’estètica de l’insignificant, d’allò que no té cap interès, serà la meva guia i el meu far.

El meu ànimalocalitzador.

Obriré un camp de possibles contra l’enviliment que ataca.

Em reapropiaré del cos i de la veu, reestructuraré l’espoi, faré cucaveles amb els mots fins que es convertesquin en bellumes, en entreclarors, en taques emboirades, en la reducció d’uns colors que dialoguen amb xiuxiuejos com si volguessin els monstres i els dimonis.

Dels descosits en faré escapatòries, de les traces del sentiment en faré dreceres, de l’ofec de cada instant en faré respiracions.

Prendré les mesures d’un espai i teixiré diferents veus per desplegar-lo en totes les seves dimensions.

Caçaré espires de vida en la insensibilitat brutal dels temps i les convertiré en flors de fragilitat i delicadesa indicibles.

Pintaré amb esprai de matisos moltes de frases que crec pels cap-de-cantons del meu país català.

Nosaltres tindrem un moment insurreccional en què l’estat s’enfonsarà.

Proclamaré amb cançons que la llibertat és ser capaços de fer promeses.

El regne universal del profit s’ha desencadenat a les totes i ni la pandèmia ha pogut aturar-lo.

No et tems que allà on creix el perill creix també allò que ens salva?

Em dius que hem de ser els copilots de la natura i tot aigualeja per mor de les llàgrimes.

No vull un futur tecnocientífic prodigiós i un desastre humà generalitzat.

Es corren les paraules per mor de les llàgrimes comprades a la farmàcia a correcuita.

Sofrirem l’explotació, la dominació i el neototalitarisme sense fer créixer els matisos més humans i salvadors  de la benevolència, la lucidesa i la bondat?

Qui heroïtza el mal?

De cada vegada més en aquestes línies tremoloses a la recerca de sentit dic allò que toca molt exactament el centre de tot el que m’ha fet i em fa escriure.

Ja no tenc llàgrimes un altre cop.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.