Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La mar era plata lluent. 

Jo em sentia sol.

Els primers records seran els darrers en desaparèixer.

Sovint intent contar amb quina força i quina dolçor l’he vist defensar-se contra la mort.

Tres hores, dues hores, una hora abans.

Record aquella mà que cremava, i que m’ha estès amb tanta d’amistat.

Algú deia: No trobau que per estar tan malalta no fa gaire mala cara?

I no sabia què havia de contestar, però guardava dins la meva mà aquella terriblement febrosa.

Després venen d’altres moments que trob com restes d’un naufragi escampats per la platja: aquell incendi de la casa del veïnats en què tot va fer ull, la bilis negra que amollava el meu pare perquè trobava que no era com els altres, uns fars misteriosos allunyant-se dins la fosca, la primera vegada que vaig veure plorar un home gran, la tristesa que m’arribava quan es torbava molt a pondre’s el sol, una por tenebrosa que m’agafava dins els somnis on apareixien aigües empantanegades, aquella carta de lletres bonyarrudes i tremoloses que vaig enviar a la padrina quan tenia tres anys, els alens espessos que escoltava dins les cambres buides…

Henry James deia que la vida privada d’un escriptor resideix en la seva feina, no ho sabies?

Puc remuntar-me abans  dels records?

Puc remuntar-me abans del llenguatge?

La memòria és una recreació constant.

El nostre cervell és una màquina de ficcions, no ho sabies?

Què et pensaves? Ja sé que allò que rememor és incomplet, fabricat, inventat.

I ens hi aferram com si la nostra identitat en depengués.

No et tems que puc fer una reconstitució exhaustiva, una evocació d’enfilolls i d’esclats de joventut, un rosari de signes i d’escenes, sovint minúscules, tot just palpables, però alhora significants, opaques, caòtiques, emocionants, impenetrables, que escapen sense aturall a aquell qui les viu.

No et pensassis que vull aficar una aura emocional a tot aquest embalum.

Toc amb el cap dels dits, suaument, les cicatrius antigues que em mostren dreceres cap al meu interior que no coneix ningú, i que són claus de la meva vida.

Hi ha un procés subterrani, invisible dins aquest humus sensorial: la germinació dels records (a memoir).

Anar el més endarrere possible en aquesta primera vida.

L’essencial.

Confegiré un àlbum de paisatges perduts i l’estotjaré a les prestatgeries del país del mai més.

Portador d’ombres, posador d’enigmes, cap a on vas?

No hi ha res més vital que l’aire, fins i tot si vivim la major part del temps com si no existís.

Com puc prendre consciència de la seva invisible, però palpable presència?

Com hauria de fer per dir que l’aire converteix en aparent l’espai que ens separa de les coses?

El fals buit que hi ha entre la nostra boca, la nostra mà i el plat en què menjam.

Com podria aferrar la paraula als objectes que evoca?

Com podria prendre mida de les distàncies invisibles entre les coses i fer esperit comú amb la llum, els fruits, els arbres, la terra, els ocells, la massa fosca i clara de la mar i de les muntanyes?

La irradiació extraordinària dels petits no-resos, seria susceptible d’engendrar un passatge cap a un món més obert, fer-nos passar de l’ombra a una espècie de lluminositat?

Entre el conjunt mediocre de l’existència, hi ha aquests moments privilegiats en què les aparences s’esqueixen?

La mar era plata lluent.

Jo em sentia molt sol.

I era més permeable als signes efímers d’un paradís dispersat sobre tota la terra que m’ajudaven a descobrir platges i mars innombrables. 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.