Aquesta primavera d’estiu ompl el jardí de jocs de llums plens d’inadaptacions entre les ombres, canvis bruscs de clarors que desencaixen els relleus, descensos i pujades sobtats de temperatures que em fan jugar amb la roba, tota una desfeta de les previsions meteorològiques que convida a la sorpresa.

Som antic i rellegesc els clàssics contemporanis per donar-me coratge davant el desgavell que domina arreu arreu.

Si tenc confiança en el futur de la literatura, em deia Italo Calvino a les seves Lliçons americanes. Sis proposicions per al pròxim mil·lenni, redactades poc abans de la seva mort el 1985, és perquè hi ha coses, ho sé, que només la literatura pot oferir pels seus mitjans propis.

En aquesta “era de sospita” cap a la literatura, quan es veu esborrada des dels estudis primaris a la universitat, des dels mitjans de comunicació a les converses, em deman: la literatura, no és la llengua de l’al·lusió? És l’al·lusió una exclusió? La literatura, no és la llengua de l’indirecte, de l’esbiaixat? És l’indirecte i l’esbiaixat una exclusió?

De cap manera l’al·lusió, l’indirecte i l’esbiaixat serien una de les mil i una formes del llenguatge literari que té una característica essencial i que per això mateix el converteix en imprescindible: la literatura es fa amb tots els llenguatges del món i els travessa tots.

Si tots els sabers haguessin de desaparèixer de la capa de la terra i només n’hagués de quedar un triaria la literatura perquè els encobeeix, els trunyella, els mescla, els hibrida i els acull tots. 

Les obres mestres de la literatura ens diuen molt més sobre els humans i la natura que molts de tractats de filosofia, de ciència, d’història o de crítica.

Encara que llegir no sia indispensable per a viure, llegim perquè la vida és més clara, més joiosa, més entretinguda, més fàcil i més feliç per aquells qui llegeixen.

La literatura ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ens fa passar gust i ens instrueix, ens educa èticament, configura l’experiència humana, començant per l’experiència del temps, ens allibera dels obscurantismes polítics i religiosos, contribueix a la llibertat i a la responsabilitat de l’individu, ens fa tornar ferms per escapar de les forces de l’opressió i de l’alienació, és un contrapoder, una fortalesa contra la barbàrie, ens fa veure en nosaltres i en la natura moltes de coses que ens resultarien invisibles.

Recordau quan Primo Levi, al llibre Si això és un home, contava al seu company d’Auschwitz els cants d’Ulisses i li recitava la Comèdia de Dant: “Considerate la vostra semenza: / fatti non foste a viver come bruti, / ma per seguir virtute et canoscenza.” (Pensau en la vostra concepció: / no heu estat fets per a viure com a bèsties, / sinó per seguir virtut i coneixement.)

Em passeig per una avinguda d’ombres de lledoners i pens que la literatura m’ha ensenyat a mirar el pròxim i a mi mateix, atribuir valor a les coses petites i trobar la plaça de l’amor i de l’amistat en la vida, i la plaça de la mort, la manera de pensar-hi i de no pensar-hi, introduir el dubte, l’ambigüitat i la interrogació en les meves certeses i d’altres coses com la tristesa, el dolor, la ironia, l’humor, la pietat, la duració, el desig; i tostemps em mormola, amb Píndar, “Esdevé el que ets.” 

La literatura és reveladora.

La literatura ens fa sentir més, saber més, cercar més.

La literatura romp la presó de les idees rebudes.

La literatura ens fa més intel·ligents.

La literatura és la llengua fora del poder.

La literatura ens ajuda a respirar.

Sí, som un utilitarista. Per a mi una cosa o una acció són bones si les seves conseqüències augmenten el pler del màxim nombre de persones i redueixen el sofriment de les que en són afectades. I estic convençut que la utilitat de l’inútil és el fi únic i últim de la vida.

Per això defens la utilitat de l’inútil de la literatura.

La literatura és un saber inútil que ataca la utilitat miserable i dominadora moguda només per l’interès econòmic que, en nom de la dictadura del benefici, mata les llibertats, la gratuïtat dels coneixements, les recerques, els pensaments crítics i totes les possibilitats del cervell humà.

La literatura, una activitat que no serveix per a res i esdevé la més útil per a viure, per a sobreviure.

Quasi sense adonar-me’n ha caigut la nit, els ocells han deixat de cantar i floreix una rosa en el record.   

Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:

  

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.