biel mesquida
Fotografia de Jean Marie del Moral

No som mai del tot enlloc.

Rarament no hi ha res que m’importi i que em passi per alt.

Res de les coses humanes no m’és aliè.

Estic assegut a l’escala del cup antic i petit de pedres mareses on trepitjaven fa quasi un segle el raïm.

Ara no hi ha vinya, emperò aquest casetó del suc del vi queda com un monument recordador d’uns altres temps.

Mir a l’enfront la civada que creix, verda i magre, pels camps de garrovers cansats, uns sestadors on dormien les ovelles i al fons una línia de pins que s’aixequen com una murada protectora.

Em sent travessat per una sensació d’infinitud que com una font de vitalitat m’ajuda a sentir un element tan necessari com l’aire.

Vivim la major part del temps com si l’aire no existís.

Per això m’agrada, aquest horabaixa tapat de primavera, amb una brusquina que cau com un llagrimeig precari damunt la terra, prendre consciència de la invisible i palpable presència de l’aire que em fa donar aparença a l’espai que em separa de les coses.

Veig el buit fals que hi ha entre la meva boca, la meva mà i aquesta ploma amb la qual escric.

Aferr la paraula a l’objecte que evoca i prenc les mides de les distàncies invisibles entre les coses.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

La claror cau amb la lentitud d’unes masses feixugues de núvols grisosos que entelen tot el cel, un sostre baix que em dóna un accés al món i que gràcies al qual puc fer cos comú amb les mèl·leres i els teuladers, el caminal d’ailants que treuen ulls marrons, el ciclorama gegantí de les muntanyes, tan aviat fosques com tan aviat lluminoses, de la Serra.

Refús tota certesa i m’estim més el dubte a qualsevol adhesió.

Cerc el cant, aquesta paraula genuïna que cura, passeig entremig del verger.

Voldria agafar l’alta saviesa dels mestres antics d’orient que s’extenuaven per fer lloc a les úniques coses vistes, sentides i considerades com eternes dins l’instant: el perfum efímer d’unes flors d’atzeroler o el vol tallant del falcó.

Em passeig temps i temps dins la relació fràgil entre mi mateix i tot allò que m’envolta. Hi ha un procés de banalització que augmenta l’opacitat de la vida.

Una lucidesa escatada fa passar pel tamís interior les imatges que em toquen i avanç a les palpentes entre veritats humils que em tornen permeable als tremolors simples d’un paradís dispersat damunt tot el planeta.

La irradiació de simples no-resos m’acompanya amb unes polifonies lleugeres que entonen els elements que creixen amb la lentitud de les transformacions bioquímiques de les quals no és possible témer-se’n si no és per aquests moments privilegiats que fulguren entre la mediocritat dominant i ens obren escletxes de profunditat.

I és quan m’atur com si hagués vist brillar entremig de l’herba les claus de la nostra vida.

No som mai del tot enlloc.

Pens en aquest pintor de Cervantes que quan li demanaven: “Què pintes?”, responia: “Allò que sortirà del meu pinzell.”

Despull del dret i del revés una paraula, la capgir i l’esbudell perquè cerc allò que amaga: una altra paraula.

Ressons terrals m’agombolen, l’eurítmia, tan necessària, m’acompanya tostemps com una amiga lleial en aquesta època òrfena de mestres i amnesificat d’ignoràncies militants.

Intent traduir la densitat de l’emoció amb una certa densitat del llenguatge.

Fa fosca negra, encara escric.

Sé, i no és profecia, que viuré de veres fins a la mort.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.