biel mesquida
Biel Mesquida. Autor: Jean-Marie del Moral

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El sol passa entre les copes de cinc lliris blancs. Això és una dissipació.

Agaf una fulla seca de plataner. El groc és una decoloració del verd que encara dura just devora el peduncle. El verd sha retirat i el fons groc ha envaït la superfície. Això és una dissipació.

Passejava pel bosc amic de Can Moranta. Ens coneixem des que era petit, quan mon pare mhi duia per caçar esclata-sangs i blaves, o per tirar-hi cristalls refulgents de sulfat de ferro i alimentar els pins, o per passejar dins aquella gran casa bosquera de portes i finestres obertes de pinta en ample on circulava la llum filtrada per les capçades, que ho embelleix tot. Ara mentretenc per davall les mates i toc la barbeta, aquesta molsa tendra que és un tapís destrellines verdes damunt un cel negre, em punx amb les agulles seques dels pins que sentravessen amb fulles dalzina, destepa banca i de romaní, grat amb suavitat i ensum aquell subsòl fet dhumus que exhala vapors de descomposició viva amb la sentor de les coses acabades que tornen fonts de vitalitat. La idea de canvi és tan present que memociona. Hi ha tanta bondat en aquell ambient que em sosté, que és llit i taula alhora, que sembla immemorial i eterna. Això és una altra i alta forma de dissipació.

Són coses males de dir i no tenen res a veure amb una definició canònica de la paraula dissipació entesa com laccepció més comuna, el capteniment duna persona lliurada enterament als plaers, sinó que en el meu concepte en novell hi ha una atenció enfocada als gastaments, a les transformacions, a les formes més diverses dels processos descompositius més fèrtils, més gustosos, més creactius.

Hi ha en la meva teoria de la dissipació alguna cosa que mensenya més sobre la serenitat, sobre la paciència, sobre lespera, sobre aquesta feina íntima d’aquests milers de moviments indefinits, de transmutacions simultànies i successives que no tenen nom i que podrien ser un bon subjecte moral en aquests temps que corren quan necessitam anomenar formes dactuació inèdites que ens ajudin a travessar els mil i un ponts perillosos i fràgils de les incerteses que ens assalten quan menys ho esperam.

Fotografia de Jean-Marie del Moral

Estic dins un aire color de rosa seca que teixeix latmosfera del capvespre. Els foravilers cremen pel redol on camín branques de garrovers i ametlers que han exsaqueiat, i salcen unes fumeres que fan regolfar núvols delicats de pólvores roses que malvegen damunt un fons de reflexos llunyans grisosos de clarors que fugen a lescapada. Són fites que diuen mots coneguts: llum, vespre, or, ombra, i puntuen lespai a distància amb un color daurat i un color negre. Això és un altre exemple de dissipació en què no cal oblidar ni la solitud dels arbres, ni la simplicitat de les accions, ni la utilitat dels fets, ni les hores que passen sense renou i amb aquest sentiment delicat i fort que fixa aquestes visions.

No vull oblidar ni un instant que per molt sedentaris que semblem, per molt confinats que visquem, per molt tancats que respirem, som nòmades. El món és una deixa. Cal aprendre a perdrer-lo. Intentar retenir-lo és un miratge. I en aquesta pèrdua on vivim hi ha una altra forma de dissipació.

Quan hi ha moments dindigència, dangoixa, de consternació produïts per aquests temps convulsos em trob amb les inflexions singulars del refilar dun mèl·lera damunt el rovell dels pàmpols duna vinya que em llauren la terra del cor i em fan sentir que estic a cobro de la intempèrie absoluta. Un forma de dissipació com una picada consoladora.

Escolt a Spotify el Concert de Mozart per a piano, K 488, i sem clouen les nafres, es mobla el desert eixorc del pensament, saturen els espasmes que mofeguen, la senya duna bondat antiga apareix lenta i men desfaig, de les coses tudades que arrosseg. Aquí també hi ha dissipació inventiva.

Cant la dissipació inventiva, paradoxal, aquella que no fa mal, ni nosa, terapèutica, aquella que et duu a la construcció i a la creixença, aquella que engrandeix la pau i la llum.

Dissipació, amiga, escletxa, bàlsam: pròxima i infinitament llunyana.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.