Closcadelletra (CCCXXI): Cal llegir amb les orelles

“De vegades, com ara que la llum ha canviat i el cel s’ha convertit en un planter de núvols entintats de carabassa, em ve un títol al cap que podria resumir una vida: el cementeri de les esplendors”

Biel Mesquida
Biel Mesquida
30.04.2022 - 21:30
Actualització: 30.04.2022 - 08:52
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

M’engrons damunt un cabell amb totes les meves possessions per veure si cedeix.

Mir aquest cel estranger que s’ha quedat paralitzat per la calitja groguenca que ve dels deserts africans.

Esper d’un moment a l’altre pluges de fang.

I d’idees.

Pens que de cada vegada més he de cercar la furtivitat.

L’amagat, el recòndit.

La frontera de la il·legalitat de la casta que sia.

Navegar en l’intraçable.

En allò que no deixa empremtes.

Fugir a les totes de les pompes vanes de la banalitat social.

Reforçar lligams amb les bèsties i amb les plantes que ens constitueixen.

Inventar línies d’escapada com horitzons que podem atènyer.

Redescobrir les meves potències interiors.

Posar la hibridació i l’encarnació en el centre mateix de la creactivitat.

Saber que som criatures fetes de carn i de sons.

Per això vaig reaprendre que havia de llegir més amb les orelles i sentir més amb els ulls.

Com quan ho feia, com quan era petit.

Modificar-me per totes bandes com la forma més alta de vitalitat.

Empeltar-me per totes bandes com la forma més alta de vitalitat.

Metamorfosar-me per totes bandes com la forma més alta de vitalitat.

Treballar com un jardiner amb els fonemes, les assonàncies i les al·literacions, les òptiques, els fets al·lusius, tot allò que porta sensacions amb facultats extraordinàries.

Fer un llenguatge molt semàntic amb un significat molt explícit i una gran ambigüitat polisèmica.

Em faig preguntes sempre seguit sobre la matèria verbal per la qual cosa m’interrog sobre el que provoca un “quan”, un “què”, un “on”…

Som molt sensible a les veus.

Vet aquí un dels fonaments de l’escriptura i de rebot de la lectura, no ho sabies?

Els signes i els sons aporten invariablement algun plus a l’escriptura.

Vull fer enfollir les brúixoles.

Transformar el lector en un recercador de músiques que no s’aturi de trobar absències on creia que hi havia tresors, ombres on es pensava que escoltava personatges, savieses on només veia desert, i que es temi, amb atenció, esforç i clarividència, que allò és un espai sonor que s’obri de pinte en ample a tots els plaers de la contarella.

Desplegant una calidoscòpia invista, un canvi de velocitat cada estona, cucaveles i salts impensables, versatilitat i violència provocadora, tots els mecanismes que tenc a l’abast, que m’invent que somnii, que rob, que maquill, amb tot això intent mantenir el batec de l’obra amb els ritmes i les harmonies que li donin el pler endorfínic primer i l’amplitud d’un fet civilitzatori després en contra de la salvatgeria que ens envolta.

Afegesc a l’escrit alguna cosa elèctrica que produesqui el trèmolo que ens assegura que allà hi ha veritat i bellesa, la bellesa de la veritat.

De vegades, com ara que la llum ha canviat i el cel s’ha convertit en un planter de núvols entintats de carabassa, em ve un títol al cap que podria resumir una vida: el cementeri de les esplendors.

El cant d’un gall a la matinada que ressuscita les consciències.

El trencament de la realitat opaca mitjançant un desig de ficció.

La frase sinuosa, sense alè, amb l’angoixa vellutada d’un plaer sensual amb interminables volutes de subordinades que trenquen el temps sensible.

El sentiment infernal d’un cos comprimit en un espai sense espai.

Escriure en una espècie de llengua externa.

Impietosa dissecció de les passions falses, de les corrupcions mortals, innocents i verinoses, demolició dels ídols, una apocalipsi tendra, un futur clàssic que desperta. 

Escoltar, llegir amb les orelles, mentre llenega la nit, endins de mi, fugissera.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €