26.02.2022 - 20:31
|
Actualització: 26.02.2022 - 21:31
Començ a escriure aquest quadre de mots quan acaba de començar una altra guerra a ca nostra, a Europa, al planeta.
Puc ser insensible a aquest fet que em trasbalsa, que m’umpl de dol, de pena, de ràbia, de furor, d’una plorera inacabable?
No ho hauríem d’haver aturat tot, deixar la feina, deixar les preocupacions personals, deixar el negoci, la creació, la festa de carnestoltes i anar tots plegats a les places dels pobles, de les ciutats, d’arreu amb un “NO A LA GUERRA” dit, recitat, cantat i expressat de totes les maneres possibles?
Un fantasma recorr el món: el de la insensibilitat.
Ho he escrit moltes de vegades, però no m’aturaré de repetir-ho. Els megapoders ens volen anestesiats, amnèsics i molt consumidors.
Vius i ungles!
Una frase de mestre Flaubert em serveix per a enllaçar la fúria antiguerrera amb el cant a la fluïdesa d’una llengua que trobi en l’escriptura un estil fet de ritmes que semblin recitats per un virtuós de la paraula amarada d’harmonies.
Escolta: “Les frases s’han de moure en un llibre com les fulles en un bosc, totes diferents dins la seva semblança.”
Voldria fer enfollir les brúixoles, canviar de velocitat quan el lector menys ho espera, inventar una increïble diversitat en què no s’aturassin de passar coses, en què es diguessin un sens fi de sensacions, de pensaments, de divagacions, de dreceres noves amb la naturalitat expressiva més senzilla i corrent que mostrassin el difícil combat entre la decadència del món vell i l’empenta necessària del món nou.
Recollir algunes miques de dignitat en aquest món sense compassió, això és molt poc per a alimentar una obra de resistència, i encara menys de combat.
Voldria llegir els colors de l’existència: la llum i les formes, les textures i els valors amb un excés de matisos que em permetessin conduir la mirada cap al sentit per un camí vertiginós i ple de giragonses, de ziga-zagues i de revolts, un camí nerviós, agitat, ple de febre i de sotracs que produís la commoció, l’emoció, el do de la hilaritat o de les llàgrimes.
Com puc fer-ho perquè l’espira boti i encengui la ment del lector?
A vegades això resulta d’una expressió exacta de gruix i de música, de situació, de gràcia. Una altra podria ser un clarobscur de la lletra, el que crema. Altres, un salt imprevist, una llista de coses desitjada, una impressió lírica justa, una peripècia fora mida, la titil·lació del verb que trenca el silenci. O potser la lluentor de seda d’un tacte verbal. O de vegades un gir segur que dóna a la contarella un cert grau d’abstracció.
Atenallat pels mots sense saborino, fets malbé, que formen el pa estantís de cada dia, cal estilitzar tostemps la llengua per aconseguir els lletratrèmols potents que despertin calfreds a l’espinada del llegidor, no ho sabies?
Que les paraules es facin carn és la meva recerca.
Som animals en evolució permanent. De vegades sembla que aquesta veritat tan senzilla, tan científica, no ha entrat encara en les nostres vides.
Formam part de l’evolució de l’espècie i ens desenvolupam cap a alguna cosa que és de cada vegada més viva. Hi ha una noció de progrés.
Per això vull pensar molt, per comprendre el que és retrògrad i el que no ho és. És una cosa molt necessària.
I s’hi arriba autoobservant-se.
Intent fer l’exercici del meu art en l’interior d’aquest domini.
Només desig una revolució extremadament dolça, sense morts.
Transmetre la bellesa i els mil i un sentits de la vida és el meu treball.
I les solituds altes.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
