Closcadelletra (CCCVI): Donar veu

"Donar veu al que es perd sense remei, podria ser una definició d'escriure?"

Biel Mesquida
Biel Mesquida
17.01.2022 - 06:44
Actualització: 17.01.2022 - 07:44
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Vaig subratllar aquestes frases de Banana Yoshimoto, que em fan molta de companyia, en aquell camí antic de la infantesa damunt els penya-segats d’un mar tempestuós: “Vull seguir sentint, costi el que costi, que qualque dia he de morir. D’una altra manera no sentiria que estic vivint. Per això, la meva vida és així.”

Com és que ara retornen unes paraules llunyanes que em semblen noves de trinca?

He somniat que escrivia damunt la boira, damunt el vent, damunt l’oblit. Per què?

Són atzars inesperats?

Que anàs per aquell camí de terra roja ran dels fondals marins quan llegia la joveníssima Yoshimoto m’ha duit al cap l’epitafi romà de Keats: “Here lies one whose name was writ in water” (Aquí hi ha algú el nom del qual estava escrit sobre l’aigua).

I també he pensat amb el paisatge dels dits rosats de l’aurora que pintaven el cel de la nit quan jo anava a pescar al costat del meu pare amb els ulls encara plens de son i amb la meva canya ben estreta, trepitjant fort aquella terra roja i seca i aixecant amb les espardenyes petits núvols de pols que suraven darrere de nosaltres. I m’embaumaven aquells perfums fets de saladines i romanins, de camamil·les i estepes, de llentrisques i pinassa que m’excitaven per dedins com una mala cosa. 

Estar és renéixer.

Qui t’ha dit que coneixement i cos són cares fraternals d’una mateixa moneda?

Tot coneixement és coneixement del cos, tot cos és cos del coneixement.

La casualitat esdevé mestra –la troballa esporàdica una eina útil, l’atzar que hi ha en la relectura d’un llibre, de la ullada ràpida a una obra, de la recerca tranquil·la entre els subratllats d’un volum–, i es converteix en l’energia que mou els meus texts.

Em veig incapaç d’articular en un tot homogeni, en un discurs monofònic, allò que és heterogeni i polifònic.

Em sent incapaç de bastir l’estructuració sistemàtica i orgànica de les meves fantasies, lectures, pensaments, sensacions i desvarieigs.

Una rosa dins la tenebra pot fundar les meves certeses.

I qualsevol mort és iniciació, resurrecció i vita nuova.

On vaig llegir aquestes paraules que entraren dins mi com una lava volcànica?

“Si per eternitat s’entén no una duració temporal infinita, sinó la intemporalitat, llavors viu eternament qui viu en el present.” Aquesta frase l’han grafitejada en un cap de cantó a prop de l’església de la Mare de Déu dels Dolors i l’he copiada a la meva llibreta. Després he sabut que era del mestre Wittgenstein. Això m’ha fet pensera.

“E il naufragar m’è dolce in questo mare”, Leopardi ataca per recordar-me que som peixos a l’exili.

Que som ego puer i que caminam cap endarrere com els crancs, cap a allò que deixàrem, o ens deixà.

Com tornar a l’escenari dels jocs infantils?

Com comprovar que la meta és l’origen?

Tot això que he escrit fins aquí cal considerar-ho com la preparació d’aquest quadre de mots setmanal que faig, com si fos una modista que prepara diferents teles que després cosirà o un cuiner que mostra els ingredients amb els quals farà un plat.

Tot això, aquests textos breus que he escrit, podrien tenir una funció semblant a la pedra que és llançada en un safareig tranquil i calmat i de la qual quan toca la superfície de l’aigua, neixen unes oneues que es dirigeixen en cercles de cada vegada més tènues fins a morir a qualsevol vorera.

Preparar els ciments, els fonaments.

Preparar les bastides.

Preparar els materials.

Preparar-se com un mitjà per exercitar, per practicar, per aprendre; per posar-se a punt i en punt per a l’escriptura que vindrà; i, al mateix temps, preparar-se com la seva pròpia forma d’escriure, com el fet de prendre alhora la forma d’escriptura, com escriure.

Donar veu als roïssos del discurs, al trencadís que no vol ningú, a les miseriones sonores tudades, als escapolons que no serveixen per res.

Donar veu al que es perd sense remei, podria ser una definició d’escriure? 

Podeu escoltar el Closcadelletra recitat per Biel Mesquida mateix:

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies