25.12.2021 - 21:50
De vegades la invasió potent del sol damunt la taula estibada de llibres i un ram de dàlies roses em toca el cor i em dóna un camí de pensament.
Heràclit ha estat el que entremig d’aquella il·luminació forta d’un solellet hivernal apareix en primer pla davant els meus ulls esbatanats: concòrdia i discòrdia són pare i mare de tota cosa.
No és necessari superar la contradicció per sortir-se’n, podem viure entre tensions permanents sense estar dins l’error ni dins la desgràcia.
Amb aquestes paraules en el cos envestesc un passeig cap a la verdor del camp que sembla que ha pintat Fra Angelico.
Primer de tot no puc resistir ajaure’m entre aquelles taques de tots els verds i tancar els ulls per recordar-los.
Compareix una força que em ve de dins i em ve de fora i que m’empeny a viure sense que en comprengui massa clar el sentit.
La consciència és un fenomen de superfície.
Rebolcant-me entre l’herba fresca de la rosada torna Heràclit: desperts, dormim.
Les bipolaritats que constitueixen l’experiència humana m’ataquen dins l’estat somnàmbul que reconec: Homo sapiens és també Homo demens, Homo faber és també Homo religionis, Homo economicus és també Homo ludens i liber.
Per què aquesta complexitat que produeix un assemblatge, un encastament entre individu, societat i vida?
Per què aquesta crisi polidimensional única en la història humana que ens toca tant en la nostra vida biològica, personal, relacional, social, vitenca?
Per què no podem una via i una vida nova en què la humanitat esdevengui copilot de la natura?
Per què no hi ha una presa de consciència dels desafiaments i dels perills que formen la nostra atmosfera?
Dos mestres m’acompanyen gràcies a la memòria en el meu avenç cap al bosc del turó on esper ensumar la barbeta tendra sobre l’humus matricial.
Allà on creix el perill creix també el que salva, diu en el seu deliri poètic Hölderlin.
I Xècspir en el seu deliri imaginari sembla contestar: “La vida és una història recitada per un idiota, plena de renou i de fúria, i que no significa res.”
Una poeta inuit dels grans boscos del nord del Canadà em deia que els inuits encarreguen al xaman que descobresqui aquest món invisible en què ells han enviat les causes del mal que els aclapara en la Terra. A l’iglú el xaman quedà colgat, sembla que dorm, però el seu esperit s’ha escapat per la vertical del forat del sostre cap a la Lluna per consultar els invisibles… Si torna amb informacions útils, l’encensen, si s’equivoca, el maten.
Dins aquest soliloqui davall les mates i els pins, ben aferrat a l’estora de barbetes betlemera plenes de fulles agullenques em sent un humà amb contorns indecisos.
No sabem qui som exactament, però seguim essent responsables d’allò que volem esdevenir.
Ho sabíem, però potser no és inútil repetir-ho en termes nous.
Ensum vàries vegades aquella terra feta d’herbes i líquens, de fongs i d’arrels, de fulles podrides i de somnis en continua ebullició.
Em sé dins un continu naufragi: el meu ciment.
Un gir de sensibilitats m’ataca.
Un llibre de dols em persegueix.
Faig una feina de de-nominació per saber on som.
Hi ha una presència desinscrita en el paisatge que em produeix una sensació fugaç, ràpida, una percepció en el cos, fora del cos, en la paraula, fora d’ella, elèctrica.
Caldria fer un inventari minuciós, dolorós, pràctic, una simple llista, l’enumeració d’una suma d’objectes que presentassin els detalls d’una vida real viscuda cada dia.
El grandiós pudor d’aquest text seria produir una emoció intensa i violenta.
Guard tots els perfums boscans que m’amaren per totes bandes com quan guardes forces.
Escolteu ací Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:
