Closcadelletra (CCCXXVI): Cambra d’ecos o escoltar l’escriptura

"Hi ha dies en què sent el món completament inacabat i on cada cosa que existeix, perfecta i real, es revela en via de metamorfosi"

Redacció
04.06.2022 - 21:40
Actualització: 04.06.2022 - 21:46
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha dies que em sembla poder escoltar les palpitacions del temps amb un cos més lleuger que el meu, més ple de receptors de les ones que el meu, més amarat d’atenció que el meu.

Hi ha dies en què sur damunt els vaixells de tinta dels mots com si navegàs per aquelles coordenades enigmàtiques en què natura i cultura es creuen en tantes de combinacions noves que no don l’abast per entendre la música del temps.

Hi ha dies, quan la mandra narrativa m’empeny cap a la descripció de geografies sonores invistes, que em sent incapaç de poder mesclar les collites dels sentits en una garba de línies per celebrar les messes a l’era de la pàgina i separar amb cura el gra de la palla, el greix retòric de la carn de vida com si fos un missatge bo i fener.

Hi ha dies empesos per una intensa voluntat de comunicació que només m’atrevesc a invertir les perspectives, i anar alerta amb els escapolons, les fronteres, els nuus de potencialitats que em dóna cada cosa, cada so, cada idea, per passar de les espigues d’ordi devastat al camp per la roseguera afamada de les ovelles, uns versos inèdits de Rosselló-Pòrcel caçats en una piulada anònima i les inacabables digressions d’una refiladissa de teuladers just su-aquí on passeig la ploma sobre la pista del full.

Hi ha dies en què sent el món completament inacabat i on cada cosa que existeix, perfecta i real, es revela en via de metamorfosi, sense que això sia una manca o una marca d’incompletesa, ni un estat transitori, ni una imperfecció, sinó el motor secret dels devenirs.

Hi ha dies així, quan veig existències menors amagades que enrevolten tota cosa com un halo i fan bolcar la seva existència en una altra, faig un elogi de l’inacabament perpetu, els seus processos, les seves intensitats i els seus moviments.

Hi ha dies on pas el temps engronsant-me en un fil de tela d’aranya per recollir les vibracions més íntimes que em permetin caçar les sinuositats de la frase, els meandres de la veu, la soldadura de les ressonàncies, el color dels ritmes i qued en un estat de sideració com la lassitud d’un col·lapse.

I sempre cerc i recerc l’ocasió, el moment oportú, l’instant propici per fer, la tempesta creactiva que em dugui a nous marges d’acció, a belvederes ignorats, a desllorigadors perduts, a fets de llenguatge que duguin l’escrit a una multiplicació de la vida germana a les connexions que els ecos m’ofereixen.

El risc esdevé constitutiu del procés literari i em qüestiona.

L’adulteració, la falsificació és un altre perill constant.

Per això intent presentar els fets, els esdeveniments i les situacions en l’estat més brut i més despullat, sense filtres ni llepadures.

Em vull trobar sistemàticament allà on no m’esperen, escriure en l’excés de les fulminacions, en la fuga constant dels llenguatges, allà on hi ha tot el que no s’assembla a res.

Només el poder infinit de l’error, la quantitat infinita i la varietat infinita d’errors és d’alguna manera admirable.

L’acomodació de l’ull, del pensament, de la fórmula, és el verí. Només accept anar a les palpentes per poder trobar l’esperit alimentat i excitat cap al camí del gust exterior i creactiu.

L’ou es desfà i es desplega en ocell. 

Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes