Podria ser, com escriu la seva néta Cèlia Riba, una novel·la romàntica. Un joveníssim Carles Riba, que tot just comença a despuntar, precoç, com a traductor, fa de jurat d’uns jocs florals convocats per l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria, per guanyar unes quantes pessetes. Entre els participants, hi ha Clementina Arderiu i Voltas (1889-1976), pubilla d’un argenter, amb botiga i taller al carrer d’Avinyó de Barcelona. Una noia intel·ligent i sensible de vint-i-tres anys, que havia estudiat francès i piano, com esqueia a la burgesia il·lustrada a la qual el seu pare volia pertànyer. Havia estat, anys enrere, durant un dels estius que passà amb uns amics del seu pare, els Pellicer, a Ripoll, quan la senyora de la casa l’havia animada a escriure poesia, com feia ella. A partir de llavors, no s’havia aturat. I aquells Jocs Florals del 1912 van certificar la seva vàlua poètica, perquè s’hi endugué la Flor Natural. A partir de llavors, el jove Riba començà a freqüentar l’argenteria dels Arderiu, fent tertúlia amb els amics, i privadament, enviant-li poesies en què li declarava el seu amor. D’entrada, les respostes, també poètiques, de Clementina, eren de marcar distància, posant el futur poeta en allò que la joventut d’avui en diu la friend-zone, però la perseverança la va acabar estovant. Un intel·lectual curt d’armilla i més jove que ella no era el promès somniat que els pares havien desitjat, però s’acabaren casant el 1916, en una cerimònia oficiada per l’escriptor i prevere Llorenç Riber i un convit a Can Culleretes.

Una cambra pròpia a les golfes

Fins ací, la història romàntica, que per ser d’un altre temps podia acabar amb Clementina Arderiu essent la dona darrere el gran home que va esdevenir Riba, i una veu callada rere l’aura del gran poeta. Però la singularitat i modernitat del matrimoni d’escriptors és que, en aquella relació de complicitat i complementarietat, Riba afavorí, aconsellà i animà la carrera de la seva companya de vida, sense caure en el pigmalionisme ni voler-la tutelar. A banda d’esposos, eren amics i col·legues poetes. Cèlia Riba explica que Carles, com l’anomenava la seva àvia, li havia aconsellat de deixar de llegir Carner per no caure en una influència excessiva, però, alhora, és difícil de trobar rastres ribians en l’obra arderiuana. Una obra d’una poetessa per dret propi, que ara es pot recuperar amb Jo era en el cant, obra poètica 1913-1972, en edició de D. Sam Abrams, amb un perfil biogràfic de Cèlia Riba i publicada per Edicions 62. Seixanta anys de poesia en diversos llibres, que apareix ara a les llibreries amb motiu dels cinquanta anys de la mort de l’escriptora, traspassada el 17 de febrer de 1976.

Mare de quatre fills, i veient-se empesa a ser mestressa de casa seva, no se’n va sortir a l’hora de ser una dona convencional. Llegia alta literatura, participava en tertúlies intel·lectuals, viatjava i feia realitat la necessitat de tenir una cambra pròpia que reclamava Virginia Woolf, a les golfes de casa seva, per a escriure una obra que s’allargarà sis decennis. Una obra valorada i apreciada en els ambients on la parella es mou, format per acadèmics, literats i artistes, ben diferent d’aquell destí de burgesa per al qual la família l’havia preparada, i contra el qual s’havia rebel·lat. Fins i tot, havent de passar a l’exili després de la victòria franquista pel compromís de la parella amb la causa republicana –que els havia portat a fer d’ambaixadors de Catalunya en reunions internacionals del PEN Club a Anglaterra, l’any 1938– i tornar a començar en la llarga nit de la postguerra, amb la llengua proscrita i la llibertat empresonada.

L’autora que va eixamplar les fronteres de la poesia catalana

Sam Abrams destaca “l’extrema originalitat de la seva poesia, que va explorar nous camins temàtics a la lírica catalana”, la independència i resistència a les influències, l’arriscada autenticitat, que es rebel·la contra les convencions i el pudor de la seva tradició, la modernitat autoreferencial i culturalista de la seva proposta poètica, l’exigència intel·lectual dels seus poemes, l’excel·lència, el rigor, la precisió i la subtilesa formal que la van fer ser admirada per la resta de poetes, i finalment, un vitalisme “que, en definitiva, deixa al descobert una gran determinació i força personal”. El crític literari i autor de l’edició posa en relleu la maduresa precoç demostrada ja al seu primer llibre, Cançons i elegies (1916), que recollia la producció d’ençà del 1913, i que es confirma en el segon volum, L’alta llibertat (1920), a més de la regularitat creativa i producció sostinguda, que s’allarga durant gairebé seixanta anys, amb un període de silenci coincident amb la vida del fill petit, Francesc, Siset, nascut amb la síndrome de Down, i a qui –mort sobtadament a sis anys– va dedicar “Presència de la mort”:

Dóna bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D’esperança l’aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n’era tota
bandera d’estiu.
Somrigué l’infant
a l’adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir…
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l’endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.

Com a poetessa lírica, Arderiu va expandir els horitzons d’una literatura on mancava la veu de dona. Tot i el precedent de Maria Antònia Salvà, una excepció en un món líric masculí i, per tant, incomplet, la seva obra va fer possible l’emergència d’escriptores com Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Maria Beneyto, Carme Guasch, Maria Oleart, Maria Àngels Anglada, Zoraida Burgos, Marta Pessarrodona, Margarita Ballester, Maria-Mercè Marçal… Poetesses, totes per dret propi, que van eixamplar, com diu Abrams, les fronteres de la poesia catalana amb l’experiència femenina. 

Matriarca singular, fermament catalanista, preocupada per la llengua i amant de la cultura popular –en què també incloïa la tradició escatològica menys refinada–, el seu nét Pau, que tant l’havia feta patir, va musicar-ne uns quants poemes al volum De Riba a Riba, dedicat al llegat dels seus il·lustres avis. Són el millor acompanyament per a la lectura d’aquest volum, que resitua la poetessa al lloc que li pertoca.