06.06.2022 - 21:40
El president francès, Emmanuel Macron, va ser reelegit ara fa un mes i mig, després d’imposar-se a Marine Le Pen còmodament, amb un 58,6% dels vots, però amb un resultat molt més estret que no pas ara fa cinc anys.
Les eleccions legislatives són una votació fonamental per a la formació de majories. Poden arribar a abocar la política francesa a una divisió i a un blocatge institucional si no hi ha un acord que afavoreixi la convivència entre el poder presidencial, per una banda, i l’executiu i el legislatiu per una altra.
1. La Unió de les esquerres, Macron i el control de la majoria
En aquesta votació ja no es preveu un duel entre el partit de Macron i l’extrema dreta, sinó que el principal rival de la majoria governamental és la Nova Unió Popular Ecològica i Social (NUPES), la unió de les esquerres impulsada per Jean-Luc Mélenchon, que inclou ecologistes, socialistes i comunistes.
L’únic referent d’un front d’esquerres és el de François Mitterrand, que el 1981 va afegir els comunistes a la seva candidatura en un programa comú. Mitterrand va ser el primer president socialista que va accedir al poder en aquesta república. Ara, el programa de reivindicacions de la NUPES inclou aprovar un salari mínim de mil quatre-cents euros, reduir l’edat de jubilació a seixanta anys i limitar el preu dels productes de primera necessitat.
El partit de Macron, que ara es dirà Renaixement, també pot eixir beneficiat, en part, de la convergència d’esquerres, si sap aplegar un vot útil del centre fins a sectors més conservadors. El gran perjudicat pot ser el partit gaullista, els Republicans, que es poden enfonsar i passar de 136 escons i menys de 50.
Per contra, el tercer partit amb més suport pot ser Rassemblement National, de Marine Le Pen. Amb un 20% dels vots, pot passar de set escons a una cinquantena, una desena part del parlament que pot ser clau per a blocar majories en cas de resultat ajustat.
Els sondatges revelen ara com ara un empat per a encapçalar el vot popular en la primera tanda, entre la NUPES i Renaixement, amb vora un 25% dels vots. Així i tot, per a la segona Macron té més bones perspectives en nombre d’escons, i fins i tot pot arribar a la majoria absoluta.
2. El sobiranisme s’erigeix en un nou bloc electoral
Els partits autonomistes i nacionalistes han presentat més de cent candidatures en aquestes eleccions i aspiren a augmentar la representació a l’Assemblea francesa i poder ser clau en la configuració de majories.
La federació més important de partits sobiranistes és Regions i Pobles Solidaris, que inclou la llista El País Català Ets Tu, un acord entre Sí al País Català i Unitat Catalana per a repartir-se les quatre circumscripcions catalanes. Consulteu ací totes les candidatures de la federació sobiranista:
El fet d’haver presentat més de 75 candidats –almenys 93–, afegit a la presència de quatre diputats a l’Assemblea francesa –que són els tres sobiranistes corsos i el bretó Paul Molac– i al suport del grup parlamentari Llibertats i Territoris ha permès de tenir autorització per a emetre vídeos de campanya. Ací el primer:
A més, també es presenta la Federació de Països Units, una aliança de partits sobiranistes, que són el Partit Bretó, Bastir Occitània, el Partit de Lorena, el Partit Nacionalista Basc, Provença Nació, Alternativa Alsaciana i el Partit de la Nació Occitana, i això vol dir desenes de llistes a tot l’estat francès. L’objectiu instrumental d’unir les candidatures en una federació estatal és d’accedir a les subvencions públiques, per a la qual cosa cal obtenir més d’un 1% dels vots en cinquanta circumscripcions. Un fet tècnicament impossible per a partits sobiranistes que hi concorrin tots sols. Per exemple, el Partit Bretó presenta 33 candidatures (de 37 de la Bretanya històrica) i dues a l’estranger (Amèrica del Nord i Europa Central).
3. La darrera oportunitat dels grans partits tradicionals?
Les eleccions presidencials d’enguany van enfonsar els grans partits tradicionals, el Partit Socialista i els Republicans, que van obtenir un 1,74% dels vots i un 4,78%, respectivament, a les eleccions presidencials.
Això els ha deixats en una situació delicada. A les municipals van perdre places importants com ara Bordeu, Marsella i Perpinyà, i a les presidencials van ser residuals. Ara les legislatives poden acabar d’enfonsar-los, si no obtenen un bon resultat. A més, aquestes eleccions són una font de finançament vital, perquè cada vot concedit a un candidat significa una suma pagada al partit (el 2017 eren 1,42 euros).
Entre els Republicans, la candidata, Valérie Pécresse, va reconèixer un deute personal de 5,1 milions d’euros. Ara fa pocs dies va anunciar que tenia 3,3 milions d’euros en donacions de particulars per a sufragar la seva campanya i 600.000 euros de subvencions de l’estat. A més, el partit ha aportat 1,2 milions d’euros. Els Republicans ja es van haver de vendre la seu l’any 2019 per culpa dels deutes, que ara són de disset milions. Un mal resultat, com es preveu, pot dur el partit a l’ensulsiada definitiva.
Els socialistes no es troben pas gaire més bé: tenen un deute de vuit milions d’euros i també han hagut de vendre la seu de Solférino després de la derrota de Benoît Hamon. Ara segueixen una estratègia diferent: s’han unit a la coalició d’esquerres, decisió que ha originat una gran divisió interna, amb l’aval de menys de dos terços del consell del partit.
El repartiment de circumscripcions ha fet que els socialistes tinguin una setantena dels 577 candidats, de manera que haurien de guanyar, si més no, a la meitat d’aquests districtes si volen igualar els 45 escons d’ara fa cinc anys.
4. Un sistema complex que pot portar al blocatge
L’Assemblea francesa és formada per 577 diputats, quatre dels quals de Catalunya Nord, en un sistema de dues tandes. En la primera, un candidat pot ser triat si compleix dues condicions: obtenir més del 50% dels vots i que aquest suport representi almenys un 25% dels electors inscrits. No passa pas gaire habitualment: l’any 2017 només quatre diputats van ser elegits sense necessitat d’una segona tanda.
En la segona, poden passar tots els candidats que han obtingut si més no el 12,5% dels vots sobre el total d’inscrits, o bé, si no s’hi arriba, el dos que han obtingut més vots. Això fa que amb una participació del 50%, el tercer candidat més votat hagi d’obtenir si més no el 25% dels vots per no ser descartat. Si hi ha un empat en la segona votació, es tria el més gran.
El resultat de les eleccions pot fer que el president no sigui del mateix color polític que el primer ministre, cosa que mena a una situació de convivència. El cap d’estat es pot trobar obligat a nomenar un primer ministre de la nova majoria parlamentària i han de “coexistir”, però el president perd el poder sobre les decisions internes del país.
Això debilita la preeminència presidencial, tot i que l’Elisi manté en exclusiva l’orientació de la política exterior, defensa i justícia, a més de la potestat de sotmetre una llei a referèndum o nomenar el president del Consell Constitucional. Els afers interns recauen en el primer ministre i la majoria que té a l’assemblea, facultats per a aprovar lleis. A més, el president no pot obligar el primer ministre a dimitir. La convivència permet l’alternança sense desencadenar cap crisi política ni institucional, però aquesta configuració pot dificultar l’acció política.
Aquesta situació ja s’ha viscut tres vegades d’ençà del 1958: durant la presidència de François Mitterrand, amb Jacques Chirac primer –del 1986 al 1988– i amb Édouard Balladur després –del 1993 al 1995. L’última convivència va ser del 1997 al 2002, quan Lionel Jospin era el primer ministre de Jacques Chirac. L’envit de Macron és ara d’assolir la majoria també a l’assemblea, aprofitant la seva posició central en la política francesa. Alhora, la NUPES provarà de controlar el poder legislatiu i aconseguir que Mélenchon sigui primer ministre.
5. El vot estranger i el nou envit polític de Valls
Les eleccions dels francesos residents a l’estranger funcionen diferentment de les de l’estat francès. Si les eleccions són el 12 i 19 de juny, a Amèrica i al Carib la primera tongada és el 4 de juny i la segona el 18, les mateixes dates que a la Polinèsia Francesa, mentre que a la resta del món es vota el dia 5 de juny i el 19.
L’11 de juny hi haurà la primera tanda a Guadalupe, Guaiana, Martinica, Saint-Barthélemy, Saint-Martin i Saint-Pierre i Miquelon. I l’endemà, 12 de juny, la primera tongada a l’estat francès continental, a més de Mayotte, Nova Caledònia i Reunió, amb la segona una setmana després.
Manuel Valls torna a fracassar: eliminat de les eleccions franceses en la primera volta
Enguany s’ha activat el vot per internet, entre el 27 de maig i el primer de juny, que ha fet que la participació ja sigui més alta que ara fa cinc anys, tot i haver-s’hi d’afegir encara el vot per correu i presencial.
Hi ha onze circumscripcions que cobreixen el món, que ajuden a visibilitzar el suport de les diferents opcions. Enguany, la NUPES ha obtingut uns resultats encoratjadors que evidencien que les eleccions seran un duel entre la unió d’esquerres i la majoria presidencial. La d’Andorra, l’estat espanyol, Portugal i Mònegue ha estat especialment seguida, arran de la candidatura de l’ex-primer ministre Manuel Valls, que ha vist com tot i el suport de la majoria presidencial, no ha pogut accedir a la segona volta.
