Claudicació cultural

Al centre de la malaltia, existeix em sembla el símptoma més dolorós: la falta de compromís polític dels artistes d’avui dia

Joan Minguet Batllori
06.09.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa poc que vaig saber que hi ha un símptoma que s’anomena “claudicació en caminar” o claudicació intermitent. És un problema circulatori que es detecta sobretot amb un dolor al tou de la cama que t’obliga a aturar-te. Jo no pateixo aquesta afecció, en tinc d’altres (ehem!), però un bon amic de Belltall, un pagès sorneguer, va posar-se content quan va saber que allò que li passava tenia un nom. De vegades, el diagnòstic, pel sol fet de dir-se, pot convertir-se en el primer pas per a la curació.

L’expressió m’ha fet pensar que el món cultural català mostra alguns símptomes evidents de claudicació, és a dir, d’abandó, de submissió, de rendició. Però no hi ha manera que els agents de la creació s’aturin per a refer-se, per a pensar en la malaltia i veure quins remeis cal aplicar-hi. Això es va convertint en una cursa desbocada cap a uns indrets indeterminats; i fa l’efecte que ningú no vol aturar-se, no fos cas que perdés les d’altra banda poc privilegiades posicions que llueix el camp de la cultura.

Els teatres de Barcelona, per exemple, tenen una falta d’ocupació sorprenent, el públic no hi va com ho havia fet immediatament després de la pandèmia. I ja se senten els “il·luminats” de torn que diuen que cal fer obres entretingudes per a recuperar espectadors.

Quan sento la paraula “entreteniment” em poso a tremolar, perquè quan algú et vol entretenir, ell es posa per damunt de tothom i a nosaltres ens pren per ximples, o una cosa pitjor. Això de l’entreteniment sempre ho pensen els qui ens volen mesells. Com el nou director de TV3, Sigfrid Gras, que a final de juliol va dir que volia “despolititzar una part de la graella” de la televisió pública catalana i “oferir més entreteniment”. TV3 i Catalunya Ràdio són uns mitjans que, inqüestionablement, fa temps que demostren aquesta claudicació de què parlo. I ara augmentarà, encara que el tal supòsit sembli impossible.

No sé si algú ha fet avinent al senyor Gras que voler despolititzar és, ras i curt, fer política i que, en el seu cas, ja sabem quina és: concursos, rialles i benevolència absoluta amb el poder. Qui s’atreveixi a dir que “botifler” permet el joc d’escriure “botiflERC”, serà immediatament despatxat, com ja han fet amb l’Albano-Dante com a tertulià d’un dels programes de “la nostra”, més aviat la crosta. Parlant de tertulians, el primer programa de Laura Rosel, a Catalunya Ràdio, presentava un equip que demostrava la banalització de qualsevol conflicte: Felip Puig, Joaquim Nadal i Joan Tardà. Endavant amb els dinosaures i les confrontacions pactades abans de començar! Si no en teníem prou, ara als mitjans públics catalans només s’hi podran emetre programes amables, riallers i, en definitiva, psicotròpics, és a dir, que provoquin l’al·lucinació col·lectiva que vivim en el país més complaent del món. I si no ens deixen ni ser país, tampoc no passa res.

També em sembla que es pot entendre com a claudicació que els creadors es vagin assimilant cada vegada més als esportistes o a les colles castelleres: el premi, el rècord, guanyar per damunt de tot. En comptes de procurar que la cultura tingui com a principal objectiu el bé comú, la reflexió crítica, la participació per la participació, tot plegat es convertirà en un “cames ajudeu-me”: tothom a la seva i –això encara és pitjor– tothom pensant que allò que fa és meravellós.

Fa pocs dies vaig llegir que Victoria Szpunberg anomenava “dramatúrgies del jo” aquelles obres teatrals, cada vegada més habituals, en què l’autor parla exclusivament des de la seva experiència, sense cap feina prèvia, sense cap distanciament que pugui interessar el públic, com si allò que li passa a ell fos important precisament perquè li passa a ell. Però això no és exclusiu del teatre, es pot corroborar a la literatura, les performances, les arts visuals…

Al centre de la malaltia, existeix em sembla el símptoma més dolorós: la falta de compromís polític dels artistes d’avui dia. Lògic, d’altra banda: si el bé comú desapareix de l’horitzó, l’individualisme campa sense control. Ha arrelat un tantmenfotisme generalitzat, com si els artistes preferissin arrapar-se a la metafísica espiritual (les energies intangibles, ho anomenava l’altre dia Òscar Guayabero) abans que referir-se als problemes de la societat actual. Com si deixessin per als artistes de generacions futures les reflexions, des del camp de l’art, de totes les desigualtats, repressions i injustícies que ens aclaparen a tots. Que també els aclaparen a ells, encara que, per poder triomfar, no vulguin significar-se i es mantinguin en aquest to tan propens a la mediocritat.

Calen diagnòstics per a ser conscients del mal cultural que vivim. Un mal cultural que se m’apareix col·lectiu, però en què tots tenim un grau de participació. I que, malauradament, no és nou. Les coses vénen de lluny. Un altre dia hi entraré, però ara només un record en el temps, referit a la Nova Cançó.  Al cap d’uns quants anys de la mort de Franco, Maria del Mar Bonet, quan cantava la cançó “Les illes”, va eliminar l’estrofa que diu “ara que ets lliure, oh Cuba”; perquè us recordo que, durant la transició, es va instal·lar o es va promoure el dictat que Cuba era una dictadura. I, mentrestant, Ovidi Montllor era objecte d’un buit institucional perquè els seus posicionaments inalterables molestaven els qui estaven construint, diria, els primers símptomes de la claudicació.

 

PS: Ja havia acabat aquest article quan m’he assabentat que la Fundació Antoni Tàpies ha convocat un concurs per a proveir la plaça de la nova direcció. I ens trobem amb un nou símptoma de claudicació, si no de coses pitjors: resulta que per a dirimir aquest “concurs internacional”, el patronat de la fundació s’ha constituït en jurat. És a dir: ells s’ho pasten i ells s’ho cuinen. El problema és que la Tàpies rep molts diners públics i és imprescindible que hi hagi gent de fora de la institució; en cas contrari, no cal que facin concursos, que tornin a la selecció discrecional. Ho explico aquí. Espero que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat aturin la farsa.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes