Clara Ponsatí a Escòcia, en una imatge d'arxiu (fotografia: Arpita Shah).

La consellera a l’exili Clara Ponsatí és de les veus polítiques més empàtiques amb la revolta dels joves al carrer. Economista a la Universitat de Saint Andrews (Escòcia), reivindica que la gent ha tornat a fer avançar un moviment que partits i institucions tenien adormit, però ara la preocupa que no s’aprofiti el moment i la força. Per això, tenint Hong Kong al cap, Ponsatí va fer una proposta de tres demandes (pau, amnistia i autodeterminació) que el Consell per la República i la CUP van adaptar. És un intent d’articular políticament la força del carrer. En aquesta entrevista telefònica Ponsatí parla de les mobilitzacions, dels joves, de la violència policíaca i del fracàs de les institucions; fa una crítica contundent dels Mossos i es mostra confiada amb l’euroordre. Per acabar, comenta una de les absurditats de la sentència: la confon a ella amb Dolors Bassa.

Clara Ponsatí, a Escòcia, en una imatge d’arxiu (Foto: Arpita Shah)

Valoreu-me les mobilitzacions. Com les heu vistes?
—La resposta d’entrada ha estat espectacular. Molt bé. Es demostra una potència i una determinació espectaculars. Semblava que tot estava adormit i aturat i clarament no ho estava. És molt important que la gent jove hagi sortit amb una força que no li havíem vist, jo diria que mai. Sóc optimista per això. Però em costa de veure quina continuïtat i quins propòsits tindrà. Em preocupa que no aprofitem la força que tenim.

Explicàveu al vostre text: ‘La gent s’ha adonat que tan sols la gent farà la feina.’
—Crec que després del Primer d’Octubre la gent va quedar sorpresa, perquè havien confiat molt en els polítics i que es portaria a la pràctica el resultat del referèndum. La gent esperava que els diguessin què havien de fer per defensar la República, i ningú no els ho va dir. Perquè la República no va existir per a defensar-se. Els més joves són els que ho han anat interioritzant aquests dos anys, i s’adonen que si ara ho deixen passar, viuran tota la vida en un règim autoritari. I no ho poden suportar. Vénen a dir-nos: ‘Si vosaltres us ho empasseu a còpia de posar llaços i encendre espelmes, nosaltres no.’

Vau fer un document amb tres demandes molt concretes: pau, amnistia i autodeterminació. Per què les feu?
—Ho vaig escriure havent recollit i escoltat idees de gent preocupada perquè tenia poca articulació política, de moment. Les institucions estan paralitzades, però en canvi hi ha una força molt potent al carrer. I és important que es comuniqui. I que la gent que s’ho mira sàpiga què volen, aquesta gent. Tampoc no és que sigui una creació gaire original. Aniran avançant, els tres punts, i potser tindran una formulació diferent. Ara els sectors que ho han recollit ho verbalitzen de manera diferent. El Consell ho ha escrit d’una manera, i la CUP ho ha escrit d’una altra. Hi ha versions amb tres punts, i n’hi ha amb quatre. És important que les setmanes vinents hi hagi un missatge col·lectiu que tothom el pugui expressar.

Hong Kong, referent?
—Hong Kong és molt inspirador. Donen lliçons molt bones. Els paios tenen claríssim els cinc punts i això els cohesiona i els dóna més força que la mera força del carrer. Ara, també et dic que una cosa important d’Hong Kong és que els xinesos deien que la seva policia no és tan bèstia com la Brimo. I és que és veritat. I el sistema judicial d’Hong Kong ofereix més garanties que el nostre. Als empresonats per la Revolta dels Paraigües no els han tancat deu anys a la presó. I són lliures, i aquests xavals viatgen pel món ara amb permís del jutge. Nosaltres lluitem per sortir d’un règim que s’ha tornat autoritari amb nosaltres, i ells lluiten per no entrar-hi. El seu sistema judicial a hores d’ara encara és el britànic. En canvi, a Catalunya els jutges de guàrdia decreten presons sense manies. Fins i tot si alguns d’aquests nanos hagués cremat contenidors, que no ho sé, i ja és acceptar, però suposem que sí. I per això el tanquen en presó provisional? Què és això? Quan parlem de les forces d’ocupació, no són els policies i prou. Això és repressió nua i crua, no és estat de dret.

Hi ha hagut un intent de centrar el debat en la condemna d’una violència contra contenidors.
—Quan desapareix la policia, desapareix la violència. No cal discutir-ho més. Si el dia que les Brimos i els policies nacionals no surten, resulta que no hi ha violència, és que no n’hi ha. No cal donar-hi voltes. Tot el discurs aquest de ‘condemneu la violència, condemneu la violència’… Ja ho sap tothom, que som pacifistes. Entrar en la seva trampa narrativa és jugar en el seu terreny. Ells quina violència han condemnat? Per favor! Ho trobo intolerable i és molt poc intel·ligent caure en la trampa de fer-los el joc. Un cop entres a les trampes retòriques t’hi quedes atrapat.

Aquests dies hi ha gent que diu: a les mobilitzacions els falta lideratge polític. Doncs potser si hi hagués lideratge polític, no hi hauria mobilitzacions al carrer. I ho haurien adormit tot.
—I per què ens hem de conformar que el lideratge polític sempre adormi i mai lideri? Jo ja entenc que ara mateix els que lideren a peu de carrer no poden mostrar la cara. Ho entenc. Perquè la repressió és òbvia. Però un moviment sense cares i sense veus té moltes dificultats per a avançar i fer progressar les seves reivindicacions. Espero que hi haurà lideratge polític, en algun moment. Passa que ens torna a fer molta por que els que es posin davant ens facin frenar. Però que el carrer articuli el que vol és una manera que els partits i les institucions no frenin.

Què n’opineu, del ‘Sit and talk’?
—Des del punt de vista comunicatiu, cap a l’exterior, està bé. Però ‘talk’ de què? De què parlem és important. És important saber de què es vol parlar i què es vol negociar. La idea que els catalans d’ordre estem disposats a negociar està molt bé, però no podem transmetre que només seure i negociar ja serà una victòria. Això, no.

Sánchez no va poder reunir-se a la delegació del govern espanyol. España Global no va poder fer un acte. I els policies se’n van haver d’anar de la plaça d’Urquinaona. És a dir: ni utilitzant la força no se’n surten.
—Justament, es veu que la força no persuadeix. I que la gent està disposada a aguantar. No controlen el territori. I no controlen el territori perquè no controlen les ments ni els cors. Perquè Espanya Global no és solament que no hagi pogut fer la reunió, sinó que han hagut de retirar també el vídeo de dibuixos animats sobre el judici. Un dels seus grans problemes, que nosaltres també tenim, és que has de conèixer l’adversari. I aquests no ens coneixen. Hi ha un gran nivell d’ignorància. Ni saben amb qui es comuniquen a l’exterior. Pretendre que convenceran de la seva democràcia i l’estat de dret amb aquells dibuixets! Però paro, que tampoc no els hem de subvalorar. No ho fem.

La gent jove no diferencia gaire entre Mossos i policia espanyola.
—No em vull posar més agressiva del compte, però el comportament que han tingut els Mossos ha estat molt lamentable. Estan totalment a les ordres del Ministerio del Interior. Si són els caps, en Buch o uns altres, ja no hi entro. Ells sabran.

Clara Ponsatí, a Escòcia, en una imatge d’arxiu (fotografia : Arpita Shah).

Canviem de tema. Amb el Brexit, encara sereu eurodiputada.
—Les últimes notícies semblen indicar que el Brexit serà al gener, i per tant els eurodiputats britànics podrien marxar la primavera de l’any que ve. Això donarà més seients a la resta d’estats, i és quan jo podria entrar, sí. També s’han d’aclarir les incògnites sobre les immunitats que es discuteixen al Tribunal Europeu de Justícia. M’hi veig? Ja ho veurem. Si les coses funcionen i puc fer-ho, suposo que ho hauré de fer, sí.

De la sentència, és bèstia que confonguin Clara Ponsatí i Dolors Bassa.
—És molt bèstia. És aquest nivell de deteriorament institucional que ja no saben fer res del dret. El president del senat és un plagiador sistemàtic, treuen títols sense examinar-se i el Suprem no sap escriure una sentència atribuint els mèrits a cadascú. A mi no m’agrada que li atribueixin els meus mèrits a l’admirada Dolors Bassa, que també en té molts. És d’una barroeria que no té límit, però és un símptoma més del col·lapse del règim.

L’euroordre, a Escòcia, no hi arriba.
—Feia uns quants dies semblava que era imminent. Però no sé si els costa traduir a l’anglès, o pensar com ho argumenten, però encara no l’envien. Perquè aquí dalt la sedició no existeix. I la malversació tampoc no existeix en la fórmula que ells descriuen. Aquí la malversació només existeix si et fiques diners a la butxaca. I d’això la sentència no en diu res. Crec que ho tenen molt difícil. Especialment després de l’espectacle del judici, perquè la principal discussió és si hi hauria garanties d’un judici just.

‘Pau, amnistia i autodeterminació’: Ponsatí proposa d’assumir tres punts com a objectiu immediat i concret

A termini mitjà, com us imagineu el desenvolupament? Mobilització més polititzada? Donem per perdut el govern autonòmic?
—El govern autonòmic com a principal protagonista de la transició catalana cap a la República, de moment el dono per perdut, sí. Potser d’aquí a mesos, amb un altre parlament, les coses podrien ser diferents. Però amb aquest parlament no ho crec. M’agradaria equivocar-me, perquè al cap i a la fi els vam elegir amb un programa de restitució, i per fer la República. Aquest era el seu programa. De moment no l’han exercit, s’han doblegat a l’autoritat espanyola.

Hi ha qui diu: ‘Si no se’n van tots, no farem res.’
—Les coses no són tan dràstiques. Les coses no es renoven d’avui per demà. Ara veiem personatges que ja són aparcats, alguns molt mal aparcats, però s’ha de veure qui sura i com. Jo dic que no compto amb el parlament. Però això no vol dir que no compti amb ningú del parlament.

Cadascú al seu paper: Torra, ‘sit and talk’ i enviar cartes. Joves, mobilitzats. Quin problema hi ha que tothom faci el seu paper? Per què volem un president mobilitzat i un jove sense cap paper a terra?
—En part, sí. Però hi ha límits. Estiguem atents als esforços per a frenar segons què. Que és perillós. Ja ho veurem.

I quines estructures poden aparèixer? El carrer, el carrer amb el Consell?
—No ho tinc gaire clar. Crec que el carrer ha de demostrar molta més força continuada i hem de ser capaços de posar l’estat contra les cordes econòmiques. I això obriria una oportunitat per negociar. En situació de desobediència civil, entenc que s’han de tocar els fonaments econòmics.

Canvi d’empresa, vagues, mobilitzacions, talls de carreteres?
—Sobretot mobilitzacions. Dificultar el funcionament normal de la vida econòmica. Tot això ens ho podríem estalviar si hi hagués prou reflexos a Europa i als centres de poder europeu. Però fixa’t que l’altre dia en una votació al Parlament Europeu, la idea era parlar de la qüestió catalana i no es va ni poder fer! La majoria de l’establishment no vol ni parlar-ne. Ara, quan aquestes coses canvien, canvien molt de pressa. Però de moment fer-nos il·lusions que l’establishment és prou demòcrata per a canviar això, no. Han donat proves que s’ho poden empassar pràcticament tot.

I de mediador, qui hi veieu?
—Al final tot depèn de nosaltres. Si nosaltres ens movem, potser ells també. Però primer, nosaltres.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb