El tauler de joc s’ha capgirat fort en quinze dies. Després de tres anys de topalls, el Regne Unit ja no forma part de la Unió Europea. Fàcil de dir, tot i que aquests darrers tres anys hi ha hagut moments que semblava impossible. I després de tants entrebancs, sembla que els efectes col·laterals hagin tingut poc ressò fora de l’illa. Però no a Catalunya. La retirada ha fet que els eurodiputats britànics deixessin de ser-ho, i que els llocs vacants s’haguessin de redistribuir entre els estats membres d’acord amb els resultats de les eleccions del maig passat. I a la consellera a l’exili Clara Ponsatí li ha tocat: Lliures per Europa ja té tres escons a la cambra.

El cas de Ponsatí, ja ho sabem, és força diferent del del president Carles Puigdemont i del conseller Toni Comín: ells viuen a Brussel·les; ella, a Escòcia, on fa classes a Edimburg, la Universitat de Saint Andrews. Ells, per tant, tenen residència a la Unió Europea i ella, no. La justícia escocesa ha de dirimir encara si extradeix la consellera Ponsatí o no, i en el seu cas la immunitat hi té un joc diferent: la tesi del jutge Llarena és que el Brexit anul·la automàticament la immunitat que Ponsatí ‘hauria’ tingut com a eurodiputada; la tesi de la defensa de Ponsatí és que no… i sembla que també és la del Parlament Europeu, que ja li ha reconegut acta i escó. I la de l’article 185 de l’Acord de Retirada que Johnson va acordar amb la Comissió: fins el 31 de desembre d’enguany, els eurodiputats encara tindran immunitat en territori britànic. De moment, Ponsatí és eurodiputada, té immunitat i continua vivint a Escòcia, contra els pronòstics i desigs de Pablo Llarena.

La situació d’Escòcia també s’assembla molt més a la de Catalunya que no pas la de Bèlgica: el 2014 els escocesos van votar de continuar formant part del Regne Unit en un referèndum d’autodeterminació, però aquesta setmana, per primera vegada d’aleshores ençà, les enquestes indiquen que el suport a la independència hi creix i que, fins i tot, supera el 50%. La força política principal, el Partit Nacional Escocès (SNP), va guanyar un 80% dels escons en joc a les darreres eleccions generals britàniques, on els conservadors de Boris Johnson van obtenir una folgada majoria absoluta. La tendència és clara, i el perquè, segurament, també. En el referèndum sobre la pertinença la Unió Europea, Escòcia va ser un cas notablement diferenciat de la resta: l’opció de romandre a la Unió es va imposar a les urnes amb un 62% dels vots. Només al nord d’Irlanda hi hagué el mateix esquema, a una escala no tan incontestable: el 55,8% van votar de mantenir-se al club dels vint-i-vuit, ara vint-i-set.

I són, és clar, els dos territoris que més ha sacsat el Brexit: la reunificació d’Irlanda guanya força i simpaties després de les caramboles que han hagut de fer totes les parts per evitar que una frontera a l’illa petita fes miques els fonaments de l’acord de pau del Divendres Sant del 1998. I això mateix, com dèiem, ha passat amb la independència d’Escòcia, encomanada pel Brexit d’una embranzida que aquests anys vinents podria continuar capgirant el tauler europeu. I el català, altra volta: no únicament per l’evident impuls que donaria a l’independentisme català un precedent recent i reeixit, sinó també perquè amb el Brexit, l’única veu a Europa d’una nació que encara té molt a dir-hi, Escòcia, serà la d’una catalana: Clara Ponsatí.

Certament, d’ençà que la consellera d’Ensenyament del govern Puigdemont va arribar a l’exili, el poble escocès li ha mostrat un suport impressionant i gairebé incondicional. Amb la campanya de mecenatge que va emprendre per finançar-se la defensa, va recaptar 230.000 lliures en pocs dies, i cada vegada que ha hagut de visitar el jutge s’ha trobat desenes de persones que l’acomboiaven i li mostraven suport. També el partit de govern a Escòcia, l’SNP, li ha fet costat tot sovint. La van convidar al congrés anual d’ara fa dos anys, en què li van dedicar una ovació emotiva, i van aprovar una moció per a ‘solidaritzar-se’ amb la seva campanya jurídica.

La ministra d’Afers Estrangers del gabinet de Nicola Sturgeon, Fiona Hyslop, va enviar una carta a l’ambaixador espanyol ‘per a deixar clar que el govern escocès lamenta que Espanya hagi triat de seguir aquest camí [en referència a la via legal contra Ponsatí] i involucrar el sistema legal escocès en una qüestió que hauria de resoldre’s amb el debat polític’. Sturgeon, això sí, va dir ja fa temps que el govern no intervindria en el procés, per bé que s’oposava fermament ‘a la decisió del govern espanyol d’enviar una ordre de detenció dels dirigents independentistes’.

Però aquest cas es barreja amb més assumptes, com ara la veu d’Escòcia a Europa, i per això Ponsatí ha ocupat les pàgines dels grans mitjans de comunicació del país. L’eurodiputada laborista Catherine Stihler va criticar la persecució de Ponsatí perquè, deia, les euroordres són pensades ‘per a casos en què hi ha un risc significatiu per a la població, com en els casos relacionats amb el terror’. I reblava: ‘Tot i que no vull la independència d’Escòcia, crec que les autoritats espanyoles s’han equivocat greument.’ I va demanar al president de la Comissió d’aleshores, Jean-Claude Juncker, que hi intervingués. ‘No pot ser que un dels nostres estats membres suprimeixi i esclafi la discrepància política interna’, va dir Stihler. L’ex-cap dels laboristes escocesos, Kezia Dugdale, i alguns altres dirigents del partit li van donar la raó.

El cas de Ponsatí pot remoure discursos i posicions a la política escocesa. Sturgeon vol un nou referèndum d’independència, en què certament les correlacions de forces i el context serien significativament diferents del 2014. I, a part la independència, hi ha una certa tendència al consens a la nació del nord de la Gran Bretanya que potser s’hauria de cercar un encaix particular dins la Unió Europea, que de moment no reflecteix l’acord del Brexit. En aquesta línia, seran claus aquests mesos, fins a final d’any, en això que s’ha anomenat ‘període de transició’. El primer ministre britànic, Boris Johnson, haurà d’aclarir amb la Comissió d’Ursula von der Leyen la forma final dels acords comercials, migratoris, de col·laboració, etc., i per tant serà durant aquests mesos que Escòcia haurà de jugar bé les seves cartes amb Europa per tenir-hi una relació diferent de la resta de la gran illa. Si es juga bé, és evident que una carta clau és que hi hagi una eurodiputada amb residència a Escòcia, treballant a la universitat més important del país i amb suport i simpatia del partit de govern. Però la cosa no és tan simple com sembla. De primer, s’ha de saber què creu convenient o no la consellera Ponsatí. I després encara hi ha força dificultats. La prioritat de l’SNP és, naturalment, un pacte amable del Regne Unit amb la Unió Europea que no el n’allunyi, i la Comissió Europea no ha mostrat, fins ara, gaire simpatia amb l’independentisme català. Per això, si en un moment tan clau per a la seva situació interior i exterior l’independentisme escocès continués arrenglerant-se amb el català i ho fes, ara, a Estrasburg, correria el risc de perdre punts a la partida. Caldrà veure-ho.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.