Feminisme per a homes

Hi havia un article que tenia al cap i que no m’atrevia a fer. Un article demanant un feminisme per a homes. Amb la idea, de fons, que si els homes no es fan seu el feminisme (paios, posem-nos les piles), i les dones no els donen l’entrada (paies, obriu-nos la porta), el moviment només serà cosa de dones. Anant bé, de dones contra masclistes. Anant malament, de dones contra desviacions poc fidels al moviment, amb excés d’identitat. Moviment poderosíssim, això sí, i que ha provocat un contramoviment. Davant la reforma, contra reforma. Un moviment d’homes que no volen perdre poder ni posició. Davant el feminisme, Vox, i alguns altres partits que arrosseguen bàsicament homes (dos terços del seu electorat), partits un dels eixos del qual és l’antifeminisme. I mentrestant, milers i milers i milers d’homes que fem d’espectadors. Com si la batalla no fes per a nosaltres. Total, no som membres de la ultradreta. Total, no som membres del moviment feminista.

Passa que, com que sóc home, l’argument perd força. Què ha de venir a dir-nos ara aquest, a les feministes? Un home dient-nos què hem de fer? Per això no el feia, l’article. Perquè les preguntes tenien un fons de raó. Fins que ahir vaig llegir l’article de Clara Serra “Por un feminismo para todo el mundo“. Article molt millor del que tenia jo al cap, pels referents, pel pòsit i per les lectures i experiències que té l’autora, a anys llum de les meves. Article que aplaudeixo amb les orelles i reprodueixo, tot i que té una mirada marxista de la realitat que jo no tinc (però que no em molesta). Article que pensa en els homes com a aliats, i que ens veu, també, com a víctimes del patriarcat. Article que es fa preguntes meravelloses. I que us resumeixo en unes quantes idees força.

Hi ha un feminisme que aspira al 99% de la població (per tant, amb homes dins) i un altre que ho veu perillós (amb homes dins, ens diluirem). Hi ha un feminisme que veu els homes només com a guanyadors i beneficiaris del patriarcat. N’hi ha un altre que també els veu com a víctimes del sistema. Hi ha un feminisme que veu en Vox un bon senyal (si es queixen és que avancem). Hi ha un feminisme que es demana com és que hi ha tants homes que cauen al parany? “Què els passa avui, als homes? Quins malestars masculins polititza l’extrema dreta? Quines coses no ens atrevim a dir? Com podem convèncer els homes? Com podem ajudar-los a canviar? Quin feminisme pot desactivar la reacció? Com és possible que siguin veus reaccionàries les que parlen dels alts índexs de suïcidis masculins, dels accidents mortals de trànsit o de les morts violentes que sofreixen els homes? Com pot ser que els mals que justament el patriarcat genera en els homes siguin usats com un argument contra el feminisme i no a favor seu?”

I, la part que m’agrada més, perquè inclou la idea de llibertat que m’agrada. Una idea que no és de suma zero. La meva llibertat no s’acaba on comença la teva. De fet, la meva llibertat no és completa sense la teva: “Un dels reptes que les esquerres tenen en el segle vint-i-un, tant enfront de les noves ultradretes emergents com enfront de l’imaginari neoliberal, és reconquerir la idea de llibertat. I són justament aquests discursos feministes que posen sempre l’accent en els privilegis que els homes han de perdre, però mai en les llibertats que els homes han de guanyar, els que assumeixen uns marcs compartits amb la reacció: o elles o nosaltres. Aquesta lògica de suma zero, on si els uns guanyen és sempre a costa que els altres perdin, forma part del corpus ideològic que sosté al patriarcat. Però, a més, concorda amb una limitadíssima i negativa noció de llibertat que la redibuixa dins dels marcs del neoliberalisme.”

Com a home, aquest article, m’obre la porta al moviment en marxa més poderós, i alliberador, del planeta: el feminisme com a espai de llibertat, per a nosaltres també. Faltarà que faci l’esforç d’entrar-hi. I de deixar tot un món , amb els seus privilegis, que tinc, i els seus desastres, que rebo. Entrar en un món on pel sol fet de ser home, no em toqui manar.  Ni s’esperi que ho faci. Per alguns, això serà perdre un privilegi. Per a mi, hauria de ser un descans. Que mani qui en sàpiga, si és que fa falta que algú ho faci, que tampoc ho tinc clar.