La lliçó que en vaig extreure, del Primer d’Octubre, és que amb votar no n’hi ha pas prou, i fa temps que he perdut el respecte intel·lectual a la gent que em ven la moto d’un procés pacífic i pactat amb l’estat espanyol. Ben altrament: dono per descomptada la violència de l’estat i crec que hi haurà un dia que els independentistes guanyaran unes eleccions, no pas un referèndum, i immediatament després hauran de fer servir la força per evitar la seva violència, la de l’estat. Hauran de controlar el territori: aeroport, fronteres, comissaries de Via Laietana i telecomunicacions. Tot allò que no vam fer el Primer d’Octubre. Però que ens falti fer aquest pas no vol pas dir que hàgim de deixar de votar. Ben altrament: si amb vots no n’hi ha prou, imagina’t sense.

Aquesta dinàmica, vot i força, la comencem a fer anar tímidament aquests dies. Per exemple, avui diumenge votarem, i després, la força del Tsunami. És un primer entrenament, tímid, humil, primerenc, de molts més que en vindran. D’alguns que han vingut. La batalla d’Urquinaona, l’ocupació de l’aeroport o les marxes per la llibertat són més exemples, en estils diferents, de control del territori. És una feina d’anys que tot just comença.

Avui votaré ple de dubtes. Cap dels partits no em convenç. Poques vegades com ara. Però per a tot hi ha solució. Sempre pots agafar les tres butlletes dels tres partits independentistes, cloure-les cadascuna en un sobre i remenar-los. Que una mà innocent en triï un. Només un. Llences els altres. I acabes votant un dels tres partits independentistes sense saber exactament quin. No superes el dubte, cert, però no per això deixes de votar independència. Jo ja fa temps que compto les eleccions, personalment, com si fossin plebiscitàries. No deixaré pas de fer-ho.

No crec que cap dels representants que avui acabaré votant, ni cap dels que tenim al govern, ni cap dels que tenim als ajuntaments, puguin fer gaire res més que aconseguir vots. Ja fan prou de guanyar un plebiscit. Però executar un full de ruta independentista, no poden pas fer-ho gaire, la veritat, perquè hi ha una part del tros que falta que s’ha de fer de la clandestinitat estant. No seran pas els homes dels pòsters electorals que a cara descoberta podran fer servir la força per evitar la violència, ni anar a l’aeroport, a la frontera o a la Via Laietana. Això s’ha de preparar d’amagat. O de l’exili estant. No dic res de nou: es va fer el Primer d’Octubre, amb les urnes, i ara es fa amb el Tsunami. Demà vés a saber amb què.

Si les coses ens van bé, anem cap a un situació paradoxal: els independentistes potser guanyaran les eleccions amb més del 50% de diputats de primer, i del 50% dels vots després, i en canvi els seus governs, i els seus representants, no faran res per executar el resultat. No faran res per controlar el territori. No tant perquè tinguin por, que sí que en tenen, com perquè seran vigilats. Són coneguts, seguits i espiats. Poc pràctic, que siguin ells. Això serà cosa de la clandestinitat.

La maduresa política també és adonar-se que en dies com avui alguns de nosaltres votarem polítics, per inútils que siguin, per honestos que siguin, per fer-los servir, per servir-nos-en, nosaltres d’ells, i no al revés. Per alguns, avui el moviment independentista vota a cara descoberta la legitimitat de controlar el territori a cara amagada. A poc a poquet, amb humilitat i amb els entrenaments que calguin per a dominar la força que eviti la violència.

La clandestinitat i el vot es retroalimenten.

Per a acabar, els comuns. Els comuns tenen un mantra que diu que els independentistes haurien de ser realistes i conscients de la força que tenen. I que haurien de mirar-se al mirall. Doncs que avui s’hi mirin els comuns, al mirall, i que siguin realistes i conscients de la força que tenen. Els únics espanyols que podrien oferir, i encara!, una solució pactada són ells. I quants diputats de 350 aconseguiran? Perquè els repressors autoritaris del PSOE, PP, Ciutadans i de Vox ara en tenen 270. I ves que no pactin el PP i el PSOE. I aleshores el govern enfollit de Pedro Sánchez i de Pablo Casado es plantarà a 200. D’un punt de vista pràctic, realista i polític, entrenar-nos per evitar la violència és la mínima cosa que podem fer.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb