Ciutadella, una malaltia, un enyor, una petjada marcada a foc

  • Esperança Camps ens descobreix una Ciutadella que mai deixarà d'estimar-te

VilaWeb
Esperança Camps Barber
02.08.2017 - 22:00
Actualització: 03.08.2017 - 08:40

Hi ha una cançó de Ja t’ho diré, una que no és Si véns, que comença així: ‘Teníem quinze anys, duem els cabells llargs, camises extravagants, calçons amb pota d’elefant…’ i que té una tornada que fa: ‘Grècia, Dalt es Penyals, carrer des Forn des Palau (…) i en el pati de cal bisbe, davall el llimoner, una pedra amb la mà i amb l’altra, un llibre expressament per a tu…’ Només són un enfilall de paraules. Versos i música. Un himne que és bandera i que és el paisatge d’un temps, d’uns anys concrets en què, efectivament, teníem quinze anys i a Ciutadella, Grècia era un hort des Pla, Dalt es Penyals era un barri molt perifèric, i al carreró des palau, a pocs metres de la Catedral i de la plaça del Born, hi havia un forn que funcionava amb llenya i on les nostres àvies duien a coure les formatjades, marcades amb les inicials perquè no les confonguessin, o les ensaïmades… O el que allà en diem el ‘dinar as forn’, que no és altra cosa que una menja, saborosa i modesta alhora: un llit de tomàtiga i ceba dins un tià de terra, patates tallades primes, oli d’oliva i ratjada o qualsevol altre peix, amb moltes espines, normalment.

La badia vista des de dalt la Catedral

En aquesta Ciutadella que va escriure en Fly hi havia pocs turistes, moltes fàbriques de sabates, també de bijuteria i desenes de cotxeries on es feia molta feina submergida. Ja hi havia segones residències en forma de xalet a Sa Cala Blanca, a Santandria, a Sa Caleta, a Son Oleo, i també hi havia llaüts amb nom de dona per a sortir a pescar serrans els dissabtes i els diumenges després d’una setmana molt llarga de feina. Els estius eren eterns i salats, fets d’anades a vega, berenetes familiars i un horitzó fet de sal i arena i futur. Al port hi havia el Tritón (canyes de cervesa i cacauets) i el Cafè Balear (pilotes) i a la costa de baixamar, Ca’n Diego (entrepans de carn amb salsa).

Carrer de Sant Joan

Hi ha en Pau Faner que fa de Ciutadella un regne per a ell i per a tots els seus lectors, és clar… Una mena de Macondo, diuen els tòpics, un univers especial on tot és possible i que comença al microcosmos de la fonda familiar de Ca’n Mario i s’escampa per tot el teixit urbà per travessar el segle XX i prendre possessió del XXI eixamplant l’atles, dibuixant mapes perquè hi naveguin els aventurers més intrèpids i amorosos.

Són Ciutadelles de paper i de música. I de poesia. Ciutadella és una malaltia, un enyor, una plaga, una petjada marcada a foc en un lloc tan material com és l’ànima. I per això fa mal. I per això hi ha tants poetes i tants pintors que no poden deixar d’escriure-la i d’estampar-la en els llenços. Estellés ho va fer. També Josep Pla. I tants i tants altres.

Des de la carretera dita general, venint de Maó, dalt la costa de Ses Arenetes, es veu la mar. A vegades, Mallorca. I abans de la mar i de Mallorca, hi ha Ciutadella. La ciutat màrtir que el 9 de juliol del 1558, ‘any de sa desgràcia, va ser passada a sang i a foc en un assalt turc que, a més de morts, va fer centenars de presoners que van ser embarcats i desterrats. Són els Captius de Constantinoble, que tenen un carrer i una acta que narra tot el que va passar perquè el notari Pere Quintana va ser un d’aquests expatriats a la força i ho va deixar escrit. Un llibre d’aventures, de navegació difícil, de malaltia, de patiment extrem.

Mercat del peix

Cada dia ressorgeix de les seves cendres, Ciutadella. Cada dia es desperta molt de matí per començar una feina hercúlia de reconstrucció. El passat gloriós, el present incert. La història i la pedra preservades. Cada dia i cada nit, les aigües del port malden per entrar ben endins. Aigües urbanes. I per això la colàrsega s’endinsa tant i tant i per això, a vegades, ve una rissaga i nega el Pla i mareja les barques. És petit, el port de Ciutadella. Pintoresc, en diuen. A l’estiu els turistes fan cues insensates per a sopar al costat de la mar que a vegades fa pudor. És la fotografia immarcescible que mostraran quan tornin a casa: el port petit, les barquetes, la gent, la llum reflectida a l’aigua, el pont de ferro. I l’ajuntament. Imponent i de perfil, aferrat a un tros de murada clapada de tàperes que ha sobreviscut als embats urbanístics d’aquesta ciutat que ha romput les costures.

El port vist des del Mirador

Hi ha, a Ciutadella, la plaça del Born. Un gran rectangle italianitzat que guaita a la mar i toca el cel. Palaus i cases senyorials que es barregen amb les botigues de souvenirs per a turistes, gelateries i restaurants de menjar ràpid. I el teatre. Fa anys que és tancat perquè una reforma executada de manera irresponsable el va deixar baldat. Sord, cec i mut. Dóna nom al premi Born de teatre, prestigiós i ben dotat, consentit pel Cercle Artístic i per les autoritats locals, però les obres guanyadores no s’hi poden representar. Com l’ajuntament, el teatre del Born comença a la plaça i s’aboca al port. A Ciutadella, tot tendeix a la mar.

L’hivern. Ciutadella és hivern. I l’hivern són botigues de souvenirs tancades, desenes de nous ‘hotels amb encant’ sense clients. La plaça del peix sense l’allau de visitants que cada estiu paguen preus inaudits per les gambes de Ciutadella, per la llagosta de Ciutadella, per l’anfós de Ciutadella. Són moltes persones sense feina. És silenci, l’hivern. Davall ses voltes. Carrer de Santa Clara, carrer de Sant Cristòfol, carrer de ses Roques, carrer de ses Andrones. Dormidor de ses Monges, carrer de sa Carnisseria, placeta des Rellotge. I la Contramurada. Voreres amples pel passeig del diumenge a migdia, pels encontres fortuïts, per la conversa sense pressa.

Mercat, zona de les carnisseries

A l’hivern torna la calma. I el desert. La Ciutadella ben parida és la de l’hivern. Fred, humit, plujós, antipàtic. Un hivern reconcentrat i fèrtil que deixa reposar les platges i les deixa en guaret. Per llevar-los la pressió. Cala’n Turqueta, Macarella, Macarelleta, la Vall, són alguna cosa més que fotografies filtrades en els catàlegs de les agències de viatges o als murs de Facebook. Les platges, la mar tan poderosa, són el motor que manté el petit equilibri de l’illa. Qui a l’hivern reposa dels embats dels turistes no són les persones, és el territori, el paisatge, la terra que torna fèrtil, les pedres que s’espolsen els curiosos i tornen a dialogar amb el vent i amb la història. La mar torna a ser del color que era abans que Instagram la convertís en icona. Sense ànecs inflables, sense pales i rasclets, sense oli bronzejador. Sense persones i sense filtres. Cales desertes on les algues seques i pudents preserven l’arena blanca sense la pressió dels banyistes molestos. Temporals desfermats, galernes que s’enduen platges i que retornen arenals.

Hi ha tòpics, a Ciutadella. Un gelat de vainilla a cas Mèrvol. Un dolç de pinyons a ca’l Diamante. Un braç de gitano del forn del carrer Curniola. Un cóc amb sobrassada i formatge vell amb mel a l’Imperi. Guaitar al mirador. Les barquetes. Sa Bufera, vermella, que vigila el port, que va ser un lloc on pasturaven les vaques, casa de colònies i ara, després d’anys i anys de deixadesa, és un hotel, amb encant, diuen. I una altra vegada, el carreró de Santa Bàrbara i Dalt es Penyals, que ja no és un barri perifèric d’aquesta Ciutadella que creix i observa i acull i continua la volta per Sa Casota i Sa Muradeta i torna a ser juny que és la clau que desclou tots els punys i els blaus esclaten en una festa atàvica que posa cada sentiment al seu lloc.

La plaça del Born amb el teatre al fons

Viure a Ciutadella és molt difícil, exigeix un compromís amb la bellesa i el respecte. Un joc d’equilibris impossibles. Viure-hi és complicat, però anar-se’n, també. Ningú no se’n va mai del tot de Ciutadella. Hom ha d’esperar que sigui ella qui deixi d’estimar-te. I això no passarà mai.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any