Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“Al pas que anem, aquest grup de Ciutadans, de trenta-sis diputats, vagin fent-se la idea que quedarà reduït a cinc o sis diputats probablement en les pròximes eleccions.” Ho deia el president Quim Torra, adreçant-se a Carlos Carrizosa i a Lorena Roldán, a la sessió de control del 13 de novembre de 2019, pocs dies després de la patacada de Ciutadans a les eleccions espanyoles.

Aleshores havien perdut prop d’un milió de vots: van passar de 57 escons al congrés a 10 i Albert Rivera va acabar plegant de president del partit. Les paraules de Torra eren tot un vaticini d’això que va acabar passant diumenge passat, a les eleccions del 14-F, quan Ciutadans va viure una ensulsiada electoral que gairebé no té precedents: de 36 diputats el 2017 al Parlament de Catalunya, a 6, superats per tots els partits (inclosa la CUP, En Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots (un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). D’haver estat la referència de l’unionisme, a la marginalitat política en molt pocs anys. Com un globus que s’infla molt de pressa i esclata.

 

Un desastre electoral d’aquesta magnitud no té precedents a les eleccions al Parlament de Catalunya. Per a trobar una patacada semblant cal que retrocedim al 1982 en unes eleccions al congrés espanyol en què la UCD va passar de 168 escons el 1979 a 11, i d’un 34,8% de vots a un 6,8%.

En aquestes eleccions, Ciutadans ha concentrat el vot en ciutats de l’àrea de Barcelona i del Camp de Tarragona, els llocs on encara reté el vot que no li ha fugit en aquestes eleccions. A la resta del Principat té una presència en vots gairebé testimonial.

Tanmateix, la presidenta, Inés Arimadas, ha fet molt poca autocrítica, i s’ha negat a cedir a les pressions internes que li demanaven dimissions, concretament les de Carlos Cuadrado com a vice-secretari primer i de José María Espejo com a vice-secretari adjunt, i fins i tot la del cap de llista, Carlos Carrizosa. Però Arrimadas de moment fa pinya amb el seu equip, i atribueix el desastre a l’alta abstenció que hi va haver i a una mala dinàmica electoral que ve de les darreres espanyoles, encara amb Albert Rivera com a cap de llista i com a màxim responsable del partit.

Però el fet cert és que Arrimadas no ha sabut revertir la dinàmica durant aquest temps, en què Vox s’ha anat consolidant com a referent del vot més espanyolista i anti-independentista, i el PSOE ha esdevingut el referent de l’ÍBEX i del poder mediàtic per a presentar-se com el remei als anys del procés d’independència. A Ciutadans el vot se li ha escapat per una banda i per una altra i ha acabat del tot desdibuixat.

El sector del partit que més empeny Arrimadas a fer canvis és precisament el que ha estat més crític amb la deriva que ha anat prenent Ciutadans d’ençà de les eleccions al parlament del 2017, per la consolidació dels pactes amb la dreta i l’extrema dreta a l’estat espanyol, amb Vox i PP, per l’aliança electoral amb el PP al País Basc i, també, per la bel·ligerància i l’agressivitat verbal del partit al parlament, quan tractava de delinqüent el president Torra o els seus dirigents anaven a arrencar llaços grocs i a fer accions de provocació a municipis diversos.

Per a un sector del partit, per poc representatiu que sigui, això va ser anar massa lluny. I també per a una part de l’electorat que els havia confiat el vot útil anti-independentista el 21 de desembre de 2017. La part de l’electorat a la qual bé tota aquella violència gestual i verbal ja li semblava bé, en aquestes eleccions ha trobat una oferta més nova i en ascens, projectada mediàticament d’ençà del judici contra el procés fins a les tertúlies de moltes televisions: Vox.

El Podem de dretes

Però com ha estat possible una caiguda tan abrupta després d’un ascens tan fulgurant? Ciutadans es va anar inflant mediàticament i demoscòpica en el moment que a l’estat espanyol s’engegava una operació d’estat contra l’independentisme, just després de la humiliació que va significar per al govern de Rajoy la votació del 9-N del 2014. Al tombant d’aquell any i durant el 2015 fou quan, com una branca més d’aquella operació d’estat, es va dur crear un “Podem de dretes”. Aquesta expressió fou encunyada pel president del Banc Sabadell, Josep Oliu, el juny del 2014, en un acte públic: “Caldria fer un Podem de dretes, perquè, cony, el Podem que tenim ens espanta una mica. Un Podem més orientat a la iniciativa privada i a la possibilitat del desenvolupament del país, això sí que ens convindria.”

Un mes abans del 9-N Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso conspiraven contra polítics independentistes i miraven la manera de perjudicar-los, empastifant-los amb suposats casos de corrupció. L’operació Catalunya ja feia un quant temps que s’havia engegat, i el 2015, l’any de les eleccions del 27-S, fou quan Javier Zaragoza, que era fiscal de l’Audiència espanyola, va encarregar una investigació prospectiva contra dirigents independentistes per si podien ser acusats de rebel·lió o de sedició. Era l’any que, amb la majoria absoluta del PP, es reformava la llei del TC per a donar-hi poder coercitiu, l’any de la llei mordassa…

I també l’any en què va esclatar el fenomen Ciutadans a l’estat espanyol, tot i que a Catalunya el partit ja feia onze anys que rutllava. I fou un fenomen sobretot demoscòpic i mediàtic. El CIS del mes de gener del 2015 sobre la intenció de vot a les eleccions espanyoles ja feia treure el cap a Ciutadans, amb un 3,1% d’estimació de vot. Però aquell mateix mes, el sondatge de Metroscopia per a El País ja feia “irrompre amb força” el partit d’Albert Rivera, amb un 8,1% del vot. I entre el gener i el febrer es van començar a multiplicar les aparicions de Rivera a televisions espanyoles, sobretot a La Sexta i a Antena 3. Hi va haver una sobreexposició mediàtica espectacular. El resultat que va obtenir el 27-S va satisfer les expectatives creades i els 25 diputats van ser presentats per la premsa espanyola com “un èxit” en contraposició amb “el fracàs” dels 62 de Junts pel Sí.

Aquells diputats de Ciutadans van servir durant la següent legislatura, amb el president Puigdemont al capdavant i marcada pel referèndum del Primer d’Octubre, per a presentar el partit com a referent anti-independentista, rebentant les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017 des dels escons i des de la mesa. Ciutadans marcava el ritme de l’unionisme, i les eleccions del 21-D forçades per l’estat amb l’aplicació del 155 havien de ser les de la derrota de l’independentisme. Però, tot i que Ciutadans va ser la primera força, amb 36 escons, no ho van aconseguir. Perquè l’independentisme va tornar a guanyar.

I allà començaren el declivi, que es va concretar molt més amb la moció de censura contra Rajoy del 2018. Rivera es va arrenglerar amb el perdedor, amb Rajoy, i aquell error estratègic el va anar pagant després. Perquè a partir de llavors, el PSOE va substituir Ciutadans com a partit de referència de l’ÍBEX-35, i perquè la irrupció de Vox presentava a l’electorat d’extrema dreta que havia fet confiança a Ciutadans una marca molt més genuïna i menys ambigua ideològicament. El declivi ha estat imparable des d’aleshores, i Ciutadans pot haver certificat aquest 14-F la seva derrota definitiva.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.